Causa i efecte

Seguim amb el vell amic Nietzsche i la dificultat dels humans per distingir entre causes i efectes. Ahir La Vanguardia ens oferia una bona mostra en una entrevista amb la doctora Laura Vidal, autora d’un llibre entorn de com enfrontar-se al càncer. La doctora explica que és freqüent que alguns pacients li demanen modificacions del tractament de quimio per tal de no perdre el cabell, un senyal inequívoc de la malaltia que tens. El motiu és que la seva por a ser acomiadats és més gran que la por a la malaltia, i per tant, a la mort. En algun moment de l’entrevista se’ns diu que això  és causa de la crisi. Immediatament vaig pensar al meu amic Julio, enginyer i treballador per una important empresa que va patir el tràngol d’un càncer especialment agressiu i dolorós. Va rebre la carta d’acomiadament dos dies després de sortir del quiròfan. La crueltat de la seva companyia fou a més gratuïta perquè va sobreviure poc més d’un any. Estic parlant de l’any 1998. Llavors la crisi no hi era, ni se l’esperava. Resulta dubtós dir que la lògica que ens porta a acomiadar un malalt sigui una conseqüència de la crisi. El mon de l’empresa fa temps que funciona per aquesta lògica.  Segurament és més adient pensar que fets com aquest són més aviat causa i que aquesta lògica depèn  d’una visió del mon que ens ha dut on som. Tampoc vull moralitzar contra les empreses. Tenen un ordre de valors clar i l’apliquen. Més putrefactes són sense cap mena de dubte els que des de posicions teòriques fan la defensa d’aquesta lògica prescindint de les conseqüències. Figures isomòrfiques a la dels intel·lectuals d’esquerra defensors del stalinisme.