Potser
malgrat tots els discursos abstrusos dels filòsofs, era Priestley qui tenia raó
i la naturalesa del temps seria allò esbrinat pel fill fracassat i feliç de la
família Conway. Em sembla per exemple que tenen aquesta intuïció, intuïció no
pas intel·lectual o sensible sinó sentimental, els pares i mares que han
estimat amb intensitat els seus fills i que veuen a la imatge de l’infant, una
realitat permanent, cosa no necessàriament vinculada amb pensar que el nen no
s’ha fet gran. Potser tot plegat, és una fantasia per defensar-nos de
l’inexorable, però fora d’aquesta mena d’il·lusions que al capdavall acaben constituït
l’únic real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.