Dualitat de crirteris

La bibliografia sobre Hume fa pensar de vegades que existeixen dos Hume diferents. El primer d’ells és el que llegeixen els francesos, pels quals la noció bàsica és la de ficció, per entendre’l bé cal llegir Malebranche i el text central del humeanisme és la conclusió del primer tractat. Pels britànics en canvi, Hume és un seguidor de Locke, no es pot discutir la centralitat de la noció d’empirisme i el text central és la primera Investigació. La conclusió del Tractat es reduïda a la condició de mer exercici retòric. El fet cert però és que quan Hume diu els quatre llibre bàsics precedents que cal entendre per llegir la seva obra, esmenta Malebranche, també Descartes, Bayle i l’irlandès Berkeley, però no pas Locke

Provincianisme

Des del punt de vista hegemònic a l’estat és indubtable que son un individu sospitós de ser provincià.  El meu nom em delata. Com a resident a la ciutat de Valladolid també en podria dir alguna cosa sobre provincianisme, però avui  prefereixo parlar d’un molt menys aparent i, en la meva opinió, més malèvol. Tot repassant la nova bibliografia sobre Hume trobo un llibre del professor Kail anomenat Projection and Realisme in Hume’s philosophy. Kail treballa a la universitat d’Oxford, la qual cosa en principi és considerable. La lectura de l’amplíssima bibliografia ens revela no només que pel Dr. Kail ningú no ha escrit res sobre Hume que valgui la pena en un idioma que no sigui l’anglès, això el donàvem per descomptat, sinó que Kail considera que els seus alumnes, els més propers recordem-ho oxfordians, no en saben francès o no en tenen que saber. Kail utlitza com a precedents de la reflexió humeana, Malebranche i Descartes, però mai no els cità des de cap edició original, sinó des de traduccions angleses. Tot i les crítiques a la meva prematurament atrotinada facultat de filosofia, el cert és que allà m’ensenyaren a citar des de les versions originals i preferentment crítiques. Potser fer-ho així és el que a hores d’ara sigui provincià.

Ciència i religió

Com en deia el Jordi Sales no fa gaire, el segle XVIII no s’entén si no és té ben clar que va passar el XVII i un dels fets fonamentals del XVII és que els latitudiaranistes guanyen. La lluita de Hume no s’entén sinó des d’aquest escenari i tenir en compte aquest escenari vol dir no projectar la lluita contemporània plantejada pels anglosaxons entre partidaris de la ciència i religió. Figures determinants com Boyle o Newton no hi eren al primer grup. Pel contrari, eren els campions d’un punt de vista que identificava ambdues. L’escepticisme envers el coneixement científic i la lluita contra el fanatisme religiós no són dues vessants diferents sinó que es requereixen l’una a l’altra. Dit això, cal concloure també que el descobriment de Nietzsche de la identitat final entre ciència, metafísica moderna i religió no deixava de ser el descobriment de la sopa d’all.

Conclusió de la diada

El fet indiscutible és que a Barcelona, dimarts a la tarda hi hagué una explosió d’entusiasme. Si això és bo o dolent està determinat pel valor que donem a l’entusiasme. Sobre això Locke tenia alguna cosa a dir i Hume encara més.

antiracionalisme

Hume com a filòsof anti-racionalista? Segurament, si. Cal, però, entendre bé que significa racionalisme. O, altrament dit, qui és el racionalista. Aquí la qüestió esdevé més difícil perquè el racionalista no és pas Descartes. Tampoc un Leibniz que gairebé no podia haver llegit. La referència indubtable i segura és el massa oblidat i poc transitat a hores d’ara Malebranche.

orígens alternatius

Llegir els autors moderns des de l’òptica adoptada per Kant a la primera crítica és una actitud freqüent però que sovint crea confussió. Així es evident que Hume comença plantejant el problema de l’origen del coneixement però d’aquí no és legítim inferir que aquest sigui el problema central al que s’enfronta la seva filosofia. Crec,  en canvi, que és una qüestió indispensable per arribar a la veritable qüestió central, la de l’origen de la creença. Aquest oblit desenfoca les lectures dels analítics, en el fons, kantianes.

Debat religiós a Catalunya

Parlar de Hume és parlar de la seva reflexió sobre la religió, la qual no és només el centre de la seva obra més perfecta i misteriosa alhora, els diàlegs sobre la religió natural, sinó des del meu punt de vista constitueix el nervi central del Tractat. Com vaig explicar al dietari no fa gaire no pas Hume, però si el seu tema, constituïren el centre del debat intel·lectual britànic gràcies al treball d’autors com Hitchens o Dennet. El debat aquí fou em sembla menys seguit i un intent local del britànic Matthew Tree d’obrir debat sobre la qüestió tingué un èxit discret. Atès que la situació religiosa, amb les matisacions que vulgueu, no és radicalment diferent a tots dos països em pregunto quina pot ser la causa i, concretament, si no és potser que el tema és incòmode pels intel·lectuals d’aquest país nodrits a l’entesa, compromís històric tàcit,  entre l’església catòlica i partit únic de l’oposició, el PSUC, un compromís històric més centrat, però, al repartiment que no pas al treball, pròpia i honorablement dit, polític