Tot fent la bella Helena

    Al lliure assisteixo a la representació de Tot fent la bella Helena, possiblement l'obra més clarament commemorativa de l'edició d'enguany al cinquantè aniversari d'aquesta institució. L'obra és un coproducció del teatre lliure i del teatre municipal de Palma i ha estat realitzada pel Col·lectiu miserable, un grup de gent molt jove; prou jove com per què cap no existís, ni tan sols com a projecte, quan es va estrenar a Gràcia, la bella Helena, la primavera de 1979. Els miserables intenten representar la bella Helena, fan alguna de les seves escenes, mitjançant una pantalla permeten tenir present el muntatge de 1979 i ens mostren el "making off" del seu treball amb les dificultats, els desacords que semblen impedir dur l'obra a bon port. El 1979 varen fer una representació irreverent, en aquest muntatge la irreverència es conjuga amb la metateatralitat

    Com que en aquests cinquanta anys tot s'ha posat molt més car, la representació actual té unes dimensions molt més reduïdes que la del 1979 (aquí podeu veure la comparació quantitativa) Essent menys, cal molt més i la gent del col·lectiu miserable són del tot generosos en el seu esforç. Allò que més m'ha agradat de l'espectacle és el seu esperit irreverent, l'homenatge al lliure no els estalvia poder riure's i prendre sovint distàncies amb el mite del lliure, tot i que hi ha una reivindicació de l'esperit trencador de la gent dels setanta, envers una concepció molt més burocràtica del teatre (cosa a la que no deu ser aliena el canvi del públic, jo imagino com jove el públic del 1979. Jo no vaig anar-hi però si ho hagués fet, sense cridar l'atenció hagués estat dels més joves. Ara quan vaig al teatre sembla que segueixo estant entre els joves). Hi ha una admiració sincera, però cap mena de nostàlgia.

    La comparació amb els dos espectacles ens permet veure com ha canviat el temps, cosa que dona lloc a moments divertits com els protagonitzats per l'actriu feminista que no suporta el masclisme passat de moda provinent del llibret original. (el canvi és significatiu perquè la gent del 1979 en devia prou conscient també, però se'n reia. Ara la nostra capacitat de riure sembla molt més minsa) En aquest sentit, cal veure també que el paper representat per Anna Lizaran (Helena, en aquell moment, d'Esparta) ho assumeixi ara un home, Gerard Franch, (extraordinari). També podem relacionar amb el canvi dels temps i l'esperit irreverent del grup, el gag sobre el "Arbeit macht frei", on assoleixen fer broma a la vegada sobre dues coses de les que és millor no fer-ne: l'holocaust nazi i la creixent ignorància de la gent. També em va resultat inesperat, però del tot just si es vol fer història del lliure, la presència (en forma d'absència certament) de Lluís Pascual, el director de 1979, a l'espectacle. Tot i que hi pot haver alguna caiguda del ritme, l'espectacle funciona molt bé i em queda clar que la gent del col·lectiu Miserable són gent a seguir.