Una
de les escenes que més recordo de totes les pel·lícules que he
vist és la de la destrucció de la casa de Muley Graves a The
Grapes of Wrath.
Ford no mostra de front la demolició sinó que fa un lleuger
tràveling
veient com l'ombra de la casa desapareix amb el so del bulldozer de
fons
mentre es mantenen immòbils i del tot afligits la família Graves.
A John Ford no li agradava moure la càmera, però quan ho feia tenia
molt bones raons.(Muley és John Qualen que si no va sortir a tots
les pel·lícules de Ford, poques li van faltar. Era, per exemple, el
pare dels Jorgensen a The
Searchers
i l'amo del restaurant a Liberty
Valance).
El record d'aquesta aflicció que m'ha acompanyat sempre es va
multiplicar l'altre vespre quan vaig veure The
Other Land,
el documental palestí
i norueg que va guanyar l'Òscar al millor documental el 2025. La
situació reflectida per Ford, es repeteix constantment durant tot el
film, el qual explica con són expulsats del seus pobles les gents de
Massafer Yatta a la Cisjordània ocupada, després que l'exercit
israeli decidís convertir la zona en un camp de tir. Des de fa anys,
de fet des que era petit,
Basel Adra ha estat documentant totes aquestes expulsions.
Aquí el moviment de la càmera és ineludible, perquè una bona
part del film ha estat enregistrada amb telèfons mobils.
Totes les que es mostren al film són doloroses, però em sembla que
cap no ho és tant, com la de l'escola. Basel Adra és un dels quatre
autors del guió i responsable de la direcció junt amb Hamdan
Ballal, Rachel Schorz i Yuval Abraham un periodista israeli que
esdevé amic de Basel i que és l'altre gran protagonista del film.
Hamdan va ser atacat per colons i greument ferit.
Va
sobreviure però cosa que no va poder fer un dels col·laboradors del
film
mort també en un atac dels colons poc després. De fet, a les
darreres escenes els colons passen a tenir un paper cada cop més
important en els atacs a la població palestina i com que van
començar parlant de Ford, sembla que el paral·lelisme és obvi
entre aquest procés i el gran genocidi del XIX que també es
presentava com un procés de colonització. Tant de bo, els resultats
no acabin sent els mateixos, tot i que és clar qui va guanyant. Vaig
poder veure aquest film perquè el te Movistar, però cap ciutadà
dels EEUU ho ha pogut veure i dubto que sigui fàcil de veure per un
alemany o un britànic.
Curiosament
pocs dies abans havia tingut l'oportunitat de llegir el llibre que
Josep Pla vas dedicar a Israel, l'any 1957
i que es presentava com un llarg reportatge. Penso que el llibres de
Pla sobre viatges són molt irregulars. Millors quan es poden
relacionar amb una admiració sincera, d'altres vegades evidencien
que sovint li costava mirar més enllà dels seus prejudicis.
Certament, els contextos són diferents i el 1957, la causa d'Israel
podia ser defensada per una persona docent, però no deixava de
sorprendre'm com algú d'intel·ligència tan aguda fos tan poc capaç
de sospitar de sopars de duro, com el mite de la diàspora provocada
pels romans.
Tampoc en cap moment sembla plantejar-se l'absoluta manca de
legitimat de la molt nociva presència britànica. El
transfons del llibre és inequívocament racista. Les realitzacions
del jueus es contraposen a l'abandonament dels pobles àrabs, cosa
atribuïble ala "caràcters nacionals" però en el mateix
llibre es constata que les realitzacions israelianes
tenen com a fonament una inversió exterior de grans proporcions,
la qual certament no va tenir lloc en uns paíssos àrabs, dirigit
per unes elits poc interessades per regla general al benestar de la
seva gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.