La Bola Negra

     Veig La Bola Negra, el film de Javier Ambrosi i Javier Calvo que per quasi tots els motius possibles és l'estrena més important de la temporada. La pel·lícula explica entrecreuen-les tres històries en tres moments diferents: la central és l'esdevinguda en 1937 i explica la relació entre Sebastián un noi de poble, soldat nacional, que s'enamora del pres que ha de custodiar abans de la seva execució, Rafael que havia estat la darrera parella de Federico Garcia Lorca. La de 1932 representa la narració explicada en "la bola negra" una obra inacabada, de fet només començada, del propi Garcia Lorca. El protagonista Carlos és defineix des del principi com homosexual (cosa que no passa en cap obra de Lorca) i la bola negra era el mitjà emprat per votar negativament en el processos d'admissió del Casino de Granada. Finalment, el 2019 trobem a Alberto, el net de Sebastián que no coneix de res el seu avi i que hereta el manuscrit de l'obra acabada de Lorca. Alberto és també homosexual. Els dos Javis signen el guió i la direcció. Em sembla que el guió és magnífic, entre els millors que mai s'han rodat al cine espanyol. A Cannes foren distingit amb la millor direcció. Tanmateix, jo en tinc aquí algun dubte. Evidentment pel premi havia de comptar que la progressió narrativa del film és excel·lent, també la direcció d'actors, molt especialment el patidor Sebastián interpretat per Guitarrico de la Fuente, però els autors tenen una vocació clarament esteticista que en alguns moments a mi em treia de la història. És una sensació semblant a la que experimentava amb els darrers films de Visconti i de fet aquesta és una bona clau. El que pensin que Morte in Venezia és una obra mestra (com Alfonso Guerra en el seu temps) tampoc podrien deixar de veure així aquest film. El film, com sembla inevitable a hores d'ara, està farcit de citacions. El problema de les citacions és quu resulten emocionants quan es refereixen a quelcom que et fa vibrar. Coses com el anuncis de Galtier, (del tot reconeixible al clip de més amunt) només em provoquen avorriment i indiferència. 

    Una altra qüestió en principi diferent és de la orientació polític-ideològica del film. Que la valoració en aquest sentit no ha de condicionar la purament artística s'ha repetit infinites vegades però és evident que, recordant el que deia Joan Fuster, "és de les coses que s'han dit moltes vegades, però com que ningú no escolta, calt tornar-les a dir. .La gent que aplaudeix i plora al final de les projeccions i la que refusa frontalment el film, actuen sobre tot des de la seva seva trinxera. Jo no estic en contra en absolut del que mou als Javis. Possiblement en el 36 hagués estat amb la República i entec que la llibertat sexual és irrenunciable. Allò que em fa sentir incomode, però, és que al final allò que se'ns ofereix és una pel·lícula adreçada als que estan en el costat correcte de la història i jo no vull confondre les meves eleccions o preferències amb l'inexistent costat correcte de la història. Pensar que hi ha un costat correcte possiblement significa renunciar a entendre la història i, per tant, qui som i on estem.