Contra la ilustración oscura

     Mancat de determinació en la joventut, no l'adquiriré en la vellesa i així de tant en tant vulnero la meva resolució de no comprar més llibres, com he fet amb Contra la ilustración oscura de Carlos Fernández Liria, coautor del que potser és el millor llibre sobre educació a l'estat espanyol dels darrers trenta anys, Escuela o Barbarie, la lectura del qual permet estalviar-se moltes sobreres invocacions al profeta Jeremies. Contra la ilustración oscura, com el títol indica es dedica a gent com Nick Land, Curtis Yarvin, Peter Thiel i semblants, però tampoc ofereix una lectura a fons, de fet només els dedica un capítol de aquests autors a qui qualifica de "mamarrachos". Jo penso que essencialment té raó, tot i que això no fa una tasca inútil la seva lectura, ans al contrari. No només són un bon indicador de les contradiccions dels pensadors que se'n creuen deslliurats per la seva pretesa superioritat moral, sinó que han assumit la tasca de justificar el següent gran pas del progrés que passa per una exterminació massiva del gènere humà, considerada un preu acceptable pels acelaracionistes i que està començant a assajar-se a lloc com Gaza. La il·lustració fosca és el retorn a l'antic règim, es el a dir, el feudalisme, però ara tecnificat

    Molt més important és la seva lectura de Marx i Nietzsche, els quals interpreta com una reacció a la traïció dels valors il·lustrats que va suposar la involució final de la revolució francesa: la subordinació del valors il·lustrats democràtics a l'estructura de producció capitalista. En el fons si la Deessa Raó havia de substituir la divinitat essencialment arbitraria de les escriptures, és curiós que el seu lloc li fos arrabassat per una divinitat encara molt més arbitraria i mai gens benvolent com són els mercats. Marx fou clar en la seva denuncia d'aquests segrest insistint en que, sense recolzament en les condicions materials, els drets ciutadans eren una mascara buida. Allò que se li pot retreure era que no va deixar clar que en realitat el marxisme era l'únic camí per a fer possible el liberalisme polític Però Nietzsche fou potser encara més agut quan definí el producte d'aquest buidament de la il·lustració en la figura del darrer home. (l'ideal humà de la pedagogia reformista). Des d'aquesta idea bàsica, Fernández fa una lectura dels textos nietzschians amb una gran finura i agudesa, reinterpretant nocions com la mort de Déu o el nihilisme, des de l'apropiació feta pel capitalisme del destí de la humanitat. Certament Nietzsche, no estigué encertat en la definició del Superhome com resposta a aquesta degeneració de la cultura, però la proposta de Fernández Liria passa per recuperar aquesta noció, assimilant-la a la més modesta de ciutadà. Això es desenvolupa en els dos darrers capítols on el punt de partida és la reflexió de Mark Fisher i s'exploren la possibilitats de vinculació entre el comunisme i la contracultura; una tasca fonamental per defugir el parany de revindicar allò que el capitalisme ha destruït, parlem fonamentalment de la familia, i quedar-se en el que Marx i Engels anomenaven "la idiotesa de la vida rural" . L'últim capítol, la larga marcha hacia la eternidad, reprèn la lectura de Nietzsche, assenyalant de manera convincent la coincidència fonamental entre les nocions d'etern retorn i d'imperatiu categòric, las quals remeten tots dos a una concepció de la dignitat humana, base en definitiva del que Orwell anomenava Common Decency

    Havent comprat el llibre en gran part mogut per un sentiment de simpatia envers l'autor, una bona part del meu judici pot tenir un fonament clarament  emocional. No comparteixo alguna cosa, com el seu temor (d'altra banda crec que inútil) en ser qualificat com a rojipardo. Però en comparteixo més, dos essencialment: la seva rotunditat en defensar la centralitat de la qüestió de l'ensenyament públic que no és un mer servei sinó la condició de possibilitat d'una democràcia autèntica i, com ja mateix he escrit en algun lloc en alguna ocasió, l'única possibilitat real pels fills de defensar-se dels seus pares, i la seva devoció pel cine clàssic de Hollywood i, en concret de l'únic autor que encara ens queda amb aquell esperit, Clint Eastwood. Una devoció basada en una convenciment absolut en la creença de la llibertat moral, sense la qual no hi ha dignitat humana.