Affekjonsverdi (valor sentimental)

    M'ha costat molt veure Affekjonsverdi (valor sentimental) el film noruec que va ser óscar a la millor pel·lícula estrangera a la darrera edició dels premis. L'he tinguda un quants mesos a la pàgina de coses per veure. La raó d'aquesta espera ha estat en el fons la meva prevenció vers les pel·lícules centrades a les relacions emocionals entre persones humanes, especialment si són persones humanes protestants com els noruecs. De totes les europees la cultura escandinava es amb diferència la que em resulta més llunyana. Bé, no deixa de ser un prejudici, com tots, en el fons lamentable, perquè si m'hagués deixat dur del tot no hagués vist el film i hagués estat un error. La pel·lícula explica la història d'una família formada per un pare i dues filles. El pare és un famós director de cine que ha estat sempre lluny de les noies. De les dues germanes, una, Agnès, és historiadora i ha format una família pròpia. L'altra, Nora, és actriu de teatre però en el moment que comença el film està desenvolupant por a l'escena i està mancada de relacions estables. Quan el pare torna, al començament del film pel funeral de la seva ex-esposa, ho fa amb un guió que vol rodar sobre la seva mare, la qual havia estat membre de la resistència noruega i es va suïcidar a la cuina de la casa que havia estat la llar familiar i on encara viu Agnès. Vol que la seva filla sigui la protagonista fent el paper de la seva àvia, però Nora no accedeix ni a llegir el guió i Gustav comença el film perque li dona el paper a una coneguda actriu americana, cosa que permet el finançament de Netflix. Com que vol rodar a la casa, la relació amb les dues filles es fa freqüent i sorgeixen els problemes que havien estat ocults durant molt anys.

    Com explicava el meu germà al seu blog, l'argument a favor de la pel·lícula és que els personatges resulten del tot creïbles. cosa possibilitada per un bon guió i una excel·lent interpretació dels actors. He de confessar que el meu escepticisme, va ser vençut a l'escena inicial quan Nora rememora la redacció que li havien encarregat al col·legi com a deure, explicar una història des del punt de vista d'un objecte inanimat, i ella tria com a subjecte la casa on viuen, anticipant d'una manera molt elegant el nucli del film. Més enllà de la qualitat dels diàlegs, el film de Trier és un dels que he vist que millors reflecteixen la importància de la comunicació no verbal entre els humans. A més i contra les expectatives relacionades amb el prejudici del que parlava, el film té un final feliç apuntant que els traumes poden ser superats i l'expiació dels errors mai no és fàcil però si possible (és a dir que finalment ja no són tan protestants)