Defensar els nostres valors

 

        És un senyal de gran feblesa per la meva part que em deprimeixi escoltar bajanades. La meva pràctica, com passa sovint, no acaba d'assumir les meves certeses teòriques. Una de les bajanades més ridícules i malèvoles que sovint escolto és l'afirmació mantinguda per moltes persones (?), segons la qual allò que està fent Israel a Gaza és defensar la civilització occidental. Hi ha més d'un exemple però el més famós segurament és de l'ex-president del govern que va contribuir a salvar aquesta civilització impedint a Saddam Hussein utilitzar el seu potent arsenal amagat. Ja deia l'altre dia que això d'Occident és un terme que tampoc m'és còmode, però si efectivament pertanyem a una tradició amb amb una certa substància, el més valuós d'aquesta tradició, hi és en el llibre d'aquesta foto (Josep Pla hi estaria per cert del tot d'acord). Allò que aprenem en aquest llibre és que en una discussió racional no podem admetre gent que justifica els seus principis per ser-hi a un llibre obra de Déu. No hi ha llibres escrits per Déu (o en tot cas aquesta creença subjectiva i personal no es pot prendre com un fet). Entre aquesta gent hi és indubtablement Hamas, però també qualsevol que pugui pensar que existia una justificació de considerar Palestina com a lloc d'un estat jueu o els que ahir aclamaren Kirk i Trump a l'enterrament del primer. Si allò valuós d'Occident és la tradició representada per Spinoza, aquesta gent és un altra cosa. Sense dubte, pitjor

Carniceria Caballar

    Quan jo era molt petit al mercat de Sant Antoni hi havia una mena de comerç ara inexistent. Eren parades amb un retol que posava "Carniceria Caballar" (a més de tebeos recordo haver-me emprat molt a fons llavors en llegir els noms de les parades del mercat). Venien, com el nom indica, les despulles pel consum del que una llarga tradició, que inclou a Jonathan Swift i Robert Redford, consideren l'animal més noble de la creació. No hi ha ara d'aquestes botigues i no les havia en el temps dels meus besavis. Responien a una necessitat puntual. Quan la societat es va motoritzar de cop van començar a sobrar molts cavalls. Aquí no tenim grans espais naturals buits per deixar-los anar i es va prendre la pragmàtica solució de menjar-se'ls. La lògica és implacable tot i que pot ser desagradable. No hauríem d'oblidar les parades de carnisseria de cavall. És la clau per entendre la nostra situació educativa. No és que el poder es desinteressi per l'educació dels nens, és que no li interessen, perquè el nens essencialment poden ser tan obsolets com ho eren els cavalls, Gaza és un experiment d'aplicació d'aquesta lògica i possiblement un dels primers experiments foren els confinaments del COVID

 

El dia més feliç de la meva vida

 

        En aquell moment indiscutiblement i avui encara ho podria dir, és un del que no recordo la data exacta però fou el mes de juliol de 1981, quan en unes oficines que estaven a la cantonada dels carrers Muntaner i Sepúlveda vaig rebre la comunicació que em deslliurava de l'obligació de fer el servei militar. La meva eufòria fou absoluta. Cap dels meus col·legues del moment no em va deixar, sanament, d'envejar. Mirant-ho des de la perspectiva actual els motius per estar satisfet són encara més grans. Llavors jo podia sospitar, però no sabia tan certament com ara, el car que val el temps i per tant la importància de guanyar, com a mínim, 14 mesos de la meva vida. Com a ciutadà de l'estat espanyol un dels avançaments més indiscutibles que he pogut viure ha estat el de la supressió del servei militar i tot i estar en principi preparat mentalment pel pitjor que es pugui esdevenir, no puc deixar de sentir-me molt amoïnat quan sento veus que demanen la seva reinstauració. Sembla que aquesta és gairebé un fet en l'estat més avançat (en servilisme) de la Unió Europea: Alemanya. L'argument ara, com llavors, és aprendre que és la disciplina. Això evidentment es fa millor des d'altres vies que no exclouen la racionalitat ni l'anul·lació de la individualitat. En tot cas sembla un canvi coherent amb l'esllavissament cap a l'autoritarisme cada cop més accelerada que estem vivint. També és clar que qui es pugui creure que l'objectiu de Putin es arribar a les costes portugueses mereix viure aquesta reinstauració.

Adéu a Robert Redford

 The Sting fonamentà la idea de que vestir bé tenia poc a veure amb  seguir la moda, perquè en modas masculina al cim ja s'havia arribat feia varies dècades

    Avui ens ha deixat sembla que de forma tranquil·la i assossegada coherent amb la seva personalitat Robert Redford. Crec que ha estat l´última gran estrella del cine americà, en el sentit més clàssic del terme, o si es vol l'última gran estrella de l'Amèrica que s'imaginava unida ètnicament (cosa que vol dir efectivament que només una ètnia comptava) El públic l'estimava i també els productors perquè he constatat diverses vegades que a totes les pel·lícules dels setanta el volien com a protagonista encara que fos una opció forassenyada. No em sembla que fos un actor brillant però si eficaç i solvent. Si avui he de triar entre els meus records la primera pel·lícula que em ve al cap és The Sting. M'ho vaig passar molt bé veient-la quan era preadolescent en un dels pocs cines d'aquella època que encara existeixen. lLavors es deia Moderno avui és el Girona i com a gust personal em quedo amb els seus dos treballs de l'any 66 quan va començar a ser una estrella: el seu paper secundari, però fonamental a The Chase d'Arthur Penn i el seu primer protagonista a una pel·lícula imperfecta que m'agrada molt, this property is condamned amb un director pràcticament debutant que fou el més important de la seva carrera: Sidney Pollack. Varen fer set films junts entre els qual hi són els més populars de l'actor com The way we were, Jeremiah Johnson o Out of Africa,. Ha estat un impulsor del cine independent mitjançant el seu impuls al festival de Sundance i treballà com a director (curiosament guanyà com a director l'Oscar que mai va tenir com a actor) fent entre d'altres un film del que guardo molt bon record The Quiz Show on treia bones interpretacions de JohnTurturro i Ralph Fiennes

Cuando se jodió Europa?

 

    Que, els europeus, estem en el punt més baix des de fa segles, està fora de qualsevol dubte. Que no hi ha gairebé cap motiu racional per ser optimista també és prou clar. És procedent llavors parafrasejar a Vargas Llosa i preguntar Cuando se jodió Europa? Per respondre aquestes preguntes possiblement no hem de fer massa cas als diaris i anar molt més enllà. La mort de la nostra civilització comença el 1914. És llavors quan arrenca una decadència no pas ràpida, però irrefrenable, de la qual potser la constatació primera és el col·loqui de Davos del 1929. (un altre tema és que la meva generació hagi tingut una vida de vacances pagades per uns americans, ara sembla cansats de fer aquest paper).Llavors comença el procés de liquidació de la gran cultura europea que, com assenyalava aquesta setmana David Rieff,  (el fill de Susan Sonntag, la jove que comença la seva carrera intel·lectual astorada per la buidor del discurs del gran Thomas Mann) té com a últim episodi l'atac a la tradició desenvolupada per la cultura woke. 1914 suposa una malbaratament gratuït d'una hegemonia legitimada per aquesta gran cultura que revela la seva inanitat llavors. Des del 18 la filosofia, la religió i l'art només són exercicis d'autòpsia. Malauradament ni tan sols ens queda el dret al sentiment nostàlgic de l'enyor, doncs aquí els woke tenen possiblement raó, aquesta gran cultura era el revers d'una moneda on l'altra cara eren el racisme i l'imperialisme

The Girls

 

    Veig a la Filmoteca The Girls, el film de George Cukor de 1957. Evidentment no cal cap justificació, però en seria una gaudir del film en el seu scope original, cosa que no havia pogut fer mai. En aquells anys la MGM ja havia donat per acabada l'època dels grans musicals i fou la pel·lícula amb la que Kelly tancava el seu període a la MGM que constituïa fins llavors tota la seva carrera. Això li dóna a la pel·lícula un cert to nostàlgic. De fet, com deia una senyora del públic mentre sortíem és un musical amb molts pocs números musicals. Només cinc dels qual tres són escenes representades a un teatre. Això si com a mínim, n'hi ha un, el ball entre Kelly i Mitzi Gaynor, del clip de més amunt, tan bo com qualsevol dels realitzats per Kelly al seu millor moment.

    Dit això, però The Girls és una pel·lícula rica en motius pel gaudiment i una comèdia brillant. El film es pot presentar com una variació d'una de les pel·lícules que més havien impactat a la dècada de les cinquanta, el Rashomon d'Akira Kurosawa. Aquí no es tracta d'un crim, sinó d'uns suposats intents de suïcidi dels quals se'ns expliquen tres versions diferents per tres dels quatre protagonistes. Seria un error considerar que és una aproximació frívola perquè, sovint, canten i ballen. Cukor no tenia la capacitat de creador d'imatges que tenia Kurosawa, que excel·leix en aquest film donat-li una fondària metafísica inhabitual. Però era un espectador intel·ligent del comportament humà i veient-la ahir em va semblar molt fi el seu tractament, especialment com varien els interpretes les seves actuacions, els seus personatges, segon quin sigui el narrador. Kurosawa feia finalment un lament sobre la fragilitat de la situació humana, Cukor suggereix un escepticisme resignat perquè la conclusió que, em sembla, es segueix del film no és tant que tots menteixin, com que cadascú explica una veritat conformada pel seus sentiments; no pas la veritat del que efectivament va passar, sinó la veritat del que ells van sentir i viure. Més enllà de metafísiques em resulta divertit la interpretació que Kelly fa de Barry Nichols, amb un sentit autoparòdic proper al de Dean Martin en Kiss me, stupid. Si més no exagera dos trets molt característics de Kelly, un dels seus personatges, el seu caràcter de seductor irresistible, i un altre del Kelly real, la tendència a tiranitzar les companyes de feina. Entre allò agradable del film no es pot deixar d'esmentar també la música d'aquest gran geni que fou Cole Porter, el seu darrer treball cinematogràfic de fet, i la presència de Mitzy Gainor, tota la pel·lícula amb un pentinat que encara estava de moda quan jo era molt petit, però que fa anys no he vist a ningú.

Beckett

 El rei i el canciller reflexionen sobre les forquilles

    Beckett és una de les mostres més notòries del cine històric britànic dels seixanta. Explica la historia de la relació entre Enric II, Peter O'Toole, i Thomas Beckett, Richard Burton, el seu col·lega fins que el rei decidí que fora arquebisbe de Canterbury i passa a ser el seu rival. Basada en una obra de Jean Anouilh, sembla que aquesta filiació és la causa de diverses inexactituds històriques la més important de les quals és que Beckett no era saxó com es repeteix al film. Sembla que la documentació del dramaturg francès quan l'escriví un segle abans no fou òptima. Més important però és segurament el fet que el respecte a l'obra original fa que els diàlegs no tenen la brillantor d'altres obres britàniques del mateix període, per entendre'ns les que escrivia el gran Robert Bolt. El director, Peter Grenville, equilibra amb professionalitat les exigències d'espectacle i el fet que el film tracta d'un tema prou important com el de la relació entre el poder secular i el poder espiritual. Seixanta anys després el film mereix ser vist pel duel interpretatiu entre els dos protagonistes, tots dos en un gran moment, Burton acabava de ser Marc Antoni al Cleopatra de Mankiewicz i O'Toole havia enlluernat tothom com el coronel Lawrence. Els estils interpretatius de tots dos són del tot oposats en correspondència amb els seus personatge, O'Toole desfermat, extravertit i brillant i Burton introvertit, contingut i sobri. Quatre anys més tard O'Toole reprengué el mateix personatge d' Enric II, el rei més important de la història de l'Anglaterra medieval segons el judici de David Hume a la seva història d'Anglaterra. Pot ser anecdòtic però jo no ho veig del tot així, cap dels dos intèrprets és anglès. Si és anglès el secundari més important, John Gielgud, que fa de rei de França.

Romeria

     Veig Romeria de Carla Simon aquí a Vilanova. Com a les ciutats perifèriques més o menys a tot arreu hi ha el mateix la mateixa tarda el meu germà la veu a Terrassa. Aquí, ha explicat el seu punt de vista i comparteixo en general totes les seves apreciacions. Jo si que he vist Estiu del 93 i em sembla molt més relacionada amb aquest film que no pas Alcarràs. Tots tres permeten però tenir clar que Simon és de llarg l'aparició més important del cinema català a la seva història, amb una personalitat molt peculiar doncs no trobo gaire precedents a la seva barreja entre narració, documental i assaig biogràfic. Evidentment la joventut dels pares de la protagonista Marina coincideix plenament amb la meva. Jo no vaig estar a Galícia a la dècada de les vuitanta, però entenc i comparteixo el sentiment de la mare de la protagonista quan la contraposa a la sordidesa de la Barcelona dels vuitanta, molt més gran imagino pels que patien la seva addicció. En tot cas el film de Simon valdria la pena per com fuig dels tòpics més trillats sobre la drogadicció, tot recordant-nos que els ionkis a més de ionkis necessàriament eren també altres coses,

Serpico

 

Recupero Serpico de Sidney Lumet. Crec que no l'havia vist mai o si la vaig veure no em va deixar cap record. Serpico explica la història d'un agent de la policia de New York amb una trajectòria professional marcada pel seu compromís contra la corrupció policial, el qual li obligarà finalment a deixar el cos policial i el pais. La carrera de Lumet va tenir moltes pujades i baixades però amb aquest film va començar la que potser és seva millor època doncs molt poc després faria Dog Day afternoon i Network, dos dels films més representatius de la dècada. Tots dos foren grans èxits com també aquest film de 1973. En aquest cas a més la crítica va estar d'acord amb el públic. Personalment no em satisfà del tot l'estructura narrativa amb un guió segurament massa deutor de voler explicar tot el llibre que és a l'origen, però hi hi dos coses que cridaren la meva atenció i de les que val la pena prendre nota. La primera la radicalitat del film. Allò que mostra el film no és que que hi hagin policies corruptes, cosa que seria banal, sinó que en el cas de la ciutat de New York aquesta corrupció és, no tenim motius per pensar que ara sigui diferent, estructural. Aquesta tesi és molt clara al film que també dóna indicis per a pensar que aquesta estructura està molt vinculada a com s'exerceix de fet la democràcia en Amèrica; un vot per quatre anys no dóna prou força contra estructures amb tant poder real. La segona és que encara que Lumet sigui d'una generació anterior a la dels cineastes que revolucionaren el cine americà dels setanta (també el seu origen, la televisió, és diferent) el Serpico d'aquest film no deixa de ser un altre membre de la nissaga d'Ethan Edwards, herois obsessius, amb un punt patològic a la seva integritat, o no, moral. Serpico és Al Pacino. Era el seu primer protagonista després d'haver estat Michel Corleone, paper que reprendria en el seu treball següent i encara que d'entrada no tenia massa confiança en aquest paper, el film resultaria inconcebible sense la seva presència.

Bona i mala filosofia

 

Rosen va dir que la República de Plató s'entén bé només si s'accepta que és un acudit, una broma. Jo ho subscric plenament. De retruc, això serveix plenament que vol dir ensenyar malament la filosofia, cosa que consisteix bàsicament en tancar totes les possibilitats d'entendre on és l'acudit. En el cas de Plató segur, també en el d'altres filòsofs. Matisem la mala filosofia no està a negar la interpretació de Rosen, sinó mantenir una concepció que du a considerar-la a priori inviable.

Los Balcanes en la política internacional contemporánea

 Llegeixo Los Balcanes en la política internacional contemporánea de Jesús Nieto González. Segons la contraportada Jesús és doctor en Historia contemporània i investigador especialista en el Geri del departament de Ciències polítiques i relacions internacionals de la UAM. Menys rellevant però més significatiu per a mi és que varem ser sis anys companys de claustre al Cañada Blanch de Londres, també fórem companys de junta directiva un any i durant quatre anys vaig ser el seu llogater al carrer Saltram Crescent. Fa quinze anys que varem plegar i tot que potser ens podiem haver vist més (més per culpa meva doncs ara viatjo molt poc) mai no hem perdut el contacte. Aquest llibre és d'entrada el fruit d'una vida de treball i d'interès per aquesta regió europea amb la que Jesús té un fort lligam afectiu. 

    En una entrada d'aquest bloc comentava el punt de vista de Todd, pel qual els Balcans són una anomalia dins d'Europa, entesa aquest com un continent colonitzador, doncs els Balcans mateixos no han colonitzat res i han estat gairebé sempre considerats com un terreny susceptible de colonització. De vegades de manera grollera com és el cas de la relació entre l'Albània i la Itàlia feixista, d'altres més subtils com és el cas de França i el seu paper com a prestamista. Avui el tòpic més estès es presentar la península com un lloc desmembrat pels nacionalisme, però un examen més acurat com el que realitza l'autor mostra que aquests nacionalismes normalment són parasitaris de potències de vocació imperialista. No és que això és pugui fer servir per ser més indulgent amb els nacionalismes, però si per tenir clar que la perillositat dels nacionalismes està en funció de la mesura de la "nació" que diuen defensar. 

    El llibre abastà el període comprés entre 1878, signatura del tractat de Santo Stefano, i 1991el començament de les guerres de Iugoslàvia, tot i que l'epíleg pot ser molt útil per tenir una visió clara de la situació actual en aquella part d'Europa. El seu treball ofereix una narració àgil, amb molta informació i que sovint invita a aprofundir més els diferents moments de la narració. El lector por trobar una obra de referència per qualsevol discusió seriosa sobre l'Europa real i jo, com a amic, trobo la satisfacció de tenir un testimoni d'una vida aprofitada.