Historia General de Al Andalus

        Llegeixo la Historia general de Al Andalus d'Emilio González Ferrerin, de fet la reedició que es va fer poc del llibre publicat a començaments d'aquest segle. Des dels meus temps de la facultat, el llegat que vaig assumir de Jordi Sales és que mai no és del tot clar que podem donar per segur, allò en el que tothom està d'acord perquè tothom ho sap. Des de llavors simpatitzo i miro d'escoltar-me tots aquests que volen donar una altra mirada al que és evident. Aquest és el punt de partida de González Ferrin i el que qüestiona és el mite de la gran marxa de la cavalleria islàmica que enfonsa el regne visigot i imposa l'islamisme a la península de manera quasi hegemònica durant dos o tres segles. Allò que proposa en el seu lloc és la idea que efectivament el regne visigòtic col·lapsà i el segle VIII fou una època d'inestabilitat i recomposició. Un detall clau és que les zones on es fonamentà el poder islàmic havien estat terres de contestació a la imposició de la doctrina trinitària, com el mateix nord d'Africa. L'element definidor del Islam és el seu innegociable monoteisme el qual, havia estat abandonat per la església arrenglerada amb l'imperi bizantí. El fet és que del segle VIII hi ha poc testimonis fiables, però els que tenim problematitzen el relat més tòpic. Així sabem que a Damasc, ben entrat el segle VIII, dignataris de l'església tendeixen a considerar els mahometans una heretgia o que l'única crònica de la batalla de Poitiers ens parla d'una gran quantitat de nens, dones i gent gran que fou apressada,cosa difícil de compatibilitzar amb el mite de la cavalleria en cursa des d'Arabia. La idea de Gónzalez Ferrin és que no és l'islam el que va envair la península ibèrica, sinó que a la península ibèrica, a més d'altres lloc com fonamentalment Damasc, es va originar el Islam, que no és un principi nou sinó una altra manera d'assumir i refer el legat de l'imperi romà i del món antic. Una altra cosa és que un cop la nova religió perfilada i dominant a la península, les cròniques posteriors volguessin ennoblir-se i legitimar-se amb pretesos orígens àrabs, en un moviment anàleg al que als segles posteriors en el regne de Castellà faria que aparegués el fenomen dels cristians vells.

        No entraré en els detalls d'un tema que efectivament no domino però si que voldria retenir dos idees generals de l'autor. La primera és que tant si parlem de l'edat contemporània que de l'edat mitjana, caiem en un parany si posem en primer terme les identitats religioses. La religió no pot ser menystinguda però no podem explicar-ho tot en termes religiosos. La pluralitat religiosa fou definidora de la situació tant als regnes cristians com als musulmans. Evidentment això canvia amb els Reis catòlics, és a dir, amb l'adveniment de la modernitat que no està en absolut lligat a la idea de tolerància religiosa (les excepcions com l'erasmisme espanyol apareixen de fet vinculades a la nostàlgia d'aquesta convivència). Possiblement l'exemple més clar d'aquest predomini de la visió religiosa, en cap cas ingènua sinó vinculada a treballs més o menys foscos de legitimació d'opcions político-identitaries, es parlar d'una cultura específicament jueva, quan ni Maimònides ni cap altra dels autors destacats va escriure en una altre llengua que l'àrab.

        La segona idea on l'autor vol incidir és que seguint la tesi de que no va haver un renaixement, sinó una pluralitat de renaixements, un dels més fecunds i dels primers en origen és que va tenir lloc a les taifes ibèriques (estructures polítiques molt semblants a la ciutats-estat italianes, però del tot estigmatitzades per la historiografia que les han vist com un senyal de decadència). Possiblement l'element més important aportat per aquest renaixement està vinculat a la difusió de l'averroisme.

        El llibre em permèt treure algunes conclusions que no em són noves però que s'han enfortit. la civilització musulmana no és un altre absolut, sinó una variació d'un legat comú, d'una mateixa arrel. Un altre problema, recordem el post anterior, és si nosaltres no estem esdevenint un altre respecte al que són les nostres arrels més vives. La segona és que el mite de la reconquesta (concepte del tot tot desconegut a l'edat mitjana) és un mite identitari del segle XIX amb la mateixa versemblança històrica que suposar una pretensió identitària nacional catalana als fets de setembre del 1714.