Per gentilesa de l'amic RMF llegeixo l'aplatissement du monde d'Olivier Roy, una reflexió sobre la crisi del nostre temps desenvolupada des de l'àmbit de l'antropologia cultural i seguint la linia d'alguns pensadors dels que jo deixaria mai de recomanar com Lasch, Michea o Graeber. La tesi central es definida per l'autor amb una gran precisió: vivim un temps completament diferent a cap altre perquè no estem vivint una transició cultural, sinó més aviat una crisi de la noció mateixa. de cultura. A tot arreu allò que s'imposen són processos de deculturació. Dos símptomes són molt clars: el primer és la crisi de les utopies manifestada en el fet que tot els moviments contestataris, en tots els àmbits, tenen un caràcter defensiu i conservador. El segon és l'extensió de sistemes normatius requerits per la desaparició del implícits comuns que precisament són allò que articula una cultura. En lloc d'una cultura el que tenim és una multiplicat de subcultures reduïdes a codis de comunicació i allunyades de la realitat.
Aquest procés de deculturació general ha estat impulsat per quatre elements convergents des del seixanta. Tots quatre són de caràcter diferent i independents però en tot cas han acabat resultant convergents. Els quatre agents són:
La mutació dels valors provocada per la revolució individualista i hedonista del seixanta
La revolució aportada per Internet.
La mundialització financera neoliberal
La tendència creixent a la desterritorialització
Des de la identificació d'aquests quatre agents que es fa al primer capítol analitza l'esborrament d'allò implícita, la fragilitat de la transmissió de la cultura com corpus, la crisi dels imaginaris, els problemes de comunicació sorgits de la hipercodificació, per acabar reflexionant sobre com tot això incideix en els problemes del sexe i la raça, la definició de la identitat a partir del sofriment i un darrer capítol "au bonheur de la norme" on estableix el lligam necessari entre normativitat i autoritarisme. Precisament és en l'àmbit de la sexualitat on es fan més clares les seves tesis: la sexualitat ha esdevingut autònoma envers la cultura doncs el requisit de la igualtat sexual és la deculturació; el consentiment ha de ser explícit perquè no hi ha implícit compartit, hi ha un oblit deliberat de la nostra zona de foscor i per això esdevé obligada la normativització. La tesi final inquietant però digna de ser pensada és que la concurrència dels agents esmentats abans fan que no hi hi hagi universalització sense deculturació.
El llibre no suposa cap gran descobriment però fa una síntesi profitosa de reflexions anteriors i la pròpia mirada aguda de l'autor sobre la realitat, des d'una disciplina massa poc utilitzada per la tasca de comprendre'ns a nosaltres mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.