The Philadelphia Story

El discurs de Dexter sobre la fragilitat i la virtut té un puntet de levinasià.

         Complint parcialment allò dit moltes vegades de què aquest llibre me'l llegiré quan em jubili segueixo avançant amb el llibre de Cavell, llegint ara el capítol corresponent a The Philadelphia Story, de la que havia parlat en una entrada del meu primer bloc fa quasi vint anys. Les coses que m'agradaven llavors segueixen sent valides. Però mentre que jo destacava el treball de Stewart, penso que Cavell té raó en mostrar l'autoritat amb la que Grant exerceix el seu paper que pel filòsof americà és una mena de personificació de la figura del director d'un film. Dexter, el personatge de Grant, no fa realment gaires coses a la pel·lícula però disposa tot el que ha de passar, dirigint la trama. Aquest paper és conseqüència d'una lectura del film on insisteix en veure'l com una mena de revisió del shakesperià somni d'una nit d'estiu. També aquí es transita entre la realitat i el somni, ni que sigui el somni provocat per l'embriaguesa, i es confronten dos realitat diferents i oposades, no déus  i humans, sinó rics i pobres, si més no,  el film fa sovint esment a la "divinitat" de la Tracy interpretada per Hepburn. Rodada en el temps del codí Hays resulta admirable com sense imatges massa explícites el film fa palesa la relació entre la "divinitat" de Hepburn i la seva, atlètica i poc habitual a l'època, bellesa. La lectura de Cavell és com en els altres capítols sempre discutible, suggeridora i enginyosa com a la seva hipòtesi de què la set de la que parla Dexter, la causa del fracàs del matrimoni amb Tracy segons aquesta, és en realitat set de coneixement (és a dir, vocació filòsòfica) l'única via que li pot permetre relacionar-se amb una dóna que acaba començant a intuir que és millor ser estimada que adorada.