A terribly, serious adventure

 

    A terribly serious adventure de Nikil Krishna és una crònica de l'evolució de la filosofia a Oxford entre 1900 i 1960, el temps de consolidació del positivisme lògic. Des del punt de vista de l'autor de tots els que van ser el que estigué més a prop de ser considerat com un gran filòsof fou J. L. Austin, el qual malauradament morí massa aviat. El més popular i el més reconegut fou A.J. Ayer com autor d'una mena de catecisme, però dins d'Oxford la figura més emblemàtica i característica fou la de Gilbert Ryle, poc popular entre el cercle dels estudiosos de Descartes. L'obra explica l'evolució d'aquests tres autors i de molts altres entre els quals em sembla que els més interessants són dues dones, Elisabet Anscombe que fou la més directa deixeble de Wittgenstein i l'editora de las Philosophiche Untersuchungen (també traductora a l'anglès que fou la llengua en la que el llibre ha estat més llegit) i Iris Murdoch, la novel·lista que també fou professora a Oxford. Tot i que els que no estem massa en aquesta orientació de vegades simplifiquem parlem de la filosofia britànica, en contraposició al que ells anomenen continental, Oxford i Cambridge no eren menys rival en rem que en filosofia. Russell i Wittgenstein eren de Cambridge i la diferència és que cap dels pensadors esmentats com oxfordians va implicar-se a fons en el tema de la lògica.

Krishna és un bon narrador i el llibre explica bé la història del pensament i la relació d'aquesta elit amb esdeveniments com la segona guerra mundial. El llibre és certament una reivindicació de la manera de fer filosofia a Oxford basada essencialment en la defensa del seu mètode d'ensenyament i en l'estreta implicació dels lectors amb el treball dels estudiants. En un cert sentit era una situació completament oposada al que avui en dia ha esdevingut la universitat. Alguns d'aquests autors feren una quantitat apreciable de publicacions i d'altres no tant. Cap no feu una producció excessiva i tots tenien clar que el treball de docència estava per sobre del de investigació o creació si voleu (ells haguessin preferit investigació). Això permet un judici favorable tot i que en el darrer capítol fa quatre grans retrets a aquesta línia de pensament:

1. L'excessiva ambició de pensar que tots els problemes filosòfics es podien dissoldre com males utilitzacions del llenguatge

2. L'esquematisme de pensar que no no hi ha res entre la ciència i la manca de sentit.

3. Una tendència de vegades gens reprimida vers la xenofòbia

4. Un conservadorisme directament produït per la seva idealització del llenguatge ordinari; per oblidar com deia Murdoch que el llenguatge ordinari no és un filòsof.

Des de la meva experiència jo de vegades pensant el que explicava el llibre em semblava que tot i que Descartes és una de les besties negres d'aquesta tradició, en part perquè Ryle segurament no el va llegir en realitat i si ho va fer, no ha va entendre, allò que feien era un intent radical de la més genuïna proposta cartesiana: la de fer tabula rasa i començar de zero. En aquest sentit les seves limitacions no deixen d'il·lustrar les dificultats inherents a aquest plantejament. Krishna, com ell diu, vol un apropament amable i amorós i en aquest sentit creu que l'escola ha estat una fidel seguidora del desig de qüestionament socràtic, cosa apreciable no tant en els seus escrits com en l'esperit de la seva docència, a l'intent d'ensenyar no que s'ha de pensar, sinò com s'ha de pensar. També veu una mostra de continuïtat amb el socratisme en el fet que el tutor no havia tant de predicar uns principis com encarnar-los (contrastant obertament amb allò que feia, i segueix fent, decebedora la universitat que em va acollir; defensar teòricament un principi que no pots encarnar o assumir és una forma barata de nihilisme o sofisteria). Més enllà d'aquest legat moral, de l'orgull d'haver mantingut la lluita originària contra la sofística. Krisna subratlla com alguns dels autors dominants a la segona meitat del segle XX, deriven directament del treball oxfordià, especialment autors com Quentin Skinner, la seva història de les idees és una aplicació d'Austin, John Rawls o Stanley Cavell.