Le Bouddhisme n'existe pas

 

        Le Bouddhisme n'existe pas és un assaig d'Eric Rommeluère. Com el llibre de Cornu, del que parlava fa un any, el seu propòsit bàsic és el de lluitar contra una visió banal del budisme que és la més estesa en Occident; banal i sobretot deformadora, perquè fa una presentació subjectivista d'un pensament oposat a la noció de subjecte. La polèmica engega amb el mateix títol del llibre i es fonamenta en un fet històric incontrovertible. Entre la predicació de Gautama Buda i les primeres recopilacions escrites de les seves paraules hi ha un lapse de més de quatre-cents anys. En tot aquest temps es configuren diverses tradicions d'interpretació prou potents per fer cadascuna un Buda d'acord amb les seves intencions. El caràcter tardà de les escriptures fa impossible una aproximació al Buda que prescindeixi de la tradició, la qual no redueix el Dharma a la paraula de Buda, sinó a tot allò que està d'acord amb la paraula de Buda, Allò que caracteritza el budisme és doncs la pluralitat. Per això Rommeluère posa d'entrada les cartes sobre la taula i identifica la seva posició amb la via de la grandesa (mahayana) la que finalment conduirà al budisme zen i es situa en contraposició a les primeres escoles que posen més èmfasi en nocions provinents de l'hinduisme com la de reencarnació.

            El punt de partida és la defensa del caràcter religiós del budisme enfront de la tendència occidental a definir-lo amb la noció etèria i imprecisa d'espiritualitat, cosa que permet preservar l'autonomia del subjecte, la llibertat, essencial a la tradició occidental. Tot plegat resulta una mica contradictori doncs el propòsit central de la cultura contemporània és l'expansió d'un jo, que no és compatible amb la disciplina social que suposa la religió. Des d'aquesta premissa la conversió és impossible i molt més quan es tracta de fer compatibles el budisme i el cristianisme, fusió que només es fa des de la consideració del segon com allò pròpiament religiós. Tanmateix el punt comú a totes les tradicions budistes és el reconeixement de l'autoritat del Buda. En el seu llibre, Rommeluère fa una presentació de les més importants tradicions confrontant-les amb la seva per tal d'arribar a una definició del seu budisme, que gira entorn de tres eixos: el místic, l'anti-metafísic i el metafòric, en els quals recolza la seva interpretació del dharma

1. L'experiència mística és la comprovació del no-res de l'existència. Això implica una obertura al misteri, la renuncia a tota objectivació i l'absolutització de la presència

2. Cal refusar la metafísica perquè cal prendre consciencia de l'absència de tot fonament. Hi ha, així, una tensió entre allò que és diu i allò que no es pot dir, la qual cosa no està fora del discurs sinó que hi reflueix incessantment.

3. La metàfora esdevé una manera de comprensió del món, exigida per la insuficiència del llenguatge

            Si ni tan sols sóc capaç de deixar de ser català, i ser català és poca cosa es miri per on es miri, molt menys puc deixar de ser, en el sentit filosòfic del terme, occidental. Per això només podria parlar d'una conversió al budisme des d'una consideració tendent a la broma, el cas de la meva entrada del 25 de juny. No es pot obviar però que algunes de les nocions fonamentals presentades per Rommeluère coincideixen amb altres a les quals jo també he arribat però fent un camí ben diferent (però que a la llarga s'ha mostrat com no oposat). Potser la més bàsica és la consciència de què un mateix no pot ser el fonament. Per Rommeluère això defineix l'experiència religiosa. En aquest sentit Totalité et Infini o les Meditationes cartesianes són textos religiosos i la seva comprensió exigeix allò mateix que Rommeluère creu que cal fer amb les paraules del Buda, no acontentar-se amb una comprensió teòrica dels mots, sinó ser capaç de posar-los en pràctica. I sigui la que sigui la manera de posar-la en pràctica, aquesta de ha de consistir en aprendre a fer de maneres no egoistes. La doctrina del no-jo (anatman) no tracta tant d'expressar una veritat metafísica com d'ajudar a desprendre's de tot punt de vista sobre la mismitat.

            Un altre idea important, per algú com jo ensinistrat en la idea de viure en una època post-metafísica, és com es produeix la superació de la metafísica al budisme. El punt de partida del Buda no és la dualitat entre home i món, els quals són més aviat reconegut com dos vessants de l'experiència d'estar viu. El nostre entorn no és la materialitat de les coses sinó un món percebut, aquí és l'arrel de la dukkah, l'angoixa existencial produïda per la seva inconsistència. Allò propi del mahayana és deconstruir la dualitat samsara-nirvana, mitjançant la noció de vacuïtat (shunyata). El desvetllament del Buda és la presa de consciència de la buidor de tot. El Dharma és un discurs, però és un discurs que du al silenci. Així doncs, no hi ha ensenyament budista en un sentit radical del terme. En el fons prendre consciència de la nostra buidor passa per desfer-se del prejudici metafísic més arrelat a la mentalitat cristiana: la identificació entre ser i bondat. L'error bàsic, comés clarament per Nietzsche quan parla del budisme, és considerar l'afirmació de la buidor com un judici de valor. Pel contrari, l'afirmació de la buidor és essencialment una eina per a prendre consciència de la nostra fragilitat, o si preferiu el terme levinasià, de la nostra vulnerabilitat.

        Un altre coincidència important es pot trobar en l'àmbit de la reflexió última. Hi ha una noció d'aclariment com a fita que un altre cop es pot relacionar de manera fructífera amb el cartesianisme. Allò contrari a la fe en el budisme és el dubte o la confusió mental, el trajecte correcte és el que va des de la fe a la intel·ligència. (potser aquí cal ser precís i dir que parlem d'un cartesianisme relacionat molt més amb la lletra cartesiana que no pas amb el tòpic del Descartes pare del racionalisme. Des de la perspectiva de Rommeluère la raó, pel seu caràcter subjectiu, no pot òbviament ser cap mena de fonament)

            L'últim punt important és el que fa referència a la dimensió dispositiva del dharma, el qual està més enllà del contingut material de la creença. En aquest sentit podríem fer una analogia amb un autor en principi, molt llunyà i els seus postulats de la raó pràctica, els quals tenen també només validesa des d'un punt de vista dispositiu. No ens interessa pas la seva veritat fàctica, des del punt de vista kantià indiscernible, sinó la seva capacitat per determinar i dirigir la nostra acció.

            No diria que el llibre de Rommeluère pugui ser en ell mateix una introducció al budisme. Haver llegit alguna cosa està més però no és del tot imprescindible doncs tot allò bàsic es esmentat, tot i que de vegades molt de passada. En tot cas, si que és una eina útil per, com assenyala el mateix autor, ajudar a Occident a pensar-se a si mateix, cosa que no es pot fer si no adoptem un punta de vista extern. La proposta de l'autor és interpretar el budisme en el nostre context i no pas adaptar-lo, com es fa amb els usos actual de la meditació. Allò que ens cal no es tant la conservació de les paraules del Buda com la comprensió del seu mètode. Una tasca no només bona per raons morals sinó necessària per raons polítiques.

Maria Casares: la mujer que vivió mil vidas

                 Veig a la filmoteca el documental Maria Casares: a muller que viviu mil vidas de Xavier Villaverde. Hi vaig gràcies a l'amabilitat del meu amic José Nieto, que em convidà a la projecció del film, la banda sonora del qual és obra seva. El documental recorre la vida d'aquesta actriu des del seu naixement a La Coruña, la seva infància a Madrid vinculada al seu pare, recordem president del govern legítim de la República a juliol del 36, i el seu exili francès que la dugué a ser una de les actrius més admirades de l'escena francesa a la segona meitat del segle XX Hi treballà molt al cine a la seva joventut tot i que no l'agradava especialment. Debutà amb un film miíic, les enfants du paradis, treballà als films sobre Orfeu de Jean Cocteau i fou la protagonista de les dames du Bois de Boulougne, un dels primers films de Bresson. L'experiència no fou gaire bona per cap del dos i el seu treball amb el director que renegava dels actors no l'ajudà a estimar el cine.

            Fou però el seu treball teatral allò que la consagra com una de les figures fonamentals de la cultura francesa. Hi estigué uns anys a la Comédie Nationale Française, però està vinculada essencialment al Teatre Nacional Popular, que sovint presentava als seus treballs als festival d'Avignon. La seva carrera abastà més de cinquanta anys i feu pràcticament tots els autors fonamentals. De vegades, en papers masculins com a una versió del Rei Lear. Tingué una relació oberta durant quasi vint anys amb Albert Camus, fins la mort del premi Nobel. Estrenà a Paris alguna de les seves obres com le Malentendu, les justes ou l'état de siège. No sols les interpretava sinó que sembla que tenia un paper decisiu en la seva composició. En aquell temps fou amant també d'una figura mítica de l'actuació francesa: Gérard Philippe, també mort prematurament.

        Tornà a Espanya el 1977 per a representar El Adefesio de Rafael Alberti. Només es representà a Madrid. La gira que havien de fer per tot l'estat fou suspesa per problemes de salut. Mai més va tornar a treballar a Espanya on pel que sembla la seva figura no despertà mai gaire interès. Ella tampoc identificava l'Espanya de la restauració amb el lloc al que volia tornar des de l'exili. No em sembla que fos una casualitat. La victòria del franquisme havia estat tan aclaparadora que la mort de l'Espanya republicana era absoluta, sense cap marge de resurrecció, ni cap fil de continuïtat. De fet, ella mai no tingué coratge per tornar a Galícia, on la casa del seu pare, a la Corunya, havia estat saquejada el 19 de juliol de 1936

No llegir ens fa lliures

 

        Fa no gaire dies aquest article va tenir fort ressò en algunes xarxes on es mou gent preocupada per l'enfonsament del nostre sistema educatiu. Coincideix plenament amb el que he viscut aquests trenta anys on he format molts alumnes que anaven a Magisteri i que, generalment, anaven per motius que em produïen poca simpatia, gens relacionats amb alguna cosa així com la difusió de les llums. Imagino que això és el que cal. Tot sembla apuntar a que la figura política amb més possibilitats de futur és l'actual presidenta de la Comunitat de Madrid, si no ho arregla Feijoo quan sigui aviat president del govern. Allò que ven la senyora Ayuso és la defensa de la Llibertat així amb majúscules. La llibertat de la que parla, l'únic concepte que poden entendre els seus electors, és la de fer que el que et vingui de gust. Això podria ser, fins i tot, perillós però depèn de què sigui el que li vingui de gust a la gent. No sembla gaire problemàtic sí el gust de la gent, si la seva vida, es redueix a anar de canyes (hom pot incloure, si es vol, substàncies més potents i addictives). La clau és llavors quina mena de desigs inoculem a la gent. Si tenen prou amb les canyes tot funcionarà. Per això són tan necessaris aquests mestres que com no saben llegir, no ensenyaran a llegir, no eixamplaren la ment de ningú i facilitaran la integració de l'alumne amb el seu mitjà, cosa tan volguda pels rectors del nostre departament teòricament (?) a les antípodes ideològiques de la senyora Ayuso. El Soto Ivars, parla molt i amb molta gràcia, de les guerres cultural, però, vist especialment des de l'àmbit de l'educació, aquestes guerres sovint un molt efectiu mitjà d'emmascarament d'una guerra de classes, que com deia Buffet té un guanyador molt clar.

De Budisme i aniversaris

 Eric Artur Blair avui faria 120 anys

Potser ho celebraria. Jo avui no celebro el meu. Aquesta decisió es correspon a una conclusió, les premisses de qual es troben a entrades anteriors d'aquest dietari. Fa tres dies algú de la família em demanava fer alguna celebració i em vaig justificar dient que les meves creences estaven evolucionant vers el budisme. No és del tot mentida. Precisament estic ara llegint un altre llibre sobre el budisme. Hi retorno amb poca freqüència al tema, perquè la vida no em dóna més de si. Me n'adono de quelcom que ja fa anys que sé: l'extrema dificultat d'orientar-se en un àmbit gairebé inabastable i amb unes dificultats lingüístiques de primer ordre. Sense fer trampes, és clar. (la trampa més evident és pensar que hi ha alguna cosa així com el budisme) Tanmateix hi ha un canvi fonamental des del moment en què em vaig introduir a la filosofia. Als anys vuitanta fèiem veure que no hi havia pensament filosòfic real fóra d'Occident i funcionava prou bé. Ara, essent seriós, és del tot impossible. Ser seriós vol dir no fer trampes com definir pensament filosòfic, precisament, com allò que fan els occidentals.

El Fingidor

 

            Veig al teatre Romea  el Fingidor. Hi vaig anar amb el meu germà que explica molt bé tot el que passa a l'escenari, aquí. Poc dies abans hi havia anat en Joan Nonell, però aquell dia hi havia més circ fora del teatre que dins, com ell mateix ens explica. Sembla que poca més gent n'ha anat. És certament una pena, però segurament ha de tenir alguna cosa a veure amb la impressió que tinc de què venen mals temps per a la literatura, després d'haver viscut durant tota la meva carrera, no sols la degradació sinó pràcticament la desaparició del gust per la literatura. (Al Mediterrània vaig tenir cada any alguna guàrdia en el temps de lectura i vaig veure el que vaig veure). Si algú no m'acaba de creure pot mirar la llista dels llibres més venuts qualsevol dia a qualsevol llibreria

            Pessoa és un autor al qual ningú ja pot estalviar-li la qualificació d'excels, però a més, tot el que Tosar afegeix és d'una qualitat molt alta, tant els equilibristes com les cantants. Mereixien més però crec, pels aplaudiments, que el poc públic present sortí molt satisfet. Jo també. Potser en algun moment em començaven a cansar una mica els experts, però en altres moments, la utilització de Baker, la meva emoció fou molt viva. He llegit Pessoa i sempre n'he fruït. No he tingut prou, però suposo que no és té mai prou. Tampoc he anat gaire a Lisboa. Només un vegada i en el meu record es troba a les millors ciutats del mon. En un moment de l'obra Pessoa fa explícit el seu recel envers la filosofia. Els motius del seu recel el fa imprescindible pels filòsofs. Al meu llibre inèdit sobre Hume, un paràgraf del seu llibre del desassossec, era utilitzat per mostrar influència de la concepció humeana del jo. Era el següent:

Tudo se me evapora. A minha vida inteira, as minhas recordações, a minha imaginação e o que contém, a minha personalidade, tudo se me evapora. Continuamente sinto fui outro, que senti outro, que pensei outro. Aquilo a que assisto é um espetáculo com outro cenário. E aquilo a assisto sou eu.

Encontro às vezes, na confusão vulgar das minhas gavetas literárias, papéis escritos per mim há dez anos, há quinze anos, há mais anos talvez. E muitos deles me parecem de um estranho.; desreuconheço-me neles. Houve quem os escrevesse, e fui eu. Senti-os eu, mas foi como em outra vida, de que houvesse agora despertado como de um sonho alheio.

. Meus Deus, meu Deus, a quem assisto? Quantos sou? Quem é eu? O que é este intervalo que há entre mim e mim

Alguien camina sobre tu tumba. Mis viajes a cementerios

 

        Alguien camina sobre tu tumba és la crònica efectuada per Mariana Enriquez dels seus viatges a 24 cementiris del món. És un llibre molt entretingut que ens ofereix una guia sobre tots aquests llocs i una introducció al mon de l'autora, caracteritzada per la seva consciència política i social, el seu interès pel que hom pot anomenar "més enllà" i la seva devoció per determinades bandes de pop, que jo no conec gaire, en part, perquè ella és uns quants anys més jove. Els cementeris visitats són els de Gènova, Sant Sebastià, Trevelin, Isla de Martin Garcia, Carhué, Entre Rios, Azul, Moreno i la ciutat de Buenos Aires a Argentina, Punta Arenas a Chile, Nova Orleans, Cincinatti, Guadalajara, Savannah i Memphis a Nord-amèrica, el de Lima a Perú, Rottnest Island a Austràlia, Lima, Frankfurt, la Habana, Praga, Edimbourgh, Highgate a Londres, les catacombes i Pére Lachaise à Paris i el de Poble Nou a Barcelona, on la crònica es centrà a la figura del santet del Poble Nou i a la descripció de l'estàtua funerària sobre el petó.

                La narració de cadascun dels capítols mai no es centra exclusivament a la descripció del cementiri. Molt sovint explica coses significatives de la vida de l'autora que relaciona aquestes visites amb moments de la seva trajectòria vital. També ens dóna moltes informacions de recerques prèvies i posteriors. En aquest sentit els més interessant són les cròniques dels cementeris que possiblement no podré visitar mai: els sudamericans on he aprés molta coses sobre la repressió argentina i sobre la poc difosa història de la neteja ètnica efectuada pels simpàtics compatriotes de Maradona i Messi.

                Crec que era Tullio Gregory, copiant algun altre, qui deia que per tal de conèixer una ciutat hem de visitar el mercat central i el cementeri; veure com la ciutat tracta els vius i com tracta els morts. Jo no sóc tan viatjat com Mariana i a més sovint he anat amb massa pressa. Tanmateix alguns dels cementiris que ella esmenta em són coneguts. L'any 1986 vaig ser-hi al cementeri de Gènova, definit com el lloc més significatiu de la ciutat. També he estat al dos cementeris jueus de Praga, el vell i el nou, on descansa Kakfa ( a diferència d'Enriquez, jo sí que venero Kafka). Recordo molt Greyfrears a Edimbough amb l'estàtua del gos fidel que és a l'entrada. Hi vaig anar a un dels tours nocturns i vaig veure un dels fets que ella refereix, l'assetjament a un turista ianqui de l'infame esperit de George Mackenzie, al mausoleu negre. No em vaig impressionar gaire i més que en fantasmes, vaig pensar que el ianqui era una mica ximple. A Highbury vaig anar varies vegades mentre vivia a Londres i la primera la vaig explicar aquí. He passejat també pel de Poble Nou, però jo, per diferents raons, sóc més de Montjuic. Al final del llibre introdueix la llista dels cementeris on encara no ha estat i alguns d'aquests em són també ben coneguts. En primer lloc, Kensal Green, que he visitat i que he rodejat innombrables vegades perquè la meva darrera casa londinenca hi era a tocar, també la cripta del caputxins a l'església de la concepció a Roma, on es poden veure 4000 esquelets més o menys ordenats, el monestir d'Alcobaça amb la tomba d'Ines de de Castro, reina dos anys després de la seva mort, per la voluntat del rei Pere I (una llegenda del tot gore) i sobretot la Necropolis d'El Caire, habitat a més dels morts per mig milió de persones, "provisionalment" des del temps de la guerra dels sis dies,

Extrems que es toquen

 

L'any 1998 E. Todd publicava la ilusión económica. Un dels temes centrals del llibre era l'estancament educatiu i la conseqüent regressió cultural, que ja era evident als EEUU i començava a notar-se en Europa. Els símptomes més clars d'aquesta regressió els veia d'una banda, a l'augment de les tendències religioses integristes i políticament autoritàries d'una banda i, de l'altra, a fenòmens acadèmics com els estudis de gènere. Sembla que els trenta anys passat confirmen el seu diagnòstic i mostren que, malgrat l'oposició aparents, un i altre són dues cares de la mateixa moneda o conseqüències del mateix defalliment del logos, altrament anomenat il·lustració

The master gardener

 

        The master gardener és el últim treball, com a director i guionista de Paul Schrader. Tanca una trilogia que inclou els seus dos films anteriors, the counter card i first reformed. Com en els anteriors, el protagonista és un home del tot identificat i obsés amb la seva feina, però que sota la seva mascara de professional amaga un passat traumàtic La diferència aquest cop és que aquest passat traumàtic no està relacionada amb la violència exogèna dels EEUU, en tots dos casos la guerra de Irak, sinó a l'endogena. Narvel, el protagonista, és un testimoni protegit de la polícia després d'haver format part d'un grup violent defensor de la supremacia blanca als EEUU, en aquest sentit ens trobem en un univers més proper al del seu treball més reconegut, Taxi Driver, expressió d'aquesta guerra interna que, amb o menys intensitat, dura des de fa més de seixanta anys.

        La diferència més important sense cap mena de dubte és que aquest és el film de Schrader on més clarament s'aposta per pensar que la redempció és possible. Sembla com si Schrader per primera vegada s'alliberés de l'ombra de l'implacable Deú calvinista, amb el que fou educat, per passar a una concepció més amable, passant des d'una noció de Déu com a justícia a Déu com amor. Més clarament que les dues anteriors The master Gardener és un film religiós perquè de fet no hi ha cap altre ofici que ens pugui inclinar tant cap al teisme com el del protagonista del film. La redempció és possibilitada en aquest cas pel lliurament a l'amor físic, invertint el plantejament de les pel·lícules del jove Schrader on el sexe sempre apareixia associat a la degradació, però sobretot de la cura de l'altre, en aquest cas, la reneboda de la seva cap, una noia, com hi ha moltes, feta i deixada estar. Schrader filmà amb el seu estil ja habitual, fidel a les influències dels seus mestres, els cineastes transcendentals, canviant-la potser en l'escena més eufòrica de la seva filmografia, el trajecte nocturn de Marvel i Maya, després d'haver fet l'amor quan en una nit tancada tota la natura floreix. Un realitzador de Hollywood no pot treballar amb models, com exigia Bresson, però Schrader dirigeix els seus actors en un sentit proper i obté actuacions molt sòbries i ajustades del tercet protagonista: Quintess Swindell, Sigourney Weaver i Joel Edgerton, una elecció aquesta última amb un cert punt irònic perquè un dels seus papers protagonistes fou a la pel·lícula, Loving, on s'explicava la persecució patida per una matrimoni interracial, una trama que els meus alumnes de Sociologia consideraren fícticia i exagerada.

Continuant amb l'economia

 

Allò que explicava ahir però argumentat amb dades. Obre però una altra qüestió, atès que això ve de lluny, perquè l'esquerra s'amoïna tan poc? La resposta ens la dóna Piketty. No s'amoïna perquè té clar que els que es queden endarrera no són els seus votants, ni són dels seus. La seva vida és una altra. És l'esquerra brahamànica mes determinada per l'estatus educatiu i per adscripcions ideològiques concernents a allò que abans anomenaven vida privada que no pas a una cosa tan prosaica com els diners, un improbable i inadequat motiu d'interès, amb l'excepció, és clar, de què no en tinguis. Piketty pensava segurament en termes sociològics quan va introduir aquest adjectiu però possiblement és més reeixit, per introduir explícitament el tema religios, del que ell mateix pensava.

Sí que és l'economia, però no hi ha una d'economia

Dimarts a la radio del cotxe escolto Ramoneda autopreguntant-se, en un cert to de perplexitat, perquè Sànchez està a punt de perdre les properes eleccions, segon indiquen totes les enquestes, quan els indicadors econòmics no poden ser qualificats sinó com a bons i el mateix partit de l'oposició ho confirma amb la seva poca predisposició a parlar d'economia. Els altres tertulians el responen considerant que l'economia no és tot i que hi ha altres temes a l'agenda on Sánchez surt perdent, de caràcter cultural, social, etc. No és que no tinguin raó però hi ha una resposta molt més òbvia: per a una bona part de la població, la part on figura que els socialistes haurien de buscar vots, que l'economia vagi bé no vol dir gaire. Els que estan més abaix de tots simplement ni se n'adonen i els que com ara jo, estem a l'entremig, interpretem aquest anar bé com que, de moment, no perdem gaire cosa i a més de manera lenta.

23-J. Mala peça al teler

 

    Sembla que el PSOE es jugarà tota la seva sort la propera campanya electoral a mostrar que són l'única alternativa per aturar el feixisme. A Itàlia, això a l'esquerra no li va anar bé. Aquí jo no ho veig clar. Sembla que l'estratègia podria tenir més sentit en un país on la gent sabés que és el feixisme i aquí des del temps de Felipe González, el qual ens llegà la LOGSE, s'ha fet tot el possible per què la gent no en tingui ni idea, ni del feixisme ni res, o, com a molt, adoptin la noció tautològica de què el feixisme és una cosa dolenta que comprèn tot allò que no ens agrada. Per cert, la franja d'edat amb majors votants de VOX coincideix amb l'edat de la gent que va començar a estudiar l'ESO

        Personalment la qüestió em concerneix perquè no em vull abstenir el proper 23-J. Podria tenir alguns motius per votar Pedro Sánchez. El primer és que al capdavall el seu partit és del pocs que generalment fa polítiques, més o menys lúcides, però sovint alienes a l'etnicisme preponderant des dels temps d'Aznar. La campanya de descrèdit dels mitjans més dretans caracteritzada per la seva desmesura també me'l fa simpàtic. És cert que no té gaires principis però en una situació d'un abassegador predomini de la ineptitud, no tenir principis, i per tant finalitats més enllà d'estar en el poder, segurament el fa menys perillós, que els que volen fer coses i no tenen ni idea de com. En un temps on es menysprea el coneixement com bé social col·lectiu, el recolzament exclusiu de la moralitat acaba sent els sentimentalismes i l'irracionalisme. Un cínic llavors pot ser el mal menor. El problema és que jo voldria ser també més cínic del que sóc i llavors quan penso en actuacions com la del Sahara em poso especialment malalt. També em resulta odiós les ajudes indiscriminades que fan passar com polítiques d'esquerra i només arriben a ser populisme barat. En aquest sentit ha seguit fidelment els passos de Zapatero. Per acabar, i això quasi resulta definitiu, la política educativa, especialment la llei Celà, només es pot qualificar com a imperdonable

Coralina

 

         Fa dies que només parlo de coses desagradables així que avui canviaré de terç. A la biblioteca de Catalunya he vist el muntatge de la Perla 29 sobre l'obra de Goldoni, Coralina la serventa amorosa. La Biblioteca és el lloc de Barcelona on més agrada veure teatre, malgrat la degradació del entorn que es sent i sobretot s'olora a l'entrar. Un cop dintre amb les voltes gòtiques com a sostre, el fet de veure un Goldoni i el record de tants bons treballs de la perla29, les expectatives eren altes i no van ser decebudes. L'escenografia era molt senzilla, els estris utilitzats eren mínims, però molt efectiva Hi havia 10 actors en escena treballant amb prou vivacitat com perquè tots ens hàgim pogut fer nostre el joc escènic proposat per Goldoni. No vaig trobar cap que fluixeges, però evidentment el pes més important recau en Mireia Aixalà, Coralina. Vaig veure aquesta actriu fa poc a la Villarroel a l'obra sobre América i el treball que ofereix aquí és, en comparació, molt més subtil i mesurat, prescindint completament de qualsevol tendència a l'histrionisme. Senzillament brillant

                L'obra de Goldoni representa un món que està canviat i on s'estan introduint uns ideals il·lustrats que redefiniran les diferències socials, en part conservant-les,  però també  emmascarant-les amb una retòrica d'igualitarisme. Crec que el personatge de Coralina reflecteix perfectament aquest moment i em sembla així molt reeixida la solució de l'obra on la lucidesa (cosa per a mi molt important, de gran m'agradaria arribar a ser lúcid) s'imposa molt clarament al sentimentalisme i Coralina no considera com convenient, ni assenyat el final feliç que suposaria el seu matrimoni amb Florindo, malgrat l'enamorament real del noi. L'amor potser pot amb tot, però només una estona, més o menys llarga. És clar també que canvien les idees, l'estructura de classes, la forma de fer teatre però hi ha elements de la naturalesa humana prou constants com ara l'avarícia, la gent és tan miserable discutint herències ara com en el segle XVIII, i això ajuda molt a que tots plegat ens sigui ben proper.

Les agressions sexuals de Badalona

 

            Del tot no es pot deixar de llegir diaris i llavors et pots trobar això. Aleshores la sensació de cansament és molt gran. Jo he treballat amb consellers convergents, socialistes, d'ERC i del PP (a la comunitat de Castellà-Lleó) i sempre he trobat el mateix que l'article descriu. D'entrada, regir-se pel principi de no intentar enfrontar-se mai als problemes i fer el que calgui, i més, per amagar-los sempre. Després, basar els propòsits, perquè l'acció veritablement és poca, en principis moral abstractes, en aquest cas l'antiracisme, acompanyats d'una absoluta manca d'empatia amb la gent que pateix i un absolut desinterès per tota víctima que no tingui algun focus mediàtic.

Mort de Berlusconi

 

        La notícia del dia ha estat avui però el traspàs de Silvio Berlusconi. Els diaris en van plens amb la biografia del varies vegades primer ministre italià. Figura repulsiva des de gairebé tots els punts de vista no es pot tenir dubte però de la seva importància històrica. Ell ha estat el predecessor de totes les figures senyeres del populisme en la versió més negativa d'aquest terme, des de Trump a Ayuso. Però a diferència d'aquestes figures, merament polítiques, la seva importància va més enllà perquè ell ha estat possiblement el major educador del nostre temps i qualsevol que hagi estat en algun centre educatiu i s'hagi interessat a veure com pensen els alumnes, sabrà de que parlo. Poca gent pot mereixer més que ell esser denominat com un "mestre de virtut". Ell ha estat, també més que cap altre i abans que ningú el impulsor de la futbolització de la política.

                Precisament Berlusconi ha mort la mateixa setmana en què assistim a l'espectacle mediàtic de la descomposició de Podemos. A primera vista res no pot estar més allunyat del pensament de la senyora Montero que el masclisme cridaner i sense complexos de l'italià. Tanmateix fins i tot aquests nois, no fa tant prometedors, comparteixen coses amb l'home que feu famós el "bunga-bunga": la reducció de la política a espectacle i l'atribució als votants d'una edat mental d'onze anys.

Adéu Cambray

 

González Cambray ha estat cessat. És una mesura encertada però que arriba massa tard pels interessos d'ERC, després d'haver perdut 300000 vots a les darreres eleccions. Hi ha moltes causes per deixar de votar ERC, però ben segur que els problemes educatius han estat un dels principals. L'enfrontament amb els professors des d'un punt de vista electoral era una acció absolutament insensata, doncs possiblement ERC era el partit més votat entre el professorat. Malauradament una de les coses que es poden retreure a les esquerres des de fa més de quaranta anys, considerem ERC com a partit d'esquerres ni que sigui nominalment, és que, a diferència de les dretes, ni tenen clar, ni saben gaire cosa de quins són els seus votants. Em sento personalment satisfet per perdre el conseller de vista, però veig molt difícil algun canvi real atès que el desori ve de molt més lluny i de molt més amunt. Sembla que la substituta és una jove prometedora, que ha començat dient bajanades poc originals. Esperem, sense gaire fonament, que l'objectiu d'aquestes declaracions sigui no deixar al seu predecessor més en ridícul, si tal cosa és possible. Ha passat molt poc temps quan un article de l'Ara, em penso, assenyalava Cambray com un dels polítics del futur. Sic transit Gloria Mundi

Paris-Austerlitz

 

    Llegeixo Paris-Austerlitz la darrera novel·la de Rafael Chirbes que fou publicada ja com a obra pòstuma, el 2016, tot i que la seva escriptura havia començat vint anys abans. Chirbes s'afanyà a acabar-la perquè tenia moltes ganes d'un canvi de registre; després de l'èxit de les dues novel·les anteriors, Crematorio i En la orilla tenia una certa por de quedat encasellat com una novel·lista centrat a la crítica social. Paris-Austerlitz és la història de la relació amorosa desigual entre el narrador, un jove pintor madrileny de classe alta, i un treballador industrial Michel trenta anys més gran que l'acull en un moment en què per una disputa familiar el jove es troba sense recursos. El lloc on viuen la seva relació és Vincennes, un petit apartament d'aquest barri obrer, i el temps, finals de la dècada del vuitanta els temps d'expansió del SIDA, terme que mai apareix al llibre (els protagonistes prefereixen parlar de la plaga).

        Paris- Austerlitz és un llibre decididament ombrívol i pessimista. Jo m'he trobat a gust pel seu caràcter anti-romàntic. Els protagonistes, Michel especialment, fan una aposta per l'amor com centre de la vida que no són capaços de mantenir, fonamentalment perquè ni l'un ni l'altre tenen ni força, ni personalitat per mantenir les seves determinacions, les quals acaben configurant els seus desigs. Si l'amor és una il·lusió també ho és la generositat que caracteritza Michel, té molta capacitat de donar però en el fons sense gratuïtat, o fins i tot la compassió del narrador, que no pot estalviar un sensació d'alliberament per la mort del seu amant. Tant el narrador com Michel ens ofereixen la crònica d'un temps on el jo no no pot buscar una sortida real de la caverna, mentre no se n'adoni que ell mateix ha esdevingut caverna. La prosa de Chirbes és d'una precisió en la descripció envejable i la descripció de les relacions sexuals entre els protagonistes em sembla molt i molt reeixida. Jo vaig conèixer aquest autor amb En la Orilla que em sembla un text fonamental a tots els nivells i aquesta darrera novel·la, del tot diferent, serveix per reforçar la meva admiració per la seva figura.

El retorn de la censura

 

Decididament la gent (recordo un amic meu, per exemple) que s'ha desfet dels DVDs vells s'ha precipitat. Aquí, per exemple, les alteracions fetes per convertir en políticament correcte el policia interpretat per Gene Hackman a French Connection. Des de la xarxa es pot modificar més que significativament o, fins i tot, fer desaparèixer , tot allò que pugui semblar inconvenient o políticament incorrecte. Quan jo era jove patíem el problema de la censura franquista, ara sembla que podem anar a una de més poderosa, més universal i a més blanquejada per la bona consciència de pensar-se a si mateixa com progressista.

Donovan's reef

 

        Veig a la TV Donovan's Reef una de les últimes pel·lícules de John Ford. De fet, l'última en que, per exemple, va treballar amb John Wayne i l'última en què va intentar rodar una comèdia (després en el western posterior, Cheyenne Autumn, intercalarà un brillant episodi de comèdia precisament amb la mateixa actriu protagonista d'aquest film, Elizabeth Allen). Allò que més m'agrada del film és la primera escena amb Lee Marvin deixant el seu vaixell nedant per arribar a la illa on s'esdevé l'acció i complir amb el seu ritual de tenir una baralla a cops de puny en el dia del seu aniversari amb el propietari de la taverna local, John Wayne, amb el que comparteix dia de naixement. El film anterior, la meravellosa Liberty Valance, jugava tota l'estona amb la possibilitat d'un enfrontament entre els personatges interpretats pels dos actors, que finalment no arribava a produir-se. Sembla com sí per començar Ford es volés treure aquesta espineta de sobre. Malauradament a la resta del film Lee Marvin, llavors segurament en el millor moment de la seva carrera, no té gaire cosa a fer. El guió no és gran cosa i el film en molts moments oscil·la cap a un tarannà decididament kitsch. Està clar que en aquells moments, Ford ni s'amoïnava gaire pels guions, ni li interessava especialment la sensibilitat del públic americà dels seixanta.

        Tanmateix el film és molt interessant pels seguidors de l'obra de Ford. Filmada entre els seus dos darrers westerns, tendents a un evident pessimisme, Donovan's reef, per contrast, ens ofereix una representació d'un paradís perdut, dels que només existeixen en els somnis; una Polinèsia amb tots els tòpics de l'exotisme i del tot irreal (possiblement la Polinèsia sempre ha estat irreal. Gauguin, el seu inventor iconogràfic no pintà tant el que veié com el que esperava trobar i ja no hi era pas). Un tret que certament coincideix amb la comèdia més celebrada de John Ford, The quiet Man, ambientada a una Irlanda no menys irreal (tot i que als últims anys ha esdevingut d'alguna manera real, si més no, per satisfer els turistes). Ford en alguns moments juga a fer una mena de remake, filmant de manera anàloga la primera escena d'amor entre Wayne i Allen a com filmà l'escena entre Wayne i O'Hara que impressionà tant l'ET de Spielberg). Si al film irlandès Wayne fugia del sentiment de culpabilitat provocat per un malaurat accident en el seu temps de boxejador, aquí Wayne, Marvin i Warden no estan menys marcats pel record de la guerra del Pacífic. Segurament el moment més il·lustratiu del tarannà del film, sigui el darrer moment en què veiem Lee Marvin, jugant entusiasmat amb un tren elèctric. La seva regressió a la infància és segurament una manera d'expressar el poc que a Ford li agradava el món que tenia al seu entorn. A diferència de The Quiet Man, no hi són la major part dels actors habituals de Ford, però ens podem conformar amb la presència de Marcel Dalio fent de capellà francès, o de Cesar Romero, fent, més o menys, el registre interpretatiu del seu Joker a la sèrie Batman. En tot cas, malgrat el tarannà lleuger, la pel·lícula manté el mateix sentiment antiracista que caracteritza la totalitat de l'obra de Ford i la seva oposició a l'establishment WASP, en aquest cas, la gent de Boston, que com ens explicà Manckiewicz en un altre film memorable, és molt més un estat d'ànim que no pas pròpiament una ciutat.

Per acabar amb "el amanecer de todo", dues nocions valuoses

 

                                                                            I

            Si estamos en lo cierto y los seres humanos han pasado la mayor parte de los últimos 40000 años, aproximadamente, pasando por diversas formas de organización social, construyendo jerarquías y lugo desmantenladolas, las implicaciones són profundas. Para empezar, sugiere que Pierre Clastres tenía razón al proponer que en lugar de ser menos políticamente consciente que las personas actuales, las personas de las sociedades sin Estado, podrían haberlo sido en un grado políticamente mayor.

            Aquesta possibilitat és prou versemblant i no puc deixar de dir que concordà amb la meva experiència vital que m'ha permès viure com es donaven a la vegada un increment de l'educació formal, en un cert sentit doncs del grau de civilització, i una pèrdua de consciència política a hores d'ara esfereïdora.

                                                            II

        No hi ha una unitat social d'una certa dimensió que no sigui imaginaria, en paraules dels autors:

                Los humanos tienden a vivir simultáneamente dentro de este grupo de aproximadamente 150 personas que conocen en persona y dentro de estructuras imaginarias que compartidas por millones, quizá miles de millones, de otros seres humanos. A veces, como en el caso de las modernas naciones, esos grupos se imaginan basados en lazos de parentesco; a veces no

El legat de Rousseau i el amanecer de todo

 

Podemos sostener que al unir la crítica indígena y la doctrina del progreso inicialmente creada para contrarrestar aquella, Rousseau, escribió de facto, el documento fundacional de la izquierda intelectual (el amanecer de todo, pàg. 91)

I justament per això l'esquerra té mala peça al teler. Els seus punts de partida són mútuament incompatibles. podríem dir que aquesta contradicció teòrica s'estén al punt de vista pràctic quan en el temps de l'affaire Dreyfuss l'obrerisme fa una aliança, per ells mortal, amb el progressisme burgés. Tornant a Graeber i Rousseau aquesta contradicció li fa a dir al segon que el pecat del suís no és tant haver inventat la noció de bon salvatge, com la del salvatge estupid

La llibertat i el amanecer de todo

 

Si poguessim concebir la llibertat com ho fan els autors, allò representat en aquesta escena seria la normalitat

        Més enllà de metafísiques sobre l'albir em sembla que val la pena retenir la definició de llibertat des de la que pensa Graber i confrontar-la amb la que ens ven gent com Díaz Ayuso. Per ells, la llibertat té tres dimensions fonamentals: la primera allò que podríem dir llibertat de desplaçament, anar on vulguis quan vulguis. La segona dimensió és la capacitat de no admetre ordres (com ells diuen: el verdadero rompecabezas no es cuando aparecieron jefes, o siquiera reyes y reinas, sino más bien cuando dejo de ser posible reírse de ellos hasta que se fueran) La tercera és la capacitat d'imaginar i crear ordre alternatius a l'estat de coses vigent, cosa que en un cert moment defineix com tolerància a l'excentricitat. Des d'aquest punt de vista, en general, em sembla que a les nostres societats, hi ha potser una mica de la primera, sempre que tinguis passaport de mica més que unes poques dotzenes de països. La segona no és impossible, però és ben rara (de fet jo l'he tinguda prou, els que continuen la meva feina en tenen molt menys i encara en perdran en el futur). La tercera és també ben rara, en el temps de la Thatcher i les distopies. En general, com també pensava per exemple Pla, la llibertat va disminuint. En aquest respecte és important el paper de les ciències socials que tendeixen a tenir com objectiu la justificació d'aquesta manca de llibertat. El problema clau és de totes maneres és perquè ens consta tant concebre la llibertat i renunciem tan fàcilment a tenir-la. Ells apunten a dues causes i em sembla que no van desencaminats: la primera és la consideració de la identitat com un valor en sí mateix, la naturalització d'allò essencialment convencional, la segona és la influència que encara manté en les nostres concepcions el dret romà, l'essència del qual és la noció d'esclavatge. Possiblement aquesta és l'arrel d''allò que escandalitzà als nadius americans quan veieren la civilització europea, el caràcter endogen de la nostra violència enfront del caràcter exogen que sempre tingué l'americana. L'arrel del nostre estancament ve de la pèrdua de la vinculació entre cura i dominació, cosa que veié determinada per una concepció en la que el fill i el conjuge són una mena de propietat, cosa ben estranya vist des de fora.

El Amanecer de todo

 

        Llegeixo el llibre de David Graeber i David Wengrow, el amanecer de todo. No resumiré el contingut perquè el meu germà ja ho va fer de manera suficient, em penso, fa un parell de setmanes, aquí. Sí que em sembla que val la pena parlar d'alguna de les impressions que m'ha suscitat. Diria que és una molt bona lectura per eixamplar la ment, especialment la ment dels filòsofs, que de vegades ens podem quedar massa tancats dins de les lectures del nostre canon, altrament dit dels nostre prejudicis i dels nostre mites. Graber i Wengrow qüestionen dos mites bàsics construïts, més o menys, en el temps de la il·lustració: el mite del progrés i el de l'estat de naturalesa. Contra el primer argumenten una gran col·lecció de dades i el sentit comú, no gaire vegades aplicat, del caràcter inversemblant que té pensar societats sense cap mena de transformació durant milers d'anys i sense res més a fer que esperar algun inventor de  l'agricultura i els estats. En aquest sentit és molt important veure com tot pot canviar si ens trèiem de sobre els prejudicis heretats de Hegel i Comte, més del francès que de l'alemany, i prescindim de l'apriori de l'evolució lineal. Allò innegable però és la dificultat pràcticament insuperable de pensar sense la noció de progrés i categories teleològiques. Com ells mateixos ens expliquen:

los mismos presentadores de la historia mundial que se proclaman creyentes en la libertad, la democracia y los derechos de la mujer continúan tratando épocas históricas de relativa libertad, democracia y derechos femeninos como "épocas oscuras". De igual modo, el concepto de "civilización" se reserva en gran parte para sociedades cuyas características definitorias incluyen duros autocrátas, conquistas imperiales y el empleo de mano de obra esclava. Cuando se les presentan casos innegables de sociedades grandes y materialmente sofisticadas en las que las pruebas de tales cosas son sospechosamente inexistentes - antiguos centros como Teotihuacán y Cnossos, por ejemplo- el recurso estàndar es levantar brazos al cielo y exclamar. "¿quién sabe lo que realmente pasaba allí?" o insisitir en que la sala del trono de Ozymandias debe de estar por algún sitio, pero que sencillamente no la hemos hallado

        Sobre els mites hobbessià i rousseaunià es poden fer consideracions anàlogues. Ni l'un ni l'altre estan confirmats per l'experiència, especialment la idea, en realitat absurda, de què hi hagué un únic principi. No existeix cap forma original de la societat humana, encara que ens sàpiga greu. En general, atès que creiem que la nostra civilització ha inventat la filosofia, ens costa molt pensar prescindint de l'apriori de la superioritat de la nostra civilització i per això els autors consideren molt rellevant la crítica indígena i fets tan incontrovertibles com que allò explicat per The Searchers és veritat, però a l'inrevés. La mirada dels indígenes era un qüestionament directe d'aquesta superioritat i una constatació de la, vista des de fora, incomprensible manca de llibertat pròpia dels occidentals des de fa milenis. L'evolucionisme d'un Turgot, la primera teoria de l'evolució social base de les que es desplegaran al XIX,  és una resposta directa a les crítiques del pensament indígena. De fet, el pensament occidental mutà un debat en principi sobre la llibertat en un altre sobre la desigualtat, cosa que tenia a veure amb el fet que pels indígenes el fonament de la llibertat era el comunisme, mentre que pels occidentals el fonament és la propietat privada i l'autosuficiència, cosa segurament connectada amb l'excentricitat de pensar com a "normal" un individu aïllat, racional i autoconscient cosa que generalment només s'assoleix des de pràctiques molt traumàtiques. Que els antics escrivissin diàlegs no és pas una casualitat.

        Especialment important és la reflexió que fa el llibre sobre la noció de democràcia, entesa com l'invent que feren els genials grecs. Aquesta consideració mítica obvia la manca de continuïtat històrica entre Atenes i el temps de les democràcies contemporànies i el fet que hi ha una pluralitat d'experiències democràtiques per tot arreu i més extensió temporal i social que la dels atenencs. Potser cal reconèixer que ningú no inventà la democràcia i que no fa cap falta inventar la democràcia, doncs la democràcia no més que un hàbit perfectament obvi. També crec importants les consideracions dels autors sobre com s'ha menystingut l'element femení del relat de l'evolució cultural i com aquests menysteniment està vinculat a nocions mítiques com la de la "revolució agricola", que si existí durà no menys de tres mil anys (massa temps per a viure una revolució)

    Políticament el text dels dos Davids resulta encoratjador per la gent com jo al capdavall fills de TINA (el lema que s'ha imposat com principi de saviesa política durant tota la nostra vida, el thatcherià There is no Alternative) Allò que sabem és que sempre hi hagué moltes alternatives i la història no és l'àmbit de la necessitat. No tenim ni idea de com serà el futur, però és segur que aquest futur no està escrit (tot i que sí es probable és que en aquest futur hi hagi alguna mena de filòsof, capellans o coses semblants que parlin d'aquesta inevitabilitat). Molt aclaridora és la utilització que fan de la noció d'esquizogenesis, la qual indicaria que cap societat evoluciona per ella mateixa sinó que sempre ho fa en joc de miralls, drets i invertits, amb les altres civilitzacions.