El Cambó de Borja de Riquer

 

            Finalment he acabat la lectura de l'estudi biogràfic de Borja de Riquer sobre Francesc Cambó. L'obra vol oferir una dimensió integral del personatge i per això repassa la totalitat de la seva trajectòria política, des dels seus inicis a començament de segle fins la seva mort a Argentina quan estava a punt de tornar, per una temporada, del seu exili. A més, però els últims capítols ens presenten les altres dimensions del personatge: la seva vessant com mecenes i impulsor de projectes culturals, la seva carrera com a financer d'èxit i finalment la seva vida privada poc convencional.

                Borja de Roquer ha volgut fer un treball definitiu sobre la figura d'aquest polític. Possiblement ho ha aconseguit. Una part dels treballs anteriors havien estat auspiciats pel mateix Cambó i evidentment estaven clarament esbiaixats. Borja crec que manté un equilibri assenyat en el seu treball. No amaga els aspectes ombrívols de la personalitat de Cambó, ni els seus errors, ni les seves incongruències, però tampoc es posa mai en disposició de condemnar un personatge d'una grandesa innegable. Cambó per preparació i capacitat hauria hagut de ser el polític fonamental de la primera meitat del segle passat. No ho fou pas, per molts diversos factors entre els més importants l'estretor de mires del rei Alfons XIII i la seva fidelitat a l'ideari catalanista, fidelitat que possiblement tampoc volia trencar recolzant Franco (el problema fou més aviat que no acabava d'entendre el seu temps i tampoc que significaria el franquisme). En tot cas el llibre reflecteix un treball de documentació de molts anys i es beneficia de l'accés a diverses fonts que fins ara no havien estat consultades permetent-li obtenir documents tan decisius com la seva recomanació de fer Martínez Anido capità general de Barcelona, el 1919, un fet que per ell mateix desacreditaria alguns mites nostrats i absurds sobre el nostre passat. També és revelador l'anàlisi de la correspondència de la primavera del 36 on queda molt clar que Cambó ni esperava, ni veia inevitable, ni creia convenient, un cop d'estat militar. A tota la seva actuació publica durant la guerra, s'expressà en sentit contrari, és a dir, que mentí sempre. Penso que una molt bona part de la tibantor de la que parla el llibre entre ell i Josep Pla, tenia a veure amb el fet que Pla fou el seu còmplice més actiu en aquesta falsificació del seu propi punt de vista.

                L'examen de la trajectòria de Cambó m'ha servit per refrescar els meus coneixements de la història catalana del segle XX i comprovar que això d'inventar-se Catalunya fou una tasca menys fàcil del que normalment se'ns vol fer veure. L'examen de la seva trajectòria com a financer m'ha resultat interessant perquè sabia que s'havia fet ric, de fet molt ric, però no gaire sobre els mecanismes concrets, és a dir ,de la seva contribució a què una de les primeres economies del món al començament del segle XX, l'Argentina, fou el desastre que és ara. Es dediquen moltes pàgines al seu legat cultural que evidentment per ell sol serviria, si calgués, per redimir el personatge. Sense Cambó no tindríem ni la Bernat Metge, ni el seu legat pictòric, ara al MNAC. Era ric, però no el més ric i els altres, normalment, no han donat res (i quan hi hagut una excepció com en Muñoz Ramonet, la família ha fet tot els possible per impedir-ho). De fet, al final tampoc era tan ric. El contrast amb la família del pare de la pàtria que hem patit al nostre temps i les seves bosses d'escombraries plenes de capital per evadir a Andorra, són en ella mateixa un indicador ben clar de la nostra decadència.