Une chambre en ville

 

Une chambre en Ville és el darrer dels musicals realitzats per Jacques Demy. No és un film fàcil de veure i la retrospectiva que la filmoteca dedica a la figura de Picccoli m'ha donat la possibilitat. Com les parapluies, une chambre és un film totalment cantat, però les semblances van molt més enllà. També aquí la pel·lícula gira entorn d'una parella d'enamorats que no ho tenen gens fàcil, un tercer, rival del noi, en aquest cas el marit de la noia interpretat per Piccoli, la mare de la noia, una vídua enyorant de temps millors i una “altra”noia enamorada del protagonista de la seva mateixa classe social. Com en el film anterior la noia pertany a un univers burgés i el noi és de classe obrera. La tonalitat general és més ombrívola i si en els films anteriors optava per finals que eren feliços i infeliços a la vegada, aquí és obertament tràgic. La diferència més important és el pes molt més gran que es dóna aquí al context històric. La història dels protagonistes està íntimament lligada a la crònica de la vaga dels treballadors de les drassanes com el protagonista. La música aquest cop no és de Michel Legrand, sinó de Michel Colombier, el qual fa una partitura del tot al servei de la narració, però sense la facilitat melòdica de Legrand ni la capacitat del primer per a integrar a les seves composicions estils ben diferents.

Legrand de fet no va participar perquè va refusar fer-ho. No estava molt predisposat a treballar en un film centrat en una vaga. També refusà Deneuve, substituïda per Dominique Sanda, en aquest cas perquè no acceptava ser doblada a les cançons com en els films anteriors. Això feu que el projecte s'endarrerí uns quant anys. Quan fou estrenat el film fou aclamat per la crítica i ignorat pel públic. La defensa dels crítics del treballl de Demy, amb un gens vetllat retret al public francès, obrí una polèmica que perjudica sobre tot Demy, el qual tampoc havia fet res a per iniciar-la. És clar que al capdavall el public sempre té raó, però qui ha gaudit dels altres films de Demy, n'ha de gaudir també d'aquest. Estimar Demy és sobretot estimar una sensibilitat que en aquest film és del tot palesa, en coses com el seu ús del color o la seva evocació de la infantesa, i al mateix temps dóna una dimensió nova al conjunt de la seva obra, no tant afegint inquietud social com fent-la més evident i mostrant un altre cop que les seves figures es caracteritzen per la vulnerabilitat, és a dir, per la humanitat Com hem dit Deneuve no hi era, però si Danielle Darrieux, la qual al costat de Fabienne Guyon Violette la noia obrera, canta amb la seva veu. Danielle era la mare de les bessones a les demoiselles... i aquí també fa de mare de la protagonista i sempre manté la magia que va desplegar a la meravellosa Madame de