France Culture en el seu programa de filosofia dedica una sèrie de quatre programes al budisme. El primer entrevista a Philippe Cornu que es planteja si el budisme es pot interpretar com un pensament de la felicitat. Quan vivia a Londres vaig començar a estudiar una mica aquest pensament que si puc reprendré més endavant, en els dies d'estudi, te i roses que potser hauren de venir. Hi ha un element que m'atreu poderosament d'aquesta concepció, a la que jo he arribat també per via humeana, la definició del jo com una convenció, convicció poc compartida pel budisme folklòric, molt present també a la cultura occidental contemporània.. Cornu feia una xerrada introductòria però utilitzava dues fórmules que em sembla val pena retenir per a pensar el que significa aquest pensament. La primera està manllevada de Nietzsche que distingia entre el budisme com a religió definida per la lluita contra el patiment i el cristianisme definit com a religió que lluita contra el pecat. És una manera elegant de dir que allò més valuós del budisme és la seva renuncia a la metafísica o, el que és el mateix, el caràcter indefensable de la metafísica inherent al cristianisme. La segona noció de Cornu és que només es pot pensar el budisme,oblidant Aristòtil: no hi ha substàncies, ni essència,, ni ser en si, ni ser per a si. Alguns occidentals ho varen intuir, però el pensament budista desenvolupa de manera molt més radical i coherent que la realitat és sempre un procés. En relació a la pregunta plantejada al títol, la resposta seria afirmativa. El budisme és un camí a la felicitat, però a una felicitat difícil que s'ha d'entendre com el deslliurament absolut de tota mena de condicionaments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.