Rocco e i suoi fratelli

 

Veig a la Filmo a la projecció de Rocco e i suoi fratelli.  Ha de fer no menys de trenta anys que la vaig veure per darrera vegada. Llavors Visconti era una peça fonamental del panteó cinematogràfic. Ara els anys semblen haver fet guanyar el que per un temps es constituí com el seu gran rival, Federico Fellini, i la seva obra al capdavall tampoc sembla tenir el rigor intel·lectual i estètic d’un cineasta com Passolini. De fet amb l’excepció de Il  Gattopardo des de fa molt de temps no he revist cap de les seves pel·lícules. Dit això, el retrobament amb Rocco va ser del tot gratificant i les seves tres hores em van passar molt més ràpidament que d’altres films més moderns i més  breus. 

Em sembla que Rocco és un film que a hores d’ara cal valorar per la seva originalitat i coratge. Visconti es va atrevir a fusionar  dues tradicions artístiques tan contraposades com l’òpera romàtica i el film social neorealista amb un resultat que no grinyola gens. Si  volem ser crítics, en el mal sentit del terme,  podem veure el pathos   operístic fora del seu context, o una traïció als principis ètics del neorerealisme italià, però a mi en van funcionar i vaig seguir amb emoció creixent la hiperpassional història. Potser hi ajuda  que tot i no ser ni un fanàtic de l’òpera, ni un entusiasta del neorealisme si que comparteixo amb Visconti una devoció per Dostoievski , aquest escriptor per degenerats segon Pla,  que la pel·lícula fa palesa. Rocco és al capdavall una reeixida versió proletària i meridional del príncep Mishkin, Com diu Scorsese en una introducció al film fora  molt injust oblidar allò que aporten a la pel·lícula el genial Nino Rota i el treball de Giuseppe Rotuno, un de les millors fotografies en blanc i negre mai realitzades de les que la restauració permet gaudir-ne.