The rigtheous mind (I)

 

Fa uns anys vaig parlar d’un llibre que vaig trobar força interessant, the coddling og the american mind. A la darrera estada a Londres vaig trobar un altre llibre d’aquest autor, the rigtheous mind,  amb el que m’entretinc aquests darrers dies d’estiu. Haidt practica la psicologia cultural i des de la seva disciplina vol explicar el caràcter extrem de les divisions entre política i religió. Abans però la primera part, la que he llegit fins ara, explica els fonaments de la moral i la perspectiva adoptada m’ha interessat molt perquè els seus arguments em semblen convincents i també perquè com jo defensava en el meu llibre inèdit, tornar a Hume assenyala sovint camins convenients i fecunds. Haidt contraposa la intuïció humeana de què la raó és i no pot ser sinó esclava de les passions, ell prefereix parlar d’intuicions en compte de sentiments, a les vies que avui monopolitzen la filosofia moral,l’utilarisme i el deontologisme kantià, totes dues hereves de visions exageradament racionalistes. La seva idea bàsica, que ell argumenta empíricament i que concorda em sembla amb la meva experiència vital, és que pràcticament mai les nostres decisions venen motivades per raonaments. Això no vol dir que la raó no jugui cap paper a la moral, però en fa un ben diferent al d’ajudar-nos a decidir. La acció de la raó a la moral és la de justificar les decisions que hem pres o, els sentiments que hem experimentat. No raonem que l’incest és dolent, sinó que ens és desagradable i construïm arguments que justifiquen la nostra sensació . Decisions que ell considera el fruit d’unes estructures innates i  elements aportats pel grup social.

Haidt ha llegit filosofia però no té formació específicament filosòfica. Per això alguns dels seus judicis són discutibles, per exemple, quan parla de Plató, al que atribueix la fundació del racionalisme. Penso, però, que la impossibilitat mostrada a la major part dels diàlegs d’argumentar la superioritat del noble sobre el baix, en el fons apunta al predomini de les intuïcions del que parla Haidt. De fet, la metàfora emprada per Haidt per mostrar la relació entre la raó i les passions, és la d’un conductor i un elefant, la qual és una variació de la imatge del Fedre.  De fet, essencialment és la mateixa, però varia efectivament les possibilitat de control de la raó que, enfrontada a passions de la mida d’un elefant, són molt més migrades. De fet, els elefants no només són més grans que els cavalls, sinó també més intel·ligents i això té a  veure amb el fet aquestes intuïcions, base del nostre comportament, no són fruits del raonament però sí que són cognitives. En aquesta  divisió és a l’elefant a qui li recau la tasca d’efectuar els judicis morals.

Les intuïcions s’imposen i després ve el raonament moral. Quina és pròpiament la seva funció? Segons Haidt té poc a veure amb recercar la correcció lògica dels arguments que avalen les intuïcions o amb la recerca científica de la veritat, sinó que té més a veure amb l’activitat d’un polític a la recerca del vot. Conseqüència directa de l’evolució estem obsedit amb el que pensen els altres i en termes polítics i morals no som egoistes  sinó gremials. Raonem per mostrar que els nostres són els que tenen raó.