Barbes de balena

 

Barbes de Balena  és l’espectacle amb el  que ha obert el teatre maldà després dels mesos de confiament. M’agrada molt anar al Maldà perquè m’hi sento més a gust en aquests teatres de petit  format on el públic està més receptiu i ningú no sembla anar-hi per anar-hi. Es copsa a més molt millor el treball de l’actor, sempre a tocar, que és l’essència del teatre. Barbes de Balena no és una estrena sinó que es presenta per quarta temporada. Constitueix doncs allò que en podríem dir una aposta segura i certament l’espectacle funciona molt bé. La trama segueix la biografia de la Dra. Aleu, una de les tres primeres dones que obtingué la llicenciatura a la Universitat de Barcelona  i a Espanya i l’única que el va poder exercir. Era l’any 1872, un dels pocs períodes de predomini de corrents progressistes a la nostra història. Hi ha quatre actrius que interpreten diferents papers, canten ballen i una d’elles toca el piano. La vida de la doctora Aleu fou la d’una dona que assolí el  seu objectiu fonamental, ser metge, però que pagà un preu amb moments molt durs: la mort d’un fill, també metge, que de manera irracional hom  considerà que era una conseqüència de la seva “transgressió” o el fracàs de la institució que va voler endegar pel foment de la instrucció femenina.  El seu èxit va ser molt parcial perquè el seu exemple no fou seguit.  No només va ser la primera  metgessa, sinó que durant moltes dècades va ser l’última i el mon que  va deixar no va ser gaire millor per a les dónes. El seu mateix net prohibí les seves filles, és a dir les besnétes de la doctora,  d’anar-hi a la universitat. Per això finalment més que la doctora Aleu, l’obra ens parla de l’amagament experimentat  per la meitat del gènere humà. Sovint les actrius trenquen la narració parlant de la vida de les seves avies, cosa que situa el discurs en un marc més general. Quan sortia del teatre, jo pensava en com sé de poc de la mare del meu pare. Crec que el seu nom era Emilia i no gaire més (fins i tot en el nom podria equivocar-me perquè quan la pare i els oncles la recordaven era simplement “madre”). És cert que va morir deu anys abans de què jo neixes, però sospito que si  a l’inrevés, el mort deu anys abans hagués estat el seu marit, n’hagués  sabut molt més de l’avi. Ella, com la meva altre avia en el món públic extern tenia poca presència, però eren  les que feien possible tota presència.