Felicitat

Cada any he d’explicar als meus alumnes l’ètica aristotèlica. Cada any he de fer l’afirmació, suposada obvia per Aristòtil, deque l’acció humana s’explica des de la finalitat última d’arribar a la felicitat. Cada any hi està tothom d’acord. Cada any refreno el meu desig de dir que no estic d’acord, per dues raons: he der fer el programa i ningú no està per debats. Cada any, així em quedo per expressar que, com deia aquell, la felicitat està un xic sobrevalorada i que fóra mes modest, enraonat i útil a la humanitat prendre com a fita, simplement, el mirar de no molestar gaire.

Bayle

Encuriosit per les bibliografia sobre Hume, estic llegint últimament a Bayle. La Biblioteca de la facultat de lletres, té un exemplar dels Pensées diverses sur la comète que no ha estat gaire utilitzat, com es dedueix del fer que h hagut d’obrir a ganivet les seves pàgines encara sense separar després de dues dècades d’estada a la plaça Universitat . La lectura que estic fent és apressada, potser cada cop em costa més fer les coses d’una altra manera, però tot i així en tinc prou per veure que el deute del Hume amb el francès és molt gran. La primera part del llibre Bayle vol mostrar l’absurd de pensar que un cometa pugui ser causa de res, ni bo ni dolent, en el nostre planeta. La lògica del seu raonament és pràcticament la mateixa que la de Hume quan reflexiona sobre el principi de causalitat, tot i que com Bayle està per una altra cosa, no té cap intenció de sistematitzar res. En aquest sentit hom por parlar del francès com un predecessor. L’altra qüestió que m’ha interessat és com Bayle introdueix la seva crítica al mon antic, tot vinculant la idolatria amb els temors supersticiosos provocat pels cometes. És un molt bon exemple de l’esperit antirenaixentista del segle XVII, suggerint que un dels avantatges de la nova ciència és que resulta del tot compatible amb el cristianisme (una línia de pensament molt important històricament i sovint oblidada pels que conceben la relació entre religió i ciència com d’oposició frontal). En aquest sentit, Bayle mostra un tarannà oposat al de Hume, que sempre mostrà condescendència envers la religió antiga i que a la polèmica entre els ancians i els moderns mantingué una posició equilibrada amb més simpatia pels primers.

Religió i gust

Hume no tenia la tendència de l’escepticisme cristià que tanmateix coneixia perfectament des de Huet i Bayle, ará bé si no tenia aquesta tendència, al capdavall, era més per una qüestió de gust, que no pas per una qüestió de principis.

Superació del jo

Que Hume sigui els tres personatges dels Diàlegs o que tots tres emprin les seves idees pot ser entès com la demostració més radical i irònica de la inanitat del jo i de la superació pels nosaltres que és constitutiva del diàleg

bondat de l'escepticisme

El dubte mai no dóna la felicitat, però no genera violència, és a dir, desgracia. 

Filosofia i sentit comú

El sentit comú passa, sobre tot, por assumir que hom no pot viure sense certeses, ni que siguin falses. El savi així viuria en delicat equilibri entre el respecte a allò acceptat i la resistència a , personalment, prendre-s’ho massa seriosament.

Antics i moderns

Allò antic en Hume: el fet de construir un pensament absolutament al marge de qualsevol distinció entre teoria i pràctica, allò modern, el fet que la filosofia, com en el cas de Kant, només pugui ser saber sobre allò humà.

Adéu a Stanley Rosen (1929-2014)

Avui mentre buscava una cita perduda de Leo Strauss, tot mirant d’enllestir el meu llibre sobre Hume, he troba l’entrada de Stanley Rosen a la wikipedia, l’he clicada i això m’ha servit per saber que va morir el passat 4 de maig. No fa encara dos mesos. Vaig tenir l’honor, fa més de vint anys, de mostrar-li la ciutat de Girona per la que tenia un especial interès, perquè, com ens va dir. la seva família era jueva. La seva estada a Catalunya es perllongà una setmana i foren dies alhora instructius i divertits. Rosen no pertanyé a aquest tipus de professors universitaris, fachidioten, que només coneixen un autor, un grup que no serveix per despertar vocacions filosòfiques però si de vegades per arribar a eurodiputats. Les seves lectures són il·luminadores d’autors tan diferents com Plató, Nietzsche, Heidegger o Hegel. Tots els llibres dedicats a aquests autors són excepcionals, assolint plenament en el seu treball hermenèutic esborrar les fronteres entre la filosofia i la historia de la filosofia. Textos als que cal tornar. No em sento ningú per fer-li un homenatge i no ho faré, però si que voldria dir, si més no, que Rosen pertany al grup amb els que cerco dialogar quan escric alguna cosa relacionada amb la filosofia i, si s’escau sovint, és la seva definició de filosofia la que faig servir, o feia servir, en els meus cursos. Rosen escrivia en anglès però potser el seu text més brillant fou traduït al català, Hermenèutica com a política, potser un dels anàlisis més lúcid de la situació d’Occident al final del segle XX. Aquí,, podreu trobar dos vídeos de Rosen parlant de Nietzsche i Plató

La duplicitat britànica

Nietzsche és admirable però deixà algunes bajanades per la posteritat. De les més grans són les que expressen el seu menyspreu vers la simplicitat dels anglesos. Pel contrari, jo penso que en molts sentits són una gent terriblement complexa, especialment en el seu sentit moral. Cap altre poble ha tendit a refusar tan completament la noció maquiaveliana de què el poder és un bé mateix. Orwell tenia raó en aquest punt i per això fou possible esdeveniment com la batalla de cable street Cap altre estat ha tingut unes elits governants que practiquessin amb més eficàcia el realisme de l’autor del Princep. Hume és un bon exemple. Hom pot llegir la seva teoria moral com una teoria de la decència ordinària i al mateix temps els seus assaigs polítics mai no discuteixen la genialitat del florentí.

La falsa lluita

De totes les obvietats que em van repetir a la facultat, potser una de les més mítiques és la confrontació entre filosofia i religió; bàsicament, perquè suposa una línia de demarcació clara i nítida entre ambdues que és molt més problemàtica del que sembla i que sovint no existeix. Hom no pot entendre l’escepticisme de Hume prescindint de la clara consciència que ell si tenia d’aquest fet.

Heroïcitat i filosofia

Hume, com Hegel d’altra banda, no dubta mai del caràcter heroic de la filosofia cartesiana, la qüestió veritable, però, és la de si calen herois filosòfics. (quan vaig escriure la tesi, tenia clar que si. Ara, és diferent)

INCONVENIENTS DE SER UNA NACIÓ

Allan Ramsay ha passat a la història per ser un dels pintors de primera línia del Regne Unit a finals del XVII., Fou pintor de cort de Jordi III i és un dels autors d’un dels retrats més coneguts dels seu bon amic David Hume. Fou també, cosa menys coneguda, un comentarista polític de cert mèrit i entre les seves obres figura el pamflet “A succint review of the American Contest” publicat mentre estava tenint lloc la guerra de la independència de les colònies americanes. Per Ramsay la guerra estava sent perduda pels britànics perquè estaven adoptant una estratègia equivocada. Allò que calia fer des del seu punt de vista era aprofitar la mobilitat de la flota britànica per bombardejar i atacar directament la població civil dels ports claus com els de Nova York, que les tropes de Washington no tenien possibilitats de defendre. Era una proposta radicalment nova perquè en el context del XVIII, hom donava completament per sobreentès que la guerra era un afer dels exercits, del qual la població civil estava exclosa. El mateix Ramsay reconeixia que la seva proposta seria jutjada com un acte de barbàrie. Allò que resulta més interessant és la seva replica. Per iniciar-la, fa un paral·lelisme amb la guerra anterior entre França i el Regne Unit, quan 6000 soldats anglesos tenien al seu abast la ciutat de Cherbourg, famosa després pels paraigües, sense que fessin cap acció contra els seus habitants. Per Ramsay, allò hagués estat una injustificable barbàrie perquè la guerra havia estat declarat contra Lluís XVI, dels quals els habitants de la vila francesa eren súbdits. El Rei de França ostentava la sobirania i per tant fora injustificat el càstig als seus súbdits. La diferència amb el cas americà és clar. Els americans s’han atorgat la sobirania, per la qual cosa tots i cadascun dels seus ciutadans poden ser considerats com a enemics i tractats com a tals. La distinció és bàsica, perquè suposa el començament de la guerra moderna, entesa com a guerra total, en la qual resulta justificat el bombardeig de poblacions civils o les deportacions massives. La guerra moderna és així no només el resultat de la tecnologia sinó una conseqüència de la manera en la que els pobles moderns, civilitzats, conceben la política; un conseqüència del significat rebuts per termes com “nació” o “voluntat general”. Jordi III no seguí les propostes de Ramsay, els anglesos van perdre la guerra i després vingueren altres que sí ho feren, potser entre els primers hi era precisament un americà, Abraham Lincoln. Els actes contra la població civil després s’han incrementat fins al punt que a bona part de les guerres, la situació menys insegura, paradoxalment, és la del combatent. Sempre, però, hi ha una teoria filosòfica per tal de cercar una justificació. Era potser això al que es referia Hume quan parlava dels perills de l’entusiasme filosòfic.

Filosofía analítica i ciències de l'educació

Els filòsofs analítics són a l’activitat científica, el que els experts en ciències de l’educació a la teoria educativa. Aquesta és una de les conclusions certes de la filosofia de Hume (que pot ser llegit com el  a pare d'aquesta secta superficialment, però que entés a fons és el seu crític més impecable) que avui veig que puc extreure del llibre, simultàniament un amic, i tanmateix professor de la facultat de filosofia de la UB, m’explica amb fonament que la facultat serà analítica o no serà (amb quasi tota certesa, no serà).

Limitacions de la nostra tradició

Perquè son tan dolents, amb honroses excepcions, els textos de bibliografia secundaria filosòfica espanyols (incloc de totes, totes els catalans aquí)?  Per què en el fons el propòsit que els mou no és el d'ajudar a la lectura de l’autor, sinó el de substituir-la.  Cosa coherent amb el fet que, comptat i debatut, per sota dels Pirineus llegir ha estat sempre una cosa més aviat estrambòtica

Herència i religió grega

Podria ser que la veritable diferència occidental tingués com a arrel no tant la genialitat grega com, tot el contrari, la seva incapacitat per a fer una religió de debó.

Metafísica i instint

Fer Metafísica es trobar raons dolentes per justificar allò que creiem per instint. Tanmateix aquesta recerca de raons tampoc no deixa de ser fruit de l’instint

F. H. Bradley

Sobre les idees noves

Hom no pot llegir cap autor filosòfic contemporani, en el sentit ample del terme que comença amb Hegel, sense oblidar el lema de Joan Fuster que constitueix un principi bàsic i ineludible: tot està dit. Amb això no diem, ni de bon tros que no calgui llegir-los perquè com continua Fuster: però com ningú no escolta, cal tornar-ho a dir.

el discret encant del conservadorisme

No hi ha manera de ser revolucionari sense ser dogmàtic, això constitueix el discret però ferm atractiu intel·lectual del conservadorisme.

Hume i Husserl

Husserl fou l’home del XIX i començament del XX que millor entengué Hume. En un cert sentit tots dos arriben a la mateixa idea nuclear, però malgrat alguns esforços notables, Hume acabà tenint molt poc a veure amb la Fenomenologia. Allò que ho impedeix precisament és el Tractat de les passions.

Història i paradoxa

La paradoxa fonamental del seu temps per Hume és que la llavor de la llibertat política de la vida anglesa es degué a la defensa de la seva posició feta pels puritans, els quals, per la seva metafísica inherent, eren més aviat enemics de la llibertat. Això segurament no és una casualitat, sinó la matèria de la que està fet la història. La perplexitat sentida per Hume és la mateixa que vol provocar Zizek quan afirma que fou el Gulag de Stalin qui salvà Occident i, per tant, el lliure mercat

Política i postmodernitat

Diu Michea:

És molt interessant constatar – com ho feu Kristin Ross- que és en el moment precís en que els pobles colonitzats reclamen i s’apropien de l’estatut d’humans quan els intel·lectuals francesos proclamen “ la mort de l’Home”

Les Mystères de la gauche, p. 103

Modernitat i opinió

Allò que comparteixen Hume i Maquiavel és una mateixa consciència, pròpiament moderna i adreçada contra el platonisme convencional, de què a les societat no hi ha cap alternativa real al govern de l’opinió. Res no pot ser més inacceptable per un neotomista, per un nacionalista, (de qualsevol mena) per un marxista o per un liberal ....

Conservadorisme filosòfic

La gran tradició política conservadora comença amb l’obra de Burke, el qual evolucionà des d’una primera adscripció als whig a una oposició aferrissada contra la revolució francesa. Després vingueren tot un seguit de pensadors que compartien amb ell el refús dels esdeveniments que obriren, segons la convenció, l’època contemporània. Hume sovint es posat a un mateix nivell, tot i que ell no conegué la revolució francesa i fou de fet favorable a l’única revolució que pogué viure, l’american. Allò interessant i el que resol la paradoxa, és que el conservadorisme de Hume té una arrel diferent del de Burke i la subsegüent tradició conservadora. N’és plenament intel·lectual i no pas emocional. La seva arrel és el refús al principì d’autonomia de la raó, la destrucció del qual és el propòsit del llibre primer del Tractat. L’arrel del seu conservadorisme és la desconfiança envers la raó humana que té com a conseqüència la desconfiança envers qualsevol aplicació radical d’un principi teòric a la política. Aquesta és essencialment la tesi d’un dels seus millors estudiosos de Hume, Donald Livingston, amb la que clou el seu assaig sobre Hume com a filòsof de la vida comú. Allò deplorable per Hume és la intromissió de la metafísica racionalista  a la vida política.  (una intromissió que troba la seva culminació al pensament de Locke, malgrat la reducció del pensament d’aquest autor a merament empirista). És clar que la conceptualització feta per Hume és aliena a allò que avui qualifiquem com pensament d’esquerres, però també al de dretes, perquè  sovint el punt de partida són abstraccions com Deu o la Naturalesa que es fonamenten als esquemes d’aquesta metafísica.  Per això, òbviament, aquesta mena de conservadorisme no mostra cap afinitat ni cap tirada vers la defensa de l’ordre o els valors de la religió. L’obra on això es fa més palès és al volum de la història d’Anglaterra dedicada als primers estuards, la qual ha ser llegida des de l’observació feta per Hume que els puritans eren tant un moviment religiós com una tendència filosòfica, en el sentit que ell rebutja del terme. La rebel·lió dels puritans tenia una fonament final metafísic i no estava dirigida tant a reformar res de la realitat, com a canviar-la completament. La grandesa de Hume, per Livimgston, és que el seu discurs s’esqueia molt més bé amb el seu futur, el  nostre present i el nostre passat immediat, que no pas amb el seu propi temps, quan aquesta tendència només es podia intuir.

La reflexió de Livingston enllaça amb el treball que alguns férem fa trenta anys quan parlàvem del vessant prudencialista de la modernitat i el veiem com l’arrel del refús a l’esperit totalitari des de la filosofia plantejat per Levinas. La consciència del límit és incompatible amb la idolització de la teoria Sembla que aquesta caracterització de Hume s’escau molt bé amb allò que plantejàvem. Més problemàtica seria la valoració de Descartes que fora el defensor per excel·lència del principi d’autonomia. Hom pot entendre el Discurs del Mètode com el principi de totes les diferents tradicions revolucionàries. És clar i evident que aquest inici es feu contra la voluntat del mateix Descartes. No és del tot clar que això sigui històricament important.