Felicitat

Cada any he d’explicar als meus alumnes l’ètica aristotèlica. Cada any he de fer l’afirmació, suposada obvia per Aristòtil, deque l’acció humana s’explica des de la finalitat última d’arribar a la felicitat. Cada any hi està tothom d’acord. Cada any refreno el meu desig de dir que no estic d’acord, per dues raons: he der fer el programa i ningú no està per debats. Cada any, així em quedo per expressar que, com deia aquell, la felicitat està un xic sobrevalorada i que fóra mes modest, enraonat i útil a la humanitat prendre com a fita, simplement, el mirar de no molestar gaire.

Fukuyama sobre la sociabilitat humana

 Tornant al llibre de Fukuyama del que parlava en un post anterior. És segurament útil indicar els elements fonamentadors de la sociabilitat natural, que segons Fukuyama són els següents:

La capacitat d’incloure, la selecció familiar i l’altruisme recíproc son els modes de la sociabilitat per defecte. Tots els sers humans es veuen moguts a afavorir parents i amics amb els quals han intercanviat favors prèviament, si no és el cas que estan fortament incentivats per fer el contrari.

Els sers humans tenen una capacitat per a l’abstracció i la teoria que genera models mentals de causalitat, i més enllà d’aquests una tendència a definir causalitats basades en forces transcendentals o invisibles.  Aquesta és la base de la creença religiosa, la qual actua com una fonamental font de cohesió social

Els humans tenen una proclivitat pel seguiment de normes fundat a les emocions més que no pas a la raó, i per tant una tendència a donar els models i a les regle que se`n segueixen un valor intrínsec.

Els sers humans desitgen reconeixement intersubjectiu, o de la seva pròpia vàlua o de la vàlua dels seus Déus, lleis, costums o formes de vida. El reconeixement quan és concedeix esdevé la base de la legitimitat i la legitimitat, llavors, permet l’exercici de l’autoritat política.

(The origins of political power, 43)

Tot i que es tracti en un cert sentit de defensar Aristòtil envers la modernitat representada pels defensors del contracte social. Les bases de la seva reflexió no són només les conclusions de l’antropologia moderna, sinó el llegat d’autors moderns com Hume o Hegel.

The origins of politcal order (I)

Estic llegint el darrer llibre de F. Fukuyama, the origins of political order, el qual consisteix en un intent d’explicar el desenvolupament del poder polític des del començament de la historia. En el seu punt de partida, Fukuyama ha de confrontar-se amb la hipòtesi que defineix la teoria política moderna i la seva conclusió és ben clara: tota aquesta filosofia parteix d’una fal·làcia, el que ell anomena fal·làcia hobbesiana: la idea de que els homes són primordialment individualistes i la societat només surt com resultat d’un càlcul racional. La veritat és del tot al contrari. La tendència natural de l’home és la sociabilitat i allò que s’ha desenvolupat en el transcurs de la història és l’individualisme. Aristòtil doncs tenia raó però el recolzament d’aquest punt de vista ja no és només l’autoritat del filòsof sinó saber acumulat als darrers segles des de l’etnologia i l’etologia.  L’equívoc no ha estat menor doncs aquesta fal·làcia constitueix el fonament tant de la constitució americana com de l’economia neoclàssica contemporània. En canvi, Fukuyama reconeix un punt important a la ficció antropològica hobbesiana. L’estat de naturalesa fou sense dubte un estat de violència. Però aquesta violència no tenia un caràcter individual sinó de grup.

En aquest procés de desenvolupament una de les forces bàsiques ha estat des del punt de vista de Fukuyama la religió. La força de la religió per ell és l’extrema dificultat de falsar els seus enunciats amb la qual cosa l’argument que millor explica el seu poder és el de l’aposta de Pascal.  La religió, a la seva forma més primitiva de contacta amb els avantpassats, sembla un millor motiu per obeir al meu cap que no pas un interès propi que difícilment coincidirà amb el seu. La pretensió del meu cap de comunicar-se amb els esperits del avantpassats pot no ser molt clara, però si fos veritat valdria la pena no temptar la sort.

La seva investigació sobre els orígens dóna un important lloc a la família.   I aquí, en canvi, tot i no fer-la gaire explícita, la seva reflexió apunta a una insuficiència de la política aristotèlica. L’estat sembla sorgir de manera natural en el plantejament aristotèlic com una evolució de la família. Plató en canvi era molt més lúcid. L’estat no evoluciona des de la família sinó contra la família. L’estat xinés malgrat els seus enormes avenços mai no va guanyar aquesta guerra. Els europeus ho varen fer mitjançant el cristianisme que amb el missatge de fraternitat universal reforça la família nuclear i dissol el clan. Aquest plantejament ajuda a reprendre i valorar la idea del difunt professor Fortuny sobre la saviesa present al Godfather de FF. Coppola

Sobre la ciutat ideal platònica

Entre els molts problemes plantejats pel d’aquest principi (la idea de l’especialització funcional) hi ha el fet que els guardians-soldats, indispensables per la preservació de la ciutat, no participaran al seu govern. Això sembla justificar la queixa d’Aristòtil de què no s’està construint cap mena de ciutat. Sí els soldats (sovint qualificats com a auxiliars), junt amb els membres de les classes treballadores, són governants però no governen, mentre que els filòsofs-reis governen però no són governats (llevats de la seva infància i joventut), llavors parlant estrictament no hi ha ciutadans en aquesta ciutat en un ple sentit del terme, com el defineix Aristòtil, una definició certament d’acord amb el punt de vista comú entre els grecs: un ciutadà és el que governa i és governat.

Stanley Rosen. Plato´s Republic a study. Pàg. 124

Actualitat de la política

Llegint amb els meus alumnes de segon el novè capítol del llibre tercer de la política aristotèlica, la conclusió a extreure sembla ben clara: L’activitat política a hores d’ara no existeix, perquè no pot haver política amb una absència absoluta de la noció de bé comú.  A aquesta conclusió cal afegir una altra, Leo Strauss defensà la superioritat  precisament per aquest punt de la filosofia clàssica. Els seus adversaris primers eren llavors els marxistes, el qual ha de ser entès com un moviment antipolític precisament per la seva determinació en defensar no els interessos del tot sinó el de la part. Això era ben conseqüent, però seguint la mateixa lògica adoptar una prespectiva straussiana a hores d’ara no passa per tant per oposar-se al marxisme (en queda alguna cosa?) com al neoliberalisme.