His ladies man

Jerry Lewis ens va deixar el darrer mes d'agost. Jo estava viatjant per la illa de Sardenya i em vaig assabentar sentint la Rai italiana. Feien un programa de cine i van dedicar-lo íntegrament al còmic americà. El presentador feia una gran elogi però es queixava de la dificultat de fer un programa radiofònic sobre el cine de Lewis, ja que cap tall sonor li semblava adient per fer-li un homenatge. Lewis ha estat segurament de tots els humoristes del cine sonor, el més purament visual, és a dir potser el més essencial. El fet, però és que segurament duia més de vint anys, o potser trenta, sense veure cap dels films que va dirigir. N'havia vist algun quan em vaig començar a interessar pel cine sota l'influx de la crítica francesa que el tenia com un dels seus ídols. De nen, els pares no em duien a veure els seus films perquè no el trobaven divertit o més exactament, massa poca-solta. Crec que era una opinió generalitzada. La setmana passada amb retard vaig poder-li fer un petit homenatge assistint a la projecció de la filmoteca de Catalunya del seu primer film en color, His ladies man, i em van quadrar molt tots aquests records que no podia justificar. En primer lloc, perquè era tan estimat de la crítica francesa. Si alguna crítica no se li podia fer, era que el seu treball de posada en escena fou rutinària. Cada escena i cada pla de la pel·lícula respon a una voluntat creadora. La llibertar amb la que opera és absoluta, despreocupada de les convencions sobre l'espai, el temps o una trama narrativa que desapareix del tot a mitja pel·lícula. En segon lloc, Lewis es revela com un personatge especial. Amb un evident toc sinistre, poc sa, però uns registres d'actuació que probablement només han estat superats per Chaplin. En aquest film però, rodat en un dels colors més irreals que hagi ofert mai el cine americà, em dóna la impressió que aquesta dimensió sinistra no és només del personatge Lewis, sinó de l'Amèrica que estava a punt de perdre la innocència,

L'estiu de Kikujiro

                Reveig divuit anys després l’estiu de Kijujiro, una pel·lícula de la que només recordava que m’havia agradat molt fa divuit anys però que no havia tingut oportunitat de tornar-la a veure. De fet,  havia perdut completament la pista de Kitano del que no veia cap pel·lícula des de la seva, hurry for the filmaker, al festival de cine de Londres al 2008 (una mena de vuit i mig però  amb un sentit de l’humor diferent) Veig a la Wikipedia que segueix treballant però a menys ritme, ha fet ja els setanta anys, i aquests darrers films potser van arribar a Barcelona però no a Valladolid pel que recordo.

                   Als noranta fou però un director fonamental. El seu treball més celebrat fou Hanna-bi de la que recordo vívidament moltes imatges, però de la que no podria explicar clarament la trama. L’estiu de Kikujiro era un altre tema. Un canvi de gènere, on el protagonista seguia sent un jazuka, més aviat ximple, però no hi havia res de thriller. Quasi vint anys després el film no em va decebre. En un cert sentit ara mateix resulta molt d’agrair l’aposta de Tikano per la senzillesa en la planificació en un moment d’absoluta hegemonia dels moviments de càmera sense sentit i de la rapidesa del muntatge per a no anar enlloc. L’austeritat  de Kitano és gratificant  pel que té de reminiscència del cine més primitiu, i en alguns moments, en concret del slapstick

temps sense filosofia

Una altra cosa notable esdevinguda als darrers temps és un quasi absolut abandonament de la filosofia.  En els darrers quinze mesos n’he llegida molt poca i no n’he estudiat gens. Això, de fet, obre un període objectivament diferent de tots als precedents durant més de trenta anys. Un costum tan arrelat difícilment es pot deixar sense alguna mena de dolor i fora mentida dir que no trobo a faltar aquesta activitat, però tampoc fora exacte atribuir-lo a les circumstàncies vitals clarament adverses. La veritat és que la sensació és la d’una fe perduda. No tinc cap mena de dubte de què alguns dels llibres dels que parlem els professionals de la filosofia estan entre les produccions més importants realitzades per l’enteniment humà.  No tinc la sensació que res del que fem nosaltres ajudar a constatar aquest fet, a mantenir viva la possibilitat d’aprendre alguna cosa d’aquests textos. Treball real d’ocultació quan figura que hauria d’haver un desvetllament. Ja fa trenta anys vaig sospitar molt dels acadèmics que buscaven donar-me sobretot raons per a no llegir. Ara sembla que ni tan sols la possibilitat de llegir hi és. D’altra banda cada cop em costa més suportar l’excessiva importància que ens donem a nosaltres mateixos, tot oblidant que només assumint la nostra irrellevància real la feina possible podria tenir alguna engruna de sentit.

La mort i el nen

        Reprenem doncs, després d’aquests quasi dos anys de silenci. Han passat moltes coses, però la que més ara tinc al cap és la mort del pare.  Fa gairebé dos mesos i el sentiment de l’absència és molt potent, aclaparador.  No fora exacte parlar de tristesa, doncs valoro el patiment que la seva mort sobtada va fer-li estalviar.  Suposo que allò més precís que puc dir és que tinc la sensació d’haver passat a un nou estat, ja que en un cert sentit em sé mort. Al capdavall, el revers obligat de pensar que seguim vivint en els nostres fills és pensar que també morim una mica quan moren els nostres pares.  Aquesta és una idea que m’apareix clara i distinta, ara mateix. No sé jo si  la consideració hagués estat la mateixa, en el cas que  hagués experimentat això mateix fa vint anys. Llavors encara em prenia massa seriosament, potser no a mi mateix però si les coses que feia, per  adonar-me’n.

        Em veig així alhora sentint l’entrada a la vellesa i ensems un sentiment d’orfandat.  Des de l’ideal autàrquic modern hom podria considerar aquesta dualitat com a contradictòria.  En canvi possiblement no podria ser d’altra manera.    Penso, per convicció introspectiva, pel fet de saber-me en continuïtat amb el marrec que ara fa cinquanta any esperava els reis d’Orient, que Freud no anava errat quan a l’inici del malestar de la cultura, comparava la ment humana amb la ciutat de Roma. Res  no es perd, sinó que queda enterrat. El noiet no se’n va anar, ha restat ocult però  encara sent-hi. Per això al capdavall enfront d’un fet com la mort del pare no pot haver-hi diferència. Si tot això és cert, es segueix també que en el fons, i malgrat la meva admiració i fins i tot devoció per les Meditacions, Descartes anava del tot errat quan defensava les raons per les que calia dubtar.

Nadal del 2017

El 10 d’abril del 2016 fou la darrera vegada que vaig anar al teatre amb els meus pares. Com sempre passa en aquests casos no en teníem  idea. Dotze dies després la meva mare va patir una isquèmia de la que només s’ha recuperat molt parcialment. Mon pare va morir fa un mes. Jo no vaig tornar a escriure des d’aquell vespre. Mentre tant han anat passant altres coses. L’entusiasme que es desbordà fa cinc anys i tres mesos, ha anat a més i és completament dominador mitjançant les seves formes oposades.  Molt bona part dels esdeveniments dels darrers mesos, el brexit, l’elecció de Trump, el procés indiquen que el tema dels filòsofs de la meva joventut, l’exhauriment del projecte il·lustrat, ja no és una mera disquisició teòrica, sinó que el comencem a viure a la pràctica. El meu projecte de treball de quatre anys , el llibre sobre Hume, es va anar en orris de manera completa, potser el fracàs personal més important que compta, això sí, amb l’absoluta indiferència de pràcticament tothom, cosa que pot servir de relativa consolació. A la vessant professional també tots els averanys es van acomplint però els encerts no són precisament cap font de joia.

I tanmateix voldré seguir fent algunes anotacions des de la consciència de la seva absoluta insignificança. Al capdavall és una forma de teràpia relativament barata i innocent i segueix essent l’única manera que conec, tot i que relativament efectiva, de tenir la il·lusió de poder fer una mica de resistència al poder d’aquest imbatible guanyador que és el temps.

Panorama des del pont

Assumint la continuïtat amb el nen que veia quasi cada divendres els Estudio 1, vaig a veure la versió que ha estat representant-se al Romea de Panorama des del pont. Com que venia de Londres i tot el que havia vist aquest trimestre estava molt escollit, tenia males impressions però afortunadament no es van complir. La posada en escena de Lavaudant era àgil i adient, hom ha dit també freda,  com  és també fred els mon que envolta els estibadors. Els actors en general estaven bé i el protagonista, Eduard Fernández, em va semblar magnífic. Hi ha interpretacions aclaparadores, com la de McBurnley a the encounter, i algunes com aquesta simplement commovedores. Allò commovedor en aquest cas és l’autenticitat amb la que Fernández representa aquest estibador de Brooklyn. Poques vegades he tingut la sensació de veure representar treballadors amb aquesta veritat: la manera de captenir-se, la cerimònia i la gravetat que emmascaren la manca de vocabulari, la dificultat de ser generós en un ambient mesquí. Hi veia molt de l’avi i dels oncles grans en aquest Eddie Carbone. D’altra banda l’obra em confirma que Miller segueix essent un dels testimonis fonamentals del segle passat, tot mostrant l’altra cara del somni americà.

nou blog

http://tercerlondinenc.blogspot.co.uk/