Nadal del 2017

El 10 d’abril del 2016 fou la darrera vegada que vaig anar al teatre amb els meus pares. Com sempre passa en aquests casos no en teníem  idea. Dotze dies després la meva mare va patir una isquèmia de la que només s’ha recuperat molt parcialment. Mon pare va morir fa un mes. Jo no vaig tornar a escriure des d’aquell vespre. Mentre tant han anat passant altres coses. L’entusiasme que es desbordà fa cinc anys i tres mesos, ha anat a més i és completament dominador mitjançant les seves formes oposades.  Molt bona part dels esdeveniments dels darrers mesos, el brexit, l’elecció de Trump, el procés indiquen que el tema dels filòsofs de la meva joventut, l’exhauriment del projecte il·lustrat, ja no és una mera disquisició teòrica, sinó que el comencem a viure a la pràctica. El meu projecte de treball de quatre anys , el llibre sobre Hume, es va anar en orris de manera completa, potser el fracàs personal més important que compta, això sí, amb l’absoluta indiferència de pràcticament tothom, cosa que pot servir de relativa consolació. A la vessant professional també tots els averanys es van acomplint però els encerts no són precisament cap font de joia.

I tanmateix voldré seguir fent algunes anotacions des de la consciència de la seva absoluta insignificança. Al capdavall és una forma de teràpia relativament barata i innocent i segueix essent l’única manera que conec, tot i que relativament efectiva, de tenir la il·lusió de poder fer una mica de resistència al poder d’aquest imbatible guanyador que és el temps.