Sinners

 

    Veig  Sinners que va batre un record històric al ser el film més nominat de la història, tot i que finalment va haver de conformar-se només amb quatre òscars: millor fotografia, música, actor principal i guió original. Pels que hem crescut veient cine clàssic la proposta de Ryan Clogger, que no només dirigeix sinó que produeix i signa el guió, és d'entrada desconcertant, perquè en el cine clàssic els gèneres estaven molt marcats, un western era un western i un musical un musical, (potser només els films de Hawks eren sovint una excepció) i aquí veiem a la primera hora una mena de drama social fins que en un cert moment, el film canvia completament de registre i passa a ser un film de terror. (però Clogger és molt més jove que jo i els seus referents són gent com Tarantino i Robert Rodríguez no tan llunyans a aquest plantejament). Personalment, no sent fan especialment del cine fantàstic, em va agradar més la primera part, tot i que el pas a la segona no té res de gratuït i per això el conjunt de la narració és molt més sòlid del que un canvi d'aquesta mena podria fer pensar.

    L'acció es situa al 1932 a un poble perdut de l'estat de Mississipí, semblant als descrits a les novel·les de Faulkner. Dos germans bessons que han guanyat diners servint les màfies de Chicago tornen al seu poble natal, on no tenen molt bona fama després d'haver mort al seu pare, per comprar un vell asserrador i obrir un club. La primera cosa que fan es anar a buscar el seu cosí, el fill de predicador local, que malgrat la seva joventut ja es mostra com un guitarrista i cantant de primer ordre. La primera part ens explica la preparació de l'obertura del club i de manera molt àgil descriu les relacions entre els personatges fent una panoràmica viva i em sembla que molt fidel de la vida, precària i perillosa ,de la comunitat negre en aquell temps. El centre del film és l'actuació del jove Sammie (el clip de més amunt) quan el film abandona el realisme i es fa palès el poder la música per transcendir el temps. cosa que és mostra fent aparèixer a la pista de ball a més dels camperols negres que han vingut a passar la vetllada, els seus avantpassat negres africans i els seus descendents rockers i rapers. En aquest moment es quan apareixen els vampirs que en aquest film són originàriament irlandesos ( que com es pot constatar vivint una mica entre anglosaxons, tampoc no són consideratz tan diferents dels negres. La inferioritat no és una qüestió de color de la pell) i comencen el setge de la casa, per fer-se amb els que són dins en general i en particular de Sammy, doncs reconeixen a la seva música un poder especial (en aquest film la peculiaritat dels vampirs és que no poden entrar a un lloc tancat sinó són invitats). A partir d'aquí ens situem en un escenari similar al films com the nigth of the living dead, amb un final raonablement feliç tot i que mori molta gent. (i això no és fer spoiler, cal veure tots els títols de crèdit per a ser plenament conscient del que el final té de feliç))

    Temàticament el film m'ha interessat perquè reflecteix una tensió molt pròpia i constitutiva de la comunitat negra americana, que s'ha expressat en dues direccions ens molts sentit contraposades: la religió i la música. Per això, el pare de Sammy, home d'església, no vol que aquest faci de músic. Al capdavall, el blues està associat a locals com el saló dels germans, on escoltar-lo va lligat a tota mena de pecats, des de l'alcohol al joc passant pel sexe. (és interessant comparar amb les comunitats negres de l'àrea hispana que van resoldre aquesta tensió mitjançant la creació de una cultura religiosa pròpia, la santeria. Això era molt més fàcil de fer en un context catòlic que no en un de protestant). En un cert sentit la tensió entre religió i música va més enllà de la problemàtica dels afroamericans. Si la justificació de la religió es donar-li un sentit a la vida, als lliurats a la música ja no els cal. En aquest film fins i tot finalment els vampirs estan més interessats al capdavall a la música que a la sang.

    Ja he comentat que el premi al guió és merescut doncs la història no em ni sembla fàcil de lligar ni versemblant i tanmateix l'atenció no vam decaure. La banda sonora és realment molt bona i pels que tinguin una mínima inclinació pel blues és indispensable. L'oscar al millor actor l'ha guanyat Michel B. Jordan que interpreta els dos germans, físicament idèntics, de caràcters contraposats però units per un amor fraternal capaç de triomfar sobre la mort. Hem vist moltes pel·lícules on un actor feia més de dos personatges però cap en què tots dos estiguin pràcticament sempre compartint el mateix pla,