From Darkness to light

     Hi ha molts casos de films amb moltes possibilitats que podrien haver estat fets i no van acabar de sortir a la llum. Entre tots aquests The Day the clown cried ocupa una lloc especial perquè en realitat íi que va ser fet, però el seu autor Jerry Lewis, feu tot el possible, per amagar el seu treball. La història d'aquest film ens és narrada al documental From Darkness to light de Eric Fielder i Michel Lurie. La vaig veure amb el meu germà que al seu bloc explica amb amplitud de què tractava el film de Lewis, que hagués estat, em sembla, l'últim com a director. Per això, jo només afegiré algunes reflexions personals. La primera és que Lewis va tenir en un cert sentit mala sort. El film és de començaments dels setanta, molt poc abans que s'estretís l'aliança entre Israel i els EEUU, i l'aparell propagandístic dels segons, que també ès dels primers, identifiqués el nazisme amb el mal en estat pur. Lewis, això en el film quedar clar, no va poder superar la seva por i en un cert moment es compara amb Benigni que vint i cinc anys després va tenir un gran triomf amb La vita é bella. Crec que l'aposta de Lewis era molt més arriscada. Benigni ens parlà de l'holocaust però feu també una celebració del poder de la imaginació i de la potència de l'amor paternal. En canvi, Lewis interpretava el paper d'un home del tot egocèntric. No desplega la seva humanitat com Benigni sinó que la descobreix i la descobreix com impotència. Sí que potser Benigni resolgué millor el fet de poder fer una comèdia. El film de Lewis era una tragèdia amb escenes còmiques, les que ell protagonitzà amb la seva mímica. En el documental s'entrevista alguns dels actors que no veien molt clar el treball de Lewis. Certament, el seu humor havia passat de moda als setanta on ja no s'apreciava gaire un talent tan purament visual. De fet, Lewis ha estat segurament l'últim i la seva línia de feina, que arrencava del primitiu slapstick, no ha estat continuada. En el film apareix Godard en imatges de quan el film s'estava fent manifestant les seves expectatives i és que Lewis fou abans que res un geni de la posada en escena. Les imatges del documental no són prou per jutjar aquest aspecte de la seva feina, però si per a mostrar que film hagués estat honest. Hi apareixen molts diàlegs on queda clar que mentre Helmut, el seu personatge, veu nens, els nazis no veuen nens, sinó jueus. No es pot descriure millor quina és l'essència del mal no veure els nens i veure palestins, negres .....