Comiat a Laura, la meva mare

El darrer aniversari

Només vull parlar de fets. No em veig capaç de més. Laura Asencio Pérez, la meva mare, va néixer a Barcelona el 16 de novembre de 1938. Aquell dia la Vanguardia informava d'un nou gran èxit de l'exercit republicà completant el replegament cap a l'altra banda del riu Ebre. Aquell dia fou el final oficial de la batalla de l'Ebre. El seu pare Miquel era un soldat d'aquell malaguanyat exercit. Va acabar la guerra sense llicència mentre la seva mare, també Laura, donava a llum, segons em va explicar, en un hospital de la CNT (és difícil saber quin, imagino que seria alguna petita clínica, si hagués estat el clínic o la Santa Creu se n'hagués recordat)) És l'única de la família que no va néixer a casa. Atesa la situació del meu avi i com que ja hi havia estat denunciat una vegada per abandonar l'exercit, es varen refugiar tots tres a un pis del passeig de Sant Joan, del que la iaia havia estat emprada de la llar (llavors no es deia així) i del que guardava les claus, fins que van entrar "estos", com deia el meu altre avi. Des de llavors fins el seu matrimoni el 196, el dia de Sant Josep, va viure en un petit pis del carrer Reina Amalia junt amb la mare de l'avi Miquel i els germans que van anar venint ,tres, dels quals un, el primer, va viure molt poc, era el primer Miquel, després vindrien els meus oncles Miquel i Mari Carme. Mon avi treballava muntant forns elèctrics. El sou no era alt i la meva avia també feia feines fora de casa, algunes poc agraïdes com unes cotxeres que feia de matinada. Estudiar no va ser mai un opció per algú del seu gènere i classe social i va començar a treballar al comerç com a "aprenenta" quan va fer els 13 anys, em sembla que a la Ronda de Sant Pau però no estic segur. Si que va haver d'acreditar per accedir a la feina que era capaç d'atendre la clientela en català. Mai no va deixar el comerç fins la seva jubilació. En aquella època va conèixer la que estat la seva millor amiga, la Fefa que ens va acompanyar en el seu comiat dijous passat, i l'encarregat d'una de les botigues, un home jove al que es van començar a festejar ràpidament, el Pepito, el meu pare.

Es va casar a Sant Pau del Camp, on ho havien fet els seus pares i anys després ho faria el seu germà. No va haver viatge de noces. El dia de la boda van acabar anant al cine (en concret, Psicosis) i l'endemà van anar a treballar. Si que van poder tenir un pis propi molt més gran dels llocs on tots dos havien viscut fins llavors. Hi era al carrer Diputació al costat de la basílica de Sant Josep Oriol. El seu primer fill, un servidor, va néixer al començament de l'estiu del 62. Durant uns pocs anys no va treballar. Jo donava molta feina. Era un nen pesat dels que no dormen a la nit, no tenia gaire inclinació a menjar i era molt inquiet i inclinat a accions insensates que em duien sovint al dispensari: des d'introduir-me ossos d'oliva al nas a connectar-me a la corrent elèctrica. El 1966 el meu pare es va establir pel seu compte amb una botiga al carrer de la Cera i a mi, tot i que jo no volia, em van fer anar al col·legi. Llavors ella va tornar a treballar. Cap a aquella època en vam sentir feliços amb el primer cotxe del meu pare, evidentment, un 600. Després va tenir d'altres, tots millors, però cap no ens va fer tanta il·lusió. El 1968 va venir el segon fill, el meu germà Xavi. L'experiència maternal fou millor, perquè el Xavi era un nen molt més tranquil, però va ser en part més breu del que hagués tocat perquè un error mèdic, una apendicitis no diagnosticada, la va posar a prop de la mort i li va caldre gairebé tot l'estiu per recuperar-se. La iaia Laura fou qui es feu càrrec de nosaltres. Poc després, el meu pare va adquirir un segon establiment de dimensions molts més grans. S'anomenava "Antigua casa Gregoria" enfront del mercat de la llibertat de Gràcia. Llavors ella encara estigué més temps al carrer de la Cera. La jornada era dur el Xavi al col·legi, obrir la botiga i després d'una estona anar al mercat de Sant Antoni, al qual sempre fou fidel, tornar al carrer Diputació fer la feina de la casa i el dinar, per a la tarda tornar a la botiga on ja es quedava fins tancar-la.

Els setanta foren un temps complicat per la família i l'esforç d'ella i el Pepito per mantenir el benestar del que havíem començat a gaudir des de finals del seixanta fou gegantí. Tot canvià però quan la Caixa de Barcelona li feu una molt bona oferta als meus pares pel traspàs, no pas per la venda, de la botiga de Gràcia. Els diners obtinguts garantiren el futur i varen conservar la botiga del Raval. Amb part d'aquells diners es va comprar el pis de Vilanova que encara és la nostra llar. Foren anys bons on van desaparèixer les inquietuds econòmiques i va poder tornar a viatjar veient Paris, el Regne Unit, els EEUU, Grècia... . A primers dels setanta havia fet el primer gran viatge a l'estranger fent un recorregut prou ample per Itàlia. Ella i el meu pare tots sols. L'estiu següent varem anar tots, amb la meva tieta, a les Canàries, però els viatges es van interrompre en els anys de la crisis. Els moments més trists foren la mort de la mare, el 1984, i del pare, el 1989

El setembre de 1997 el meu pare va fer 65 anys i va tancar la botiga del carrer la Cera. Fou el final de la vida laboral de tots dos. Ma mare tenia llavors 59 anys. Jo ja no vivia al carrer Diputació tot i que el contacte era molt freqüent. Ella duia malament tenir-nos lluny com van poder constatar que el meu germà va anar a viure a Sevilla per una temporada breu i ho varen viure tots dos, ella i el pare, molt dramàticament d'entrada, tot i que després aprofitaren l'ocasió per gaudir de la bellesa de la capital andalusa i dels seus voltants. Això encara fou més clar quan jo vaig deixar Barcelona per a anar a Londres i no pas per una temporada breu. Com en el cas anterior, però, també varen poder gaudir del lloc, especialment en el viatge a Irlanda, amb la meva parella, la Cristina, un dels millors que mai he fet a la vida i on tots  varem ser   ben feliços. El moment més feliç de les últimes dècades fou, però, el desembre de 2006 quan van venir al mon els seus únics nets, el Marc i la Júlia, els fills del Xavier i l'Olga que s'havien casat tres anys abans.

Des de que van tancar la botiga en els quasi vint anys següents la seva vida no va variar gaire. Dedicada a fer les feines de casa i anar matant el temps, passejant, veient la tele... Tot això es va trencar el 22 d'abril de 2016 quan un ictus, era el segon ja havia tingut un avis previ, la va tornar a posar a prop de la mort i li deixar unes seqüeles importants: tot al cantó dret paralitzat i la impossibilitat de parlar de manera intel·ligible. (tot i que sí podia cantar). Fou atesa a l'hospital clínic i després al de sagrada Familia. La rehabilitació va començar a la clínica de sant Antoni a la zona Franca i es va seguir durant tot el curs següent a una residència de Sitges. L'estiu del 2017 va tornar a casa, a la de Vilanova no a la del carrer Diputació que vam deixar, contractant gent per auxiliar-la i fer- ser càrrec. El 16 de novembre de 2017 va fer 79 anys i va morir el seu marit, el Pepito. Fou un altre cop molt dur però crec que entre tots la vam ajudar a resistir. Quinze dies després de la mort del Pepito, va entrar a treballar amb nosaltres la Sandra que ha estat fins avui. Estic convençut que malgrat el dolor i la impotència, que no la podien deixar mai del tot, va tenir moments de felicitat i de joia. Dimecres passat no va voler sortir a passejar com fèiem cada tarda. Dijous es va llevar amb molta febre i a la tarda va ingressar als Camils. Divendres va semblar que s'estava recuperant de la pneumònia diagnosticada, però dissabte va tenir un defalliment molt agut i diria que ja no va poder tornar a recuperar la consciència plenament. En un cert moment cridava la seva mare, per la qual va tenir sempre una devoció absoluta. Dilluns la seva doctora ens va dir que la situació era irreversible i que la millor manera d'estalviar-li patiment era la sedació, cosa que varem fer. Va morir dimarts a les sis i ha estat incinerada el dijous 26

Com el Xavi i jo ma mare fou una gran lectora i estimava molt el cine (per això vam fer sonar en el seu comiat un tema del Dr. Zivago, un dels seus films preferits, el tema de Lara, Laura en rus). Era una persona intel·ligent, tendre, amb un sentit de l'humor molt peculiar i molt fi, i d'una lleialtat absoluta envers els seus. Sense dubte mereix aquest cel en el que no crec.