Parlant de la felicitat

 

 

No fa gaire dies el Ferran m’enviava aquest text de Josep Pla que d’entrada em sembla que val la pena conservar.

"La felicitat col·lectiva no existeix. Si algun dia la sentiu prometre, no hi perdeu gaire el temps. La felicitat és una qüestió personal, individual. És una il·lusió de l'esperit que pot produir-se en una època tardana de la vida. De cinquanta a seixanta-cinc anys es pot ser feliç. No dic pas que se'n sigui. Dic que de vegades és factible. Quan l'home arriba a aquesta latitud, algunes incògnites s'han aclarit. El qui ha nascut per viure en solitud ha vist el fracàs de totes les aventures, generalment desagradables, infructuoses, per deixar de ser-ho.

El qui semblava destinat a la companyia té una situació cristal·litzada, susceptible de ser continuada: vull dir que ha arribat a un resultat positiu, a una existència mediocre, una mica pansida. El qui està marcat per la possessió del diner el posseeix o el posseirà, d'un moment a l'altre, d'una manera indefectible. El qui haurà d'anar tirant i fent tombarelles més o menys profundes tota la vida les va fent, en efecte. Uns i altres, cadascú en la seva esfera, han fet un esforç gran o petit i viuen de la inèrcia. Vivim –prenent ara la paraula en un sentit molt general– de renda. Sovint la renda no hi arriba. Si arriba es crea una situació propensa a fer que l'home se senti satisfet.

A aquesta edat, en el transcurs d'aquesta etapa, ha calgut adaptar-se finalment a la vida. S'han perdut gairebé totes les il·lusions i les que no s'han perdut solen ser informulables; així, les superfícies de fricció, de disgust i de dolor s'han sensiblement reduït. L'home assaboreix –amb poques dents, és clar– el gust, el saber dels dies. Aquest saber, que en la joventut està caracteritzat per la més dispersa i buida generalització, esdevé ara un saber concret. Divagar és dolorós. Concretar és plaent." (Josep Pla, Articles amb cua.)

La veritat és que suposo que el motiu pel que m’agrada tant és  que em sembla clarament autobiogràfic. Tampoc no dic que ara jo sigui feliç ..., però si que tinc les condicions essencials per ser-ho. No em resten ni incògnites, ni il·lusions. A més, puc precisar amb una certa claredat el moment en que es produí el desencís alliberador, tot i que no ha estat un moment , sinó els anys immediatament posteriors al  meu retorn a Barcelona

Pel mateix període vaig rebre, via el Ramon,  un article de John Gray amb un punt de vista també contundent sobre la felicitat. És aquí. Gray no omet que el seu article parteix del seu escepticisme envers la filosofia. Hem aprés però que aquest escepticisme és també sovint el senyal de que una reflexió filosòfica està ben feta. En el fons Gray acaba dient-nos alguna cosa no gaire diferent de la que diu Pla.  Cal acabar amb l’amoïnament produït per no saber arreglar.se  amb el món. I certament la saviesa pot ser això, no tant resignar-se a ser allò que s’és, sinó aprendre a gaudir amb allò que se s’és.  En termes metafísics i religiosos, hom podria dir també que la condició de la felicitat és no ser cristià.(potser més el text de Pla que en el fons se’n fum de l’esperança, la més absurda de les tres virtuts teologals).