L'ombra allargada del maoisme

 He estat llegint aquest darrer mes Sombras chinescas la crònica del viatge que Simon Leys fou a l’any 1972 a Xina des de la seva posició d’agregat cultural de l’ambaixada belga, quan encara estaven del tot obertes les ferides de la revolució cultural. Leys és un molt bon escriptor i el llibre té una qualitat literària que justificaria la seva lectura, però a més és un testimoni cabdal d’un  moment històric singular que és un dels punts àlgids de l’estupidesa humana. Leys és sinòleg, a diferència de tots els altres apologetes de la revolució que tan predominaven als setanta i podia entendre  sense filtres el que estava passant. El seu contrast amb els intel·lectuals tipus Simone de Beauvoir és absolut i de fet serveix per recordar-nos que la figura de l’expert, el blanc de la ironia del Monzó als noranta, no la va inventar la televisió privada, sinó que existia fins i tot als llocs presumptament nobles com l’acadèmia. Mentre assisteixo a aquest mes a un nou capítol a la llarga història del desmantellament de l’ensenyament secundari, resulta d’entrada xocant les profundes semblances existents entre les reformes que Mao va impulsar al temps de la revolució cultural i les reformes pedagògiques propugnades pels nostre organisme de poder veritables i beneïdes per ,l’esquerra que sobreviu dels naufragis dels darrers decennis. En dos punts hi ha molt poca diferència: la idea d’unificar el món del treball i de la universitat i l’ensenyament en general i la decisió radical de suprimir tant com sigui possible tot vestigi de l’ensenyança de les humanitats.  Més enllà de diferències a les retòriques justificadores la coincidència d’intencions és absoluta.  Sovint als diaris apareixen liberals que tenen por de la Xina i pensen que pugui imposar el seu model, quan de fet, en punts fonamentals com aquest ja ho ha fet. Res de nou. Aquí la dreta en general  i VOX en particular volen reviure la vella dialèctica de comunisme i anticomunisme, però resulta una mica intempestiu quan el capitalisme acaba funcionant tan bé en una dictadura d’un partir comunista i els vells cadells de la LCR o la JGR facin una carrera i esdevenen gent de profit al PP