Consideracions sobre una vaga

 

La vaga convocada la setmana passada per la gent de SPS i CGT no ha acabat del tot de  sortir bé. El seguiment ha estat magre, compensat perquè tampoc hi havia l’opció de no fer-la.  Calia fer alguna cosa  perquè mai no s’havia fet tan evident la ínfima consideració que el governet, que diria l’Albert Soler té pels treballadors del departament d’Ensenyament, pels pares, els alumnes i en general pels ciutadans (aquest és el nostre moment: hi ha identitats però no ciutadania). La raó per la que hom pot sentir-se fracassat  és que el seguiment ha estat segurament escàs, tot i que és difícil saber-ho de cert, perquè les dades del departament estan del tot mancades de fiabilitat, com d’altra banda quasi totes les seves afirmacions. En tot cas les xifres són prou equiparables  al seguiment de vagues on hi érem nosaltres i els sindicats majoritaris. N’hem fet més o menys, la meitat, cosa enraonada proporcionalment. Des d’aquest punt de vista el que sembla clar és que totes les vagues de l’ensenyament fracassen sempre.

El temps de preparació de la vaga m’ha obligat a parlar amb molts professors  i he pogut aclarir idees sobre la qüestió que poden matisar alguns plantejaments i valoracions que n’haviem fet des del sindicat. En primer lloc, crec que menysvalorem la força i la intensitat de la capacitat propagandística del poder. Des de març hi ha hagut un esforç titànic dels mitjans  per fer-nos creure que tots anem en el mateix vaixell, ben necessària per fer-nos empassar  allò que realment està passant: una acceleració en el procés, començat fa tres dècades, d’extinció de les classes mitjanes. Pensar que el professorat per la seva pretesa preparació  és indemne a aquesta propaganda resulta clarament una consideració  massa ingènua. Aquesta menysvaloració potser ha estat acompanyada d’una sobrevaloració de ala disconformitat del professorat. La campanya de denuncies em sembla que il·lustra clarament aquest punt. Ni són tantes en elles mateixes, ni són prou en relació amb el que està passant, a  més de la nul·la predisposició general a fer cap pas efectiu o que impliqui algun tipus de compromís.

Més enllà d’aquestes consideracions em sembla que les vagues poden tenir èxit des d’una consciència de classe, les vagues clàssiques, o des d’una consciència professional intensa o si voleu un  orgull gremial. Nosaltres no en tenim de cap de les dues. Les vagues del primer tipus són una cosa d’esquerres.i el professorat a hores d’ara és majoritàriament de dretes, en concret, d’aquestes drets amb, a la vegada, falsa i mala consciència i que per tant compensen el seu conservadorisme essencial amb el vot a partits que aparenten ser d’esquerra, però que només parlen de canvis a nivell general i abstracte (qualsevol partit d’esquerra catalana)

La segona tampoc existeix i  per això no podrem emular mai al SEPLA. És un fet que hi ha excel·lents professors però també ho és que no hi ha cap estímul per ser-ho i que des de fa anys la figura buscada per l’administració té poc a veure amb l’excel·lència en el professorat.  De fet, l’accés a la professió és molt diferent i les maneres d’exercir-la són moltes i això és un obstacle important per desenvolupar una consciència professional. La situació és paradoxal. Els requisits formal per accedir a la professió impliquen una qualificació alta, però l’exercici real de la professió cada cop ho fa menys necessari. Allò que realment hom espera de nosaltres és la funció de guarderia i tots en som conscients, cosa que finalment fa impossible adquirir i mantenir l’autoestima pròpia d’un grup professional orgullós de si mateix.

El problema fonamental neix també d’aquí. Desvaloritzat allò que podem transmetre, fins a un cert punt al departament ja li va bé que no fem classe. L’ensenyament públic està quasi completament mort  i costa d’imaginar un reviscolament  en un futur d’estats empobrits i hegemonia de l’individualisme neo-liberal. La desfeta és definitiva i no podem anar massa  més enllà d’aasegurar-nos una retirada ordenada.