cantant sota la pluja

És del tot tòpic, evidentment, però quan m’envaeix la tristesa i fins i tot s’anuncien sentiments depressius m’agrada veure un musical. No pas qualsevol; en realitat no em quedaria amb massa més de mitja dotzena, però en tinc prou. Ahir a la filmo feien no pas un musical, sinó el musical, singing in the rain, i a més no tenia cap reunió programada de cap mena a l’institut, la qual cosa ja és en si mateixa un motiu de joia, així que em vaig anar cap el raval. Sobre la pel·lícula, s’ha escrit molt i  no crec que hi pugui afegir gaire cosa. Potser recordar que l’origen de tot plegat era, en principi, fer un musical on es cantessin unes cançons ja velles. Tampoc crec que s’hagi subratllat gaire l’esplèndid treball que fa Jean Hagen. Tanmateix, els meus sentiments veient el film varen ser contradictoris, perquè només iniciada la pel·lícula vaig recordar que a més d’una de les millors pel·lícules de la història per a molts, singing in the rain era la pel·lícula preferida del meu pare.

El meu pare va deixar l’escola abans de complir els tretze anys, en canvi jo no n’he acabat de sortir mai. Les nostres experiències han estat diferents i  moltes no les varem compartir. Però ell i la mare, em van transmetre l’amor al cine, i en concret a un cert cinema que ara ha estat considerat com a clàssic, però que per ells tenia poc de clàssic. Malgrat tot el record aquest cop no va fer tornar la tristesa, sinó que em vaig sentir millor en saber que estava fent alguna cosa que a ell li agradava fer. No ens coneixem a nosaltres mateixos i em sorprèn encara comprovar el molt que el recordo.