Hume sobre la qüestió més fonamental

No sabrem mai si l’univers és un Cosmos o un Caos. Això fora un fet. Però també és un fet que ens cal que no sigui un caos. Allò que acut en el nostre ajut llavors és la imaginació.

Balanç humià

La filosofia no ajuda a sortir de la caverna. El filòsof resta tan lluny de l’exterior com quan hi era amb els altres. Hom però desconnecta del miratge col·lectiu per passar a tenir-ne un de propi. El guany és magre.

El cartesianisme de Hume

Allò que de cartesià hi ha en Hume és el mantenir-se a l’afirmació de que cal fer metafísica només un cop ala vida i que quan es fa cal desenvolupar-la com un exercici de radicalitat en el qual els compromisos amb l’opinió rebuda són esclosos. La diferència amb la tradició clàssica es però en el cas de Hume molt més clara: de cap de les maneres, la filosofia pot ser ara una manera de viure.

El límit

Definir una teoria filosòfica significa fitxar un punt on hom es deslliura de l’obligació d’inquirir i recercar. El perill és la sobrevaloració de la pròpia o de qualsevol teoria que s’esdevé quan hom oblida que aquest punt és arbitrari.

Provincianisme (II)

Fa no gaire parlava del provincianisme “il·lustrat” que caracteritza la producció historiogràfica britànica, però hi ha d’altres versions no anglosaxones del mateix fenomen. Darrerament he estat llegint un llibre de Jean Pierrre Cléro sobre Hume, une philosophie des contradictions, una lectura suggeridora però no sempre clara (acabo de veure que Cléro és un lacanià i això com és habitual, explica molt). Malauradament, Cléro només cita Hume  des de les versions franceses de les seves obres, amb la qual cosa dóna per descomptat que les versions franceses són superiors a les originals (tampoc és del tot descartable que Hume no hagués volgut ser francès) o que és del tot improbable que algun desgraciat aliè al mon universitari francès com  un autor d’assaig català (els quals segons V.P, no existeixen) o simplement un noiet de Valladolid tingui la idea de llegir-se el llibre.

Escepticisme aplicat

Cal desconfiar al màxim de tot llibre que no sigui una mostra d’ignorància i estupefacció. La narració de Sòcrates al tribunal no és una peripècia biogràfica singular, sinó el resum arquetípic de la vida de tot home lúcid. La peripècia, això si, d’una vida ben feixuga, perquè costa molt fer aquest camí, insondable i inexhaurible, de la pròpia ignorància. És tan fàcil arrenglerar-se i trobar escalfor entre la multitud dels que saben molt!

Intel·lecte

Allò més important de la fonamentació humeana de la teoria del coneixement és del que no parla: la desaparició, l’esvaïment, de la noció d’intel·lecte, sense la qual pròpiament, com conclogueren Aristòtil i Plató, pròpiament no hi ha discurs racional. Vist així l’escepticisme d’Hume és una conclusió tan ineludible com l’apropiació que d’aquest autor en fan els darwinistes, perquè sense intel·lecte la definició de l’home com a ser entremig manca de tot sentit.