El cau de la guilla

     El cau de la guilla és el títol català de la novel·la publicada enguany a l'editorial Mai Més de l'autora Anna Staronibets. Jo havia llegit dos altres llibres seus, la glándula de Icaro i una edad dificil, però aquí ens situem en un terreny ben diferent. Si els contes es situen en un àmbit entre la ciència-ficció i el terror, aquí l'aproximació genèrica més clara seria la d'un relat d'aventures barrejada amb molts elements fantàstics. Si els altres llibres eren contes o novel·les breus, el cau de la guilla respon del tot al que la majoria entenem quan es parla d'una novel·la russa, moltes pàgines i molts personatges. L'acció es situa a l'agost del 1945 a un poble de Manxuria, és a dir, en el moment en que l'exercit roig comença el seu avanç als territoris ocupats pels japonesos. La trama m'és molt difícil de resumir. Comença amb la fuga de tres presos d'un camp de concentració. Un d'ells el protagonista Kronin és un antic artista de circ que ha perdut la memòria quasi del tot i té la determinació de trobar la seva dona. Dels altres dos, un morirà però serà present tota la història, perquè el mon dels morts no està aquí del tot separat amb els vius i l'altre acabarà el servei de l'antagonista de Kronin, el seu mestre com a mentalista i responsable de la serva pèrdua de memòria, que ara és coronel de la KGB i vol tenir Kronin sota el seu control. A la seva fugida, Kronin arriba a un poble perdut de la frontera on troba la comunitat de les dones guilla, les qual tenen la capacitat de convertir-se en aquests animals, viuen si no eternament, indefinidament i no envelleixen. cosa que els és molt útil perquè una de llurs font de nutrició és l'energia que extreuen dels homes quan fan l'amor. La seva naturalesa està amagada però estan marginades del nucli central del poble, els anomenats "vells creients", mig exiliats en aquelles contrades remotes. Les dones -guilles però tenen un problema provocat per la maledicció d'un savi taoista que no només és immortal sinó que sap fabricar un elixir capaç de procurar la immortalitat. Aquesta fórmula és cobejada pel cunyat de Kronin, un nazi alemany que aspira a trobar un mecanisme de revenja fent reviure un exercit de soldats de terracota (no pas els de Xian, que serien un simulacre, sinó els autèntics) També acaba tenint un paper fonamental la unitat 508, un centre d'investigació biològica que utilitza presoners de guerra com matèria prima, dirigida per un samurai japonès.

    Tot plegat és prou embolicat i no sé si invita molt a llegir-ho. De fet, em va costar orientar-me al principi però em sembla que no hi ha millor testimoni de l'ofici de l'autora que el fet que la lectura esdevingui cada cop més interessant i al final apassionant. El final és feliç malgrat que sigui una narració plena de soroll i fúria o, com diem els catalans, de sang i fetge. El canvi de format no significa que molts trets dels celebrats contes no hi sigui. En primer lloc, el que filosòficament és més actual i era el nucli del magistral relat, una edad dificil, la intercanviabilitat entre allò humà i allò animal. De fet, això arriba al punt que alguns dels capítols estan narrats des del punt de vista d'un gos, el qual entén bastant bé els afers humans aplicant una lògica, diguem-ne, canina (Staronibets no adopta amb exclusivitat ni la tècnica del narrador omniscient, ni la de privilegiar la veu d'un personatge, sinó que les va alternant). Finalment el caràcter difús de la línia i la mort també té una clara continuïtat amb els relats anteriors. El personatge amb més control de la realitat, el mestre taoista, és algú del tot concent de la dissolució de la realitat en aparença que fonamenta la familiaritat del plantejament de Staronibets amb els Philip K. Dick