Classe

 

Veig a la sala Villarroel la obra Classe dels irlandesos Iseult Golden i David Horan interpretada por Pol López, Carlota Alcina i Pau Roca. L’obra explica una entrevista entre un mestre de primària i una parella de pares d’un nen de nou anys que comença a mostrar problemes amb la lectura i tendències disruptives. Els pares són un mecànic i una perruquera que estan en procés de separació. El muntatge mostra paral·lelament les classes de reforç que després farà el mestre amb el fill de parella i una altra noia, per la qual cosa la Carlota Olcina i el Pau Roca, doblen el seu paper fent també d’alumnes. Fou una bona vetllada teatral. Les interpretacions són molt bones i el ritme de la representació està molt aconseguit, alternant amb efectivitat els dos moments de la història que es donen al mateix lloc físic, aquesta classe de primària recreada amb molta exactitud. Jo vaig seguir l’obra amb molta atenció i destacaria especialment el fet que el text fa palès un aspecte que els docents, especialment els professors de secundària, acostumem a tenir poc en compte: el caràcter traumàtic que per a molta gent té el pas per l’escola. En quant mecanisme de socialització, l’escola  ho és també de disciplinament. L’escola difon, si voleu, la cultura i la il·lustració, però al mateix temps és un mecanisme d’estigmatització que crea un record traumàtic, de vegades summament traumàtic, per tots els que han quedat exclosos o no han acabat de reeixir en el sistema. Oblidar això segurament no ens permet entendre bé les condicions en què es fixa el debat educatiu.  A l’obra l’element fonamental de la qüestió és la tensió entre la parella de pares, proletaris que ja no treballen a la indústria, i el professor, evidentment petit burgés. Tots pobres en definitiva, però no per això menys oposats pel que fa a la seva classe social. En aquest sentit l’obra em referma en una idea, que fa anys he adquirit des de la meva pràctica professional: la manca de consciència d’aquestes diferències, molt general en una cultura que vol diluir no pas les classes socials però si la seva consciència, constitueix una dificultat objectiva de primer ordre.  De fet jo diria que allò que explica l’obra, les dificultats sorgides per la desconfiança i el ressentiment dels pares envers el professorat en general i aquest professors que es preocupa sincerament pel seu fill, però és un professor,  il·lustren bé les dificultats  per mantenir el mite amb el que sovint ens auto justifiquem els professors: la idea de què l’educació  constitueix un ascensor social. Cal dir que l’obra és molt britànica.  No sé si la insistència de la darrera part de l’espectacle en les qüestions de l’agressió pot semblar-li a un espectador barceloní molt exagerada.  Podria ser així perquè aquí encara no hem arribat a aquesta situació, però sí al Món anglòfon. En aquest sentit l’obra és un  reflex fidel d’una situació educativa que des de la meva perspectiva mediterrània em semblà sempre malaltissa.