Crim i Càstig

 

Vaig rellegint Crim i Càstig, empès pels meus alumnes, com vaig explicar aquí. Quan vaig prendre el llibre, tenia una certa por a allò que d'altres vegades m'ha passat: trobar que la realitat no responia a un record idealitzat. Era del tot infundada, quant més va més enganxat estic a la seva lectura Dostoievski era un gran narrador especialment per la seva capacitat de mostrar la interacció de les psicologies dels seus personatges; l'enfrontament entre aquestes psicologies de fet substitueix completament el que en una novel·la convencional és la intriga, en realitat, gairebé inexistent. Hom ha dit que és un novel·lista per filòsofs i suposo que això té a veure amb el fet que es capaç d'exposar veritats que rarament trobem a d'altres novel·les o altres assaigs filosòfics. La quarta part comença amb un diàleg entre Raskolnikov i Svidraigalov, personatge fascinant doncs representa alhora la lucidesa i la corrupció moral, en el qual, aquest últim afirma que “l'home en general ama ser ofès”. Pensant-ho bé això s'aplica a totes les obres de Dostoievski on és sempre present aquesta voluptuositat paradoxal sorgida d'haver estat ofès, però més enllà de Dostoeivski no és la contemplació d'aquest espectacle que anomenem realitat, on tothom aspira a definir-se com víctima la millor confirmació d'aquest principi de l'autor dels dimonis? (corol·lari: si ser humà és estimar ser ofès, llavors els catalans som el poble escollit, la millor representació de la humanitat).

Allò pel que si serveix aquesta lectura és per repensar alguna de les coses que es van repetint sempre i que no són sempre falses però mai del tot precises. Un tòpic és la famosa afirmació de Nietzsche de què tot allò que ell sabia de psicologia ho va aprendre de Dostoievski. És una marrada sorprenent perquè tota la psicologia de Dostoievski ja hi és a Plató, la idea de l'ànima humana com un camp de batalla, però és evident que en trague moltes coses fins i tot a un nivell conceptual. El capítol que clou la tercera part, on l'inspector exposa l'article de Raskolnikov sobre el crim està de fet farcit d'idees identificables com nietzschianes, sis anys abans la publicació del naixement de la tragèdia. També em ve molt al cap, la famosa afirmació de Josep Pla, qualificant Dostoievski com un autor per degenerats. Al capdavall, Crim i Càstig acaba sent una de les majors apologies del cristianisme mai realitzades. Certament és però un cristianisme que té poc a veure amb la religió natural defensada pels il·lustrats, no pas el fruit de la raó sinó una defensa contra el caràcter caòtic de l'esperit humà; l'única alternativa possible a la follia. Pla era un home d'ordre, al capdavall, però l'esperit humà no es du amb bé amb l'ordre, fora potser de l'àmbit de l'estètica. És evident que tot això Pla ho sabia, però també que no li feia gràcia que li recordessin gaire.