Purity

 

Llegeixo la versió castellana de Purity (pureza), la novel·la de Jonathan Franzen publicada fa uns quants anys. Vaig gaudir molt quan vaig llegir Liberty i tinc un bon record però imprecís (l'adjectiu que millor defineix els meus continguts mentals en general) de The corrections. D'aquesta també n'he gaudit molt i ha resistit la prova clau per a qualsevol novel·la, quan més es desenvolupava la història més volia saber dels personatges. Franzen em recorda la gran novel·la russa per la seva capacitat de presentar personatges en tensió moral. La diferència és clar és l'horitzó de les diferents tensions. Els personatges de Franzen no poden sortir de la lògica d'un individualisme i d'un hedonisme que fa ben estret el marc de les seves vides i acaba fent incoherent tot i que siguin sinceres les seves aspiracions a la moralitat i la veritat. Només la protagonista Pip Tyler acaba sent una excepció, cosa que significa un petit però real sentiment d'esperança per a les generacions venidores, les hereves del caos sembrat per tots nosaltres.

Les irresponsables

Les  irresponsables és l’obra de Javier Daulte que es representa aquest mes a la sala Villarroel de Barcelona.   La representació figura tres amigues d’aquesta edat en que cal molt voluntarisme per seguir definint-te com a  jove que passen un cap de setmana a un  xalet fora de la ciutat. Una d’elles Lila acaba de tenir un trencament sentimental i les altres dues li volen donar suport. La nit però es va complicant incapacitades les amigues de manegar la neurastènia de la Lila i els seus propis problemes i pors. És un bon espectacle, equilibrat entre una comicitat generalment consistent, penso que aquí ajuda molt la ductilitat en els registres de Marta Marco en el seu paper de Lila, i un text que pot anar més enllà, cridant l’atenció sobre la vulnerabilitat emocional del nostre present, paradoxalment més gran quan més ens en volem ocupar. El ritme donat per la direcció de Silvia Munt és perfecte i el treball interpretatiu de la ja esmentada Marco i de les dues altres intèrprets, Cristina Genebat  i Nora Navas justifica per si sola l’assistència a l’espectacle.

Tempestat a Canet

 

Aquesta setmana l'actualitat ha estat a Canet de Mar i els incidents a l'escola on una família ha exigit el compliment de la sentència del TSJC sobre el 25% de classes en castellà. Personalment tinc pocs dubtes sobre el futur del català, però aquesta setmana ho veig del tot clar. Si fer sis hores en castellà a la setmana a nens de cinc anys suposa realment una amenaça, llavors no hi ha futur, no en pot haver, ni es pot veure res que una decadència, quan més va més gran, expressada en una incapacitat malaltissa d'enfrontar-se a la realitat. Qualsevol discussió seriosa o productiva és impossible quan es diu que la immersió és un model d'èxit educatiu. Els fruits de la immersió són, entre d'altres, la comunitat on l'alumnat està més desconnectat dels seus centres, uns nivells educatius depriments, ens podem remetre a l'informe PISA, en quasi totes les matèries, ser la comunitat on els immigrats presenten uns pitjors resultats educatiu un retrocés en l'ús social del català. La immersió, com quasi tot els que trobem a la nostra vida publica, és molt més una simulació que no pas res de real. I, per acabar, per molt que es cridi fa molt més mal a la llengua decretar que els alumnes de 4rt d'ESO tenen un nivell C1, penso que qui és capaç de legislar això és  molt més clarament un enemic de la llengua catalana i també del sentit comú. Són els fruits d`haver reduït del tot la política a propaganda. 

Aniversari de la Sant Andreu Jazz Band

 

Aquesta no és la d'ahir, sinó una de fa sis anys però tampoc està gens malament

Ahir a la nit vaig ser al Palau de la música. Homenatjaven al Joan Chamorro després de quinze anys tirant endavant el projecte de la Sant Andreu Jazz Band. Va reunir una setantena de músics, quasi tots els que han tocat en aquesta formació i alguns dels que col·laborat sovint com el meu excompany de classe, Ignasi Terraza. Es van anar alternant però a les dues últimes peces hi eren tota la colla, amb una versió de Moaning, que comptà amb la intervenció de totes les vocalistes i un número de solos tan grans que vaig perdre el compte. Eren molta gent i en general tot va funcionar perfectament. La banda va sonar perfectament conjuntada però en alguns moments s'imposava massa sobre les veus. Potser per això va haver molt poc scanning una cosa que saben fer meravellosament bé. La nit fou meravellosa. De les que et reconcilien amb la vida, (i em fa prou falta) tot pensant que viure no és tan mal negoci quan pots participar d'aquesta explosió de tantes coses bones. Estava ben endavant, tenia els músics a tocar, i em va semblar veure que l'admiració dels músics pel Chamorro era molt autèntica i això no és estrany perquè és clar que el seu lideratge es fonamenta en la capacitat de treure de la gent el millor d'ella mateixa. Aquesta gent és de les poques coses bones que li han passat al nostre país en els últims quinze anys. Espero tenir l'ocasió de gaudir més vegades de moments com aquest i de no desconnectar-me mai d'aquesta música, el jazz, que com ens explicà Eagleton, i i jo he repetit alguna vegada, conté la solució al problema dels porc espins dels que ens parlava Schopenhauer.

Ballar (és l'únic que) ens salvarà

 

Ballar (és l’únic que) ens salvarà és l’espectacle presentat aquest mes per la companyia El Borrego al teatre Maldà.  Segurament és l’espectacle més original que he vist mai en aquesta ciutat i també el més sorprenent. D’entrada ateses les dimensions del Maldà és una companyia prou gran de nou actors. Allò que jo esperava pel que havia llegit, amb rapidesa i sense atenció abans d’anar-hi, era un espectacle com el del film de Scola, le bal. Hi ha però molt més.  Certament ballen molt, però hi ha un text que segueix la història de dos personatges, Roma, nascuda la nit que Neil Armstrong va trepitjar la lluna, i el seu fill Romul, nascut als noranta. D’alguna manera ells dos representen les dues generacions que han crescut amb la democràcia en aquest país.  Sonen diverses músiques entre les que no hi és el jazz, (no tocaria com a representativa de l’època, en aquest temps el jazz ja agradava només a la gent rareta) però l’esperit és plenament jazzístic perquè poques vegades he vist un equilibri tan ben trobat entre el treball del grup i els moments de lluïment individual que tenen, i aprofiten magnificament els autors.  La trajectòria dels dos personatges és emmarcada històricament, es fa referència a alguns dels successos claus esdevinguts a les darreres dècades, però tot plegat apunta a una reflexió sobre l’existència humana, en si mateixa no gaire optimista però alleujada per l’energia aportada pel ball dels protagonistes (en definitiva no pot valer, com és ben sabut, la filosofia dels que no saben ballar). Tot això està acompanyat de diàlegs amb formes teatrals amb la tragèdia (durant molt dels moments el grup funciona com a cor) i d’un constant joc entre l’escenari i el que està fora de l’escenari que culmina en una inversió del temps de l’obra, que comença amb el públic fent l’aplaudiment final i acaba amb l’escenificació dels assaigs on aquesta es comença a perfilar. Val la pena retenir  els noms dels que han intervingut perquè tots són gents a seguir: el director i autor, Marc Artigau  i els actors Júlia Barragán, Alexandre Fons, Óscar Giménez, Andrea Lizarte, Ingrid Machuca, Mariona Margarit, Júlia Morella, Pol de la Rosa, Valentina Scapusio (meravellosa quan fa de professora sud-americana de ball)

La casa eterna

 

La casa eterna és el títol del llibre Yuri Slezmine, publicat en castellà per Alcantilado. El llibre no és  una narració novel·lesca usual doncs té una gran part de reportatge i de crònica històrica. Hi ha un protagonista únic i molt definit: la casa del govern un complex residencial de més de 500 apartaments a la vora del riu Moscova enfront del Kremlin on havien d’allotjar-se els més destacats dels activistes, bàsicament intel·lectuals però també algun líder obrer, que varen propiciar la revolució d’octubre. Es segueixin així la història d’un nombre de famílies des del moment de la revolució, de fet el llibre comença abans amb la descripció de l’espai on es bastí l’edifici, fins el final de la segona guerra mundial, que s’endugué la vida d’una molt bona part dels nens que van créixer en aquell edifici. Entre mig hi ha evidentment l’ominós episodi de les purgues del 37, en les quals els vells revolucionaris eren segurament l’objectiu més  preferent (un fet que s’explica molt millor des de Maquiavel que des de Marx). No és pas un llibre lleuger i no m’ha estat fàcil, tot i que segurament les dificultats de lectura es duen més a la meva decadent forma de vida. L’he llegit als vespres abans d’anar a dormir i la son i la vellesa em feien difícil moure’m amb seguretat pel més de milers de personatges als que l’autor acaba referint-se. Malgrat aquestes limitacions si que penso que la comparació amb una obra mestra superlativa com Vida y Destino és segurament una mica exagerada.

  Slekzine no adopta una perspectiva política per explicar-nos aquesta història, sinó religiosa. La història del comunisme soviètic des del seus orígens és la d’un moviment religiós que no sap assimilar el fracàs de la seva profècia. El comunisme aspirava a la instauració del de la societat sense classes que suposava l’igualament de la terra i el cel. Això no es va donar mai. En un cert sentit, la Unió Soviética va suprimir les classes per tornar a una estructura social molt semblant a la de castes. Allò interessant, i a hores d’ara molt evident, és perquè el comunisme no va saber sobreposar-se al fracàs de la seva profecia, una tasca complicada però no impossible com ens demostra el cas dels mormons i molt abans del mateix cristianisme. Per això el segon capítol és una exposició teòrica sobre els moviments mil·lenaristes al llarg de la història i l’autor ens mostra que la identificació amb el totalitarisme té una arrel molt més profunda que la que molts dels crítics de la revolució soviética, i per definició antitotalitaris poden suposar. El cristianisme mateix és inherentment totalitarista i el discret encant de Jesús de Nazaret és el no menys discret encant del fonamentalisme. Aquesta reflexió ens marca tot l’esdevenir dels revolucionaris soviètics i les diferents fases de la història soviètica són interpretades com moments prèviament viscuts pels altres moviments de renovació que els havien precedit: la gran decepció, que es correspondria al fracàs immediat de la política revolucionaria expressada en la nova política econòmica, el regne dels justos, que serien els anys de consolidació  del règim stalinista o el judici final, que suposen les purgues que varen seguir l’assassinat de Kirov

                L’autor no només ha fet un gran esforç de documentació mitjançant els testimonis dels descendents, de fet no tan llunyans, dels habitants de la casa. El treball conté també una anàlisi molt exhaustiu de la literatura soviètica bàsicament dedicat, amb prou encert, a demostrar la validesa de la seva interpretació des del mil·lenarisme. La perspectiva de l’autor és  molt ample i mostra un bon coneixement de  molts temes. Potser un dels moments més impactants i reveladors del llibre és la comparació entre les purgues stalinistes  i l’obsessió americana dels vuitanta contra els abusadors de menors, de la que fou segurament una víctima gent com Woody Allen. En tot cas, entre allò que més m’ha interessat del llibre és la recreació de la vida dels intel·lectuals soviètics, segurament la última generació que va desenvolupar amb convicció bona part dels ideals intel·lectuals burgesos i la darrera generació formada per Goethe

                La conclusió final de l’autor és una amb la que fàcilment puc simpatitzar. Seguidors de Marx, els bolxevics menyspreaven a Plató però si haguessin llegit amb cura la República potser haurien pogut tenir més possibilitats d’èxit.  Plató expulsà els poetes de la seva República, els comunistes deixaren que els seus fills llegiren Tolstoi i Goethe. La seva fe, un xic irracional en el determinisme econòmic els hi feu pensar que era perfectament tolerable l’art i la literatura occidental, o babilònica des del seu punt de vista, però impossibità del tot que la seva fe seguís entre els seus fills (testimoni de l’altre contradicció fonamental, haver estat indiferent a l’estructuració familiar de la societat, permetent la continuació de la tradicional). No foren en realitat prou totalitaris i si van ser capaços de prendre un imperi, no varen tenir prou vigor per convertir als bàrbars, els camperols russos per exemple, o transmetre la fe per la que estaven disposats a donar la vida als seus fills.

 

Llagoteria

 

Amb tot el que molta gent, com per exemple l'Andreu Navarra, fan per mostrar tot allò que està corroint el nostre sistema educatiu i, per tant, la nostra vida pública, hi ha un aspecte que no està gaire assenyalat i que fou precisament descrit i diagnosticat en la crònica de la primera gran crisi educativa que ha patit Occident: els diàlegs de Plató. La pregunta de com la gent es pot empassar totes les bajanades, bestieses i ximpleries perpetrades pels gurus educatius no té resposta si no considerem la noció de llagoteria. Els psicopedagogs saben poques coses que tinguin relació amb la ciència, però dominen magníficament tot el relacionat amb l'art de l'adulació. De fet, donar un aprovat o pujar la nota en general a un alumne que no ha merescut no deixa de ser un acte d'adulació en el sentit més absolut del terme.

Hamlet Aribau

 

El cine Aribau ha estat reconvertit en teatre per representar el Hamlet que ens ofereix el grup la perla29, Hamlet Aribau. Tot i esdevenir teatre, l'Aribau continua sent cine perquè la pantalla segueix darrera de la tarima on treballen els actors i roman activa durant tota la representació: de vegades, servint de decorat, de vegades mostrant escenes de films que dialoguen amb el que està tenint lloc en l'escenari i finalment com a lloc de projecció de la videocamara que mostra la reacció d'alguns dels actors. Especialment oportú és l'ús fet d'aquest recurs en el moment en què Hamlet escenifica per la mare i l'oncle la mort del seu pare, quan la càmera es centra en allò que li interessa a Hamlet: la reacció d'aquest dos personatges. La perla29 ha fet un espectacle molt ambiciós però que no decep les expectatives i fa del tot honor a aquesta obra, una de les cimeres més indiscutibles de la literatura universal i segurament el Shakespeare més ric. El diàleg amb la cinematografia és del tot justificat perquè Hamlet és una obra sobre la representació, on tots, potser llevat d'Ofelia, són personatges de la ficció que volen construir més que sers autèntics. El deute de tota la posterioritat és inabastable i entre ells alguns dels fragments citats des del film de John Ford, admirador superlatiu de Shakespeare fins al hictcockià “north by northwest”, títol que és una cita literal d'aquesta obra. Crec que el treball d'Oriol Broggi ha estat un encer total ajudat per alguns actors que sovint treballen a la companyia com Toni Gomila o Carles Martínez. Evidentment però Hamlet no és una obra coral i és fonamental l'elecció del protagonista. Guillem Balart ha estat l'escollit i fa una interpretació molt convincent en tots els aspectes. El dia que vaig ser-hi fou clarament un dels triomfadors de la funció. Sovint les representacions de Hamlet es veuen afectades pel fet que hom pensa que com que és un gran paper ha de ser per una gran actor i els reconeguts dins d'aquesta categoria, sovint ja no són joves, cosa que no passa en absolut amb Ballart. La traducció de Joan Sellent és també esplèndida. L'obra flueix en un català, agradable, força natural i que alhora és capaç de recrear amb molta exactitud el text shakesperià. Val molt i molt la pena passar-se per l'Aribau. 

Oncle Vania

 

Veig al Lliure de Montjuïc l'adaptació teatral de l'oncle Vania de Chejov amb Julio Manrique en el paper protagonista. No m'acaba de tot, de fer el pes. El text és certament molt bo, una de les millors recreacions del que suposa el tedi i l'avorriment a la vida humana. Per això no tinc gaire clar de si cal dinamitzar molt un text d'aquesta mena. Això feu que no sempre estigués a gust. Tampoc em va convèncer el treball de Lluís Marco, que fa un professor menys patètic del que jo m'he representat. En canvi, era molt bona l'escenografia d'un nivell altíssim i també em va agradar molt el treball de l'actiu provinent de la calòrica, Júlia Truyol, la més equilibrada, natural i convincent del repartiment en el paper de Sònia, l'aneguet lleig de la família

Homes dibuixats

 

Novembre s'acaba. No he tingut gairebé ja temps ni d'escriure ni de llegir res. De fet, poca cosa de profit. Dimarts estava a casa i vaig parar-me un moment, allò que no havia fet en tot el mes, per veure el programa que TV3 dedicava a Jaume Sisa. Potser Sisa ha estat la meva companyia més constant durant tota la meva vida. Des de que el vaig descobrir el 1976, al documental sobre la nova cançó, mai no he estat una temporada llarga sense sentir-lo alguna vegada. Fou un moment estrany perquè no feia res i veia TV3. Cansat com estava vaig prendre un mode instrospectiu i vair relacionar el que deia Sisa amb la meva pròpia vida. Fonamentalment hi ha tres coses que em van cridar l'atenció. La primera era la seva problemàtica relació amb la catalanitat, tot i que ell és un arquetip d'una certa manera de ser català. Jo això de la catalanitat tampoc ho veig clar però s'imposa una certa necessitat d'arribar a algun “arreglo”. L'any que ve en faig seixanta i ja s'ha fet segurament tard per esdevenir alguna altra cosa. De fet, havent viscut fora l'oportunitat l'he tinguda i tampoc no m'ha seduït gaire. La segona qüestió és el tema més repetit sobre l'entrevista: la por a descobrir la seva identitat; el temor a no saber qui és. Jo no he fet cançons però és la qüestió que potser darrerament he estat rumiant-me més darrerament i aquí si que potser li porto un cert avantatge, convençut com estic que no hi ha res darrera de la màscara. Cal aprendre a viure sense tenir por del fet de no ser ningú. Finalment em sobtà la seva reflexió sobre el fracàs. Tot fent balanç afirma que la seva vida ha estat un fracàs i que el mon, el públic, l'alteritat ha estat injusta amb ell. Ho diu però amb un mig somriure i sense fer grans escarafalls. El meu punt de partida és el contrari. La meva vida ha estat un fracàs i penso que ningú ha tingut cap culpa. Jo n'he estat l'única causa. Ho puc dir també, però, sense escarafalls i amb un mig somriure. De fet, em semblà que tots dos  discursos eren el mateix. Mirant la vida des d'una perspectiva individual no té molt sentit distingir entre l'èxit i el fracàs. Tots dos pressuposen un substrat del tot il·lusori. Mentre escric això me'n recordo del final del Faust, que llegia en la mateixa habitació on soc ara l'any 1984, i de com aquest troba el moment de felicitat lliurant-se a una causa col·lectiva, fer un pantà o un pont, de fet no me'n recordo gens bé. Goethe no em sembla que anés errat.

La strada di Levi

 

La strada di Levi és el nom del documental realitzat per David Ferraro el 2006 sobre la novel·la de Primo Levi, la treva, de la que vaig parlar-ne aquí fa dos anys. El film segueix la trajectòria del viatge de l'escriptor italià, mostrant-nos com són ara els paisatges que va recórrer ell fa quasi vuitanta anys. La veu d'Umberto Orsini recorda, sense abusar-ne, els passatges més significatius per comprendre el seu itinerari. Ferraro utilitza molt poques vegades imatges del final de la guerra i prefereix mostrar com és ara aquesta Europa. Alguns llocs han canviat molt. Per exemple, la zona prop de Txernobil que ell creuà a la tornada de Starje Doroghi. En general, el documental funciona com bé com rememoració del llibre i és encara més efectiu per il·lustrar l'advertiment essencial del treball de Levi, si tot allò va passar, pot tornar a passar. Especialment clara és l'escena desenvolupada a Munich, quan es recorda la reflexió de Levi quan passejava pels carrers d'aquesta ciutat, la necessitat de fer afrontar la seva responsabilitat als alemanys, amb un miting d'un partit neo-feixista que afirma la innocència absoluta dels alemanys. En pocs llocs però la pervivència del passat és tan clara com a Bielorússia, l'únic país del continent que havia preservat en l'essencial el sistema soviètic, i on ja hi eren per tot arreu les fotos del lider Lukashenko. Un altre bon moment és la rememoració de l'arribada a Budapest, mentre la veu llegeix el testimoni de Levi dient que per ell l'arribada a aquesta ciutat significava el retrobament amb una ciutat plenament europea, les imatges dels seus mercats mostren la presència aclaparadora de gent vinguda d'altres continents i especialment emotiva és la confrontació del viatge de Levi amb el que en aquell temps feien els moldaus escapant de la misèria del seu país.

Filosofia del budismo zen

 He llegit la filosofia del budisme Zen de Byung Hul Chan i m’ha resultat prou profitosa. Darrerament he vist diverses critiques coincidents en menystenir el treball d’aquest filòsof proper a ser un autor de best-sellers. Potser sí que sovint tendeix a descobrir la sopa d’all però en conjunt si més no la seva obra fa una crònica del nostre temps força plausible i amb una certa elegància en l’expressió, que els lectors habituals de filosofia faríem bé en agrair.. Aquest llibre però és diferent perquè el que fa és essencialment una comparació entre alguns elements bàsics del pensament occidental el budisme zen. Quan vivia a Londres jo vaig estudiar una mica el tema del pensament oriental i la veritat és que els meus records resulten força coincidents amb el que he pogut trobar en aquest text. Valgui d’entrada la pena dir que Orient és molt complex i que el budisme és asiàtic, però Àsia no és majoritàriament ni essencialment budista. Pel contrari en Occident la filosofia és una realitat que acaba englobant i definint tota la cultura, almenys des de la il·lustració. Els budistes que si comptaren amb un filòsof-rei, no han estat mai tan fitxats com nosaltres en aquesta idea.

Byung estructura el llibre en sis capítols entorn de de sis nocions clau. La primera té un títol ben explicit Religió sense Déu. És una denominació tòpica parlar del budisme com d’una religió atea, però Byung el que ens emfatitza aquí és sobretot la impossibilitat de cap onto-teologia. El budisme ha estat l’intent més reeixit de pensar el mon sense la noció de substància. Aquesta és reemplaçada pel no res, però un no res pensat en un sentit completament diferent del de la tradició occidental, que tendeix a pensar el no res des de la realitat de la substància i per tant en transmutar-lo en la noció del poder. No hi cap poder al no res i així esdevenen absurdes tant l’ús de la violència com la recerca de fonaments. El no res és el constituent íntim, immanent del mon i no es pot fugir d’aquest no res. La meditació cartesiana culminada a l’estil budista conduiria forçosament a un neque cogito neque sum. En termes platònics clàssic el budisme zen aposta per l’àmbit de les aparences des de la consciència de què no hi ha ni té sentit cap mena de transcendència.

Buit és el títol del segon capítol que gira entorn del concepte de sûnyatâ (buidor) que és el concepte oposat al de substància i és definit com un moviment deslimitador en el que les fronteres entre les coses s’esvaeixen i perd tot el seu sentit la noció de «per a si» Qualsevol ens reflecteix el tot i el tot es pot trobar reflectit en qualsevol ens.

El tercer capítol ningú aplica aquestes nocions a la idea de jo. Com a tota l’obra juga amb comparacions amb autors de la nostra tradició i aquí el punt de partida és Leibniz i la definició de la monada com a apetit. Tota l’exercitació del Zen consisteix pel contrari en l’anihilació d’aquest voler. L’ànima humana és pensada com un mirall on pot ser-hi tot sense que pròpiament hi sigui res. En termes keibnizians l’ànima no pot ser ningú, però això li permet expressar-se d’una manera afable. L’afabilitat ha de ser el fruit de la desinteriorització de l’esperit; del buidament que li permeti adquirir un estat despert i un recolliment sense interioritat, possibilitador de l’acolliment del que ens envolta. La manera d’expressar-se de l’ànima en aquest estat només pot ser l’haiku, en el qual no hi ha lloc per cap sentit profund i tanmateix per això tenen una «profunditat», en correlació amb l’absència d’interioritat anímica.

El quart capítol es diu «no viure enlloc», mentre que de Descartes a Heidegger el pensament occidental està fixat amb la imatge de la casa, els mestres budistes parlen d’habitar amb el vent, que Byung interpreta com una forma de familiarització i d’amistançament amb la finitud. Una cultura centrada en la caducitat i la transformació és una cultura d’acceptació de la finitud. Habitem el temps perquè no ens cal tenir casa, no havent res meu, ni cos, ni esperit, la noció de casa esdevé innecessària. Ulises o Abraham son figures absurdes des de la mentalitat budista. Evidentment el budisme és incompatible amb tot paradigma identitari, doncs tota identitat suposa una aspiració a la immutabilitat.

La perspectiva budista sobre la mort, el tema del cinquè capítol, du a una acceptació molt més clara i concloent que la que podem trobar a cap pensador occidental. No cal consolació en termes de fugida cap a la transcendència ontològica. En termes planers diria que no cal témer el no res després de la mort perquè el no res ja és abans de la mort. En aquest sentit el budisme zen desenvolupa en relació a la mort una desacitació lliure d'egoisme i desig que actua a l’unison amb la finitud, l’acceptació de la manca del ser del jo és el principi de l’alliberament de la mort.

El darrer capítol és sobre l’»amabilitat» en el es troba el fragment del Biyan que constitueix el meu preferit de tots els utilitzats per l’autor coreà

«Yangshan (Huiji) preguntó a Sansheng (Huiran): ¿como te llamas? Sansheng dijo «Huiji». Yangshan replicó «pero si Huiji soy yo». Sansheng dijo «entonces mi nombre es Huiran» Yangshan rió fuertemente «ja,ja,ja»

Shanseng es nega a si mateix es llença al buit, convertint-se en ningú, però tampoc reifica el no res sinó que s’afirma des del buit. El primer pas és la negació de la petrificació substancial del si mateix, la mort del si mateix, però la segona accepta la mismitat com a aparença sense profunditat ni substancialitat, i aquest és un ser obert i afable, allò que l’autor designa com afabilitat arcaïca, una manera de ser-hi que ja fa molt de temps que no és present al mon occidental i que em sembla que constitueix un dels millors fonaments possibles de la vida social. Aquí la referència oposada seria Hegel, la lluita entre subjectivitat i més en el fons Hobbes. Buidar-se és l’acte que s’oposa a l’afirmació absoluta del si-mateix. L’afabilitat arcaica és la manca del si-mateix; la desaparició de la interioritat és la desaparició de l’arrel de tot conflicte.

Han es limita a la comparació i presentació del budisme zen des del seu bon coneixement dels autors claus de la tradició occidental. El camí que ell no recorre, però pot fer el lector és si alguna d’aquestes possibilitats ens permetria obrir un camí, una porta de sortida a la crisi continua del nostre temps. Massa limitat per a dir si el que explica Han és la veritat, tampoc no ho negaré massa escèptic, no puc deixar de constatar que si més no és un pensament que em plau i defineix allò que jo voldria ser en aquest moment de la meva vida

 

Nous temps per a l'ensenyament

 

Aquesta tarda he assistit a un debat i he vist una entrada d’un blog terriblement complementàries. D’una banda, un grup de professors astorats perquè les enquestes sobre les opinions del professorat semblen indicar que aquest està molt més content del que imaginem o sentim la facció més malcontenta. No sembla haver per exemple una gran percepció del problema de l’ordre a les aules. El resultat no m’estranya perquè coincideix amb el que jo percebo i sento per tot arreu. Si hom es dedica a passar el temps no hi pot haver gaire problemes. Des de molts punt de vista és evident que hi ha motius per emprenyar-se i jo mateix he manifestat que és una font de depressió personal la impossibilitat de transmetre el coneixement que em fou transmès. És clar que les institucions educatives perden el sentit sense aquesta transmissió, però segurament la realitat apunta al que avui ens diu Ugo Bardi, aquí, el final d’un cicle que tampoc ha durat gaire, poc més de dos segles, en el que la cultura escrita ocupava el centre. Ja no és així i difícilment revertirem aquest camí, amb la qual cosa les institucions educatives han perdut el sentit que podien tenir per a una cultura humanista o il·lustrada (tot i que són camps de concentració barats i benèvols) És indubtablement divertit que aquest capgirament es pugui llegir com una derrota de Luter i un triomf del catolicisme (triomf pòstum, perquè el que queda del catolicisme és pur catolicisme zombie). Els professors malcontents sembla que som els que ens neguem a acceptar el curs de la història, pura i simplement

El Buen Patron

 

El Buen Patron es el film de Fernando Lopez de Aranoa que representarà Espanya en la propera edició dels oscars. La vaig veure dissabte i em sembla que el valor principal del film és el treball de Javier Bardem que ha anat agafant més presència quant més va més. La posada en escena era correcta sense semblar-me especialment brillant, de fet prou eficaç en les situacions de comèdia, alguns moment foren de fet francament divertits. Possiblement el major retret és que, tot plegat, el guió resulta força previsible i no sorprèn gens. Imagino que molt trobaren el film esbiaixat ideològicament especialment si hom creu la propaganda neoliberal que ens han insuflat incessantment els darrers trenta anys, però jo crec que la brillantor de la interpretació de Bardem te molt a veure amb el seu domini del registri psicopàtic, una faceta indiscutible de la personalitat de tot bon empresari.

Gent d'ordre

 

Gent d'ordre és el llibre del periodista d'el Pais, Cristian Segura sobre l'evolució desaparició, la desfeta diu l'autor, de la classe dirigent barcelonina. És un llibre de bon llegir però difícil de classificar, doncs oscil·la entre la crònica personal i l'assaig etnogràfic. És certament apassionat per algú com jo, un barceloní fins al moll de l'os, però que al capdavall podria segurament comptar les vegades que han creuat la Diagonal, una mena de Rio Grande en el meu imaginari. Em consta que a l'altra banda del riu, la Diagonal, molts estan també en la mateixa situació. Cristian ha estat un autor molt bel·ligerant amb el procés i el seu llibre permet constatar el caràcter extravagant i absurd de tot el que ha succeït. Del llibre no se'n desprèn una imatge que permeti fer un judici gaire favorable del valor d'aquesta classe dirigent: ni del seu nivell cultural, ni de la seva capacitat de crear riquesa, ni de la seva perspicàcia fent política. Deixa clar una cosa poc subratllada que la font de supervivència ha estat l'administració de la Generalitat, que a nivell d'aquest barris ha estat la gran agència de col·locació i que, al capdavall, tot plegat és una conseqüència de la globalització. La decisió fatal de desindustrialitzar el país i viure de rendes implicava una substitució perquè una elit de rendistes és una possibilitat només transitòria i terminal.

Retrobament amb jung en un treball de recerca

 

Aquest any he dirigit dos treballs de recerca sobre psiconàlisi. Un d'ells, en concret, sobre Jung i he de dir que em va impressionar que una alumna sabés qui era i li motivés la seva lectura. En sóc molt i molt conscient de les limitacions científiques de la psiconàlisi que són prou evidents. Igualment evident però menys conegut és que un alumne de l'ESO difícilment pot tenir consciència, doncs la propaganda si no et convenç no et serveix de res. Tanmateix entenc l'interès de les meves alumnes. Si la vida humana és una narració, ni que sigui una història explicada per nosaltres mateixos, llavors no es pot parlar de la vida sense fer literatura i no hi ha explicació científica contrastable només interpretacions. Des d'aquesta perspectiva sí és clarament defensable la psicoanàlisi. Jo havia deixat de llegir i pensar fa molts anys especialment Jung, i llegir aquest treball ha estat un mena de retorn al passat. La diferència entre tots dos és interessant. Freud és absolutament modern i ombrívol, la seva tonalitat correspon exactament al segle, Jung és un herètic perquè tota la seva obra està construïda des de la negació del progrés. Tots dos coincideixen però en moltes coses com, per exemple, l'afirmació de la bisexualitat original del genere humà. Jo no la negaré pas i em sembla evident que l'orientació sexual depèn sovint de circumstàncies biogràfiques contingents. Però no puc deixar de preguntar-me si atribuint tot exclusivament a l'educació potser estem menystenint el fet que la de la majoria de la població es correspon amb l'apropiada per la reproducció segons el seu cos, dit altrament, Freud i molt especialment Jung, estarien continuant aquí la vella tradició cristiana de menyspreu del cos

Las leyes de la frontera

 

Vaig a veure la versió feta per Daniel Monzón de la novel·la de Javier Cercas, las leyes de la frontera. Val a dir que no és una adaptació del tot fidel, doncs desapareix gairebé la meitat de la novel·la, la segona part situada en la nostra contemporaneïtat. Això fa que la pel·lícula en algún sentit reflecteixi poc la narrativa de Cercas, doncs suprimeix la reflexió sobre la memòria i la narració com a trampa que constitueix el tret de l'autoria de Cercas. Tanmateix Monzon aconsegueix una molt bona pel·lícula on quasi tot funciona molt bé: un pols evident de bon narrador, un remarcable us del format del cinemascop, uns actors joves i desconeguts però molt ben triats i que donen perfectament el tipus i una recreació molt treballada i fidel a la Catalunya del inicis de la democràcia. El mon que reflecteix el film és el de la meva adolescència i es correspon perfectament amb el que tinc a la memòria. De fet, valdria la pena veure el film només per la reconstrucció que es fa del barri xino de Girona, quan no era gaire diferent del xino de Barcelona i els gironins tenien ben poca idea d'en Bonastruc ça porta. Visualment el film es presenta com una continuació dels cine de quinquis, molt típic dels anys de la transició democràtica; un gènere curiós que combinava una vocació comercial gens amagada amb el manteniment d'alguns dels postulats més característics del neorrealisme italià. Fou, de fet, una de les poques coses que li funcionà a la, llavors agònica, i ara pràcticament desapareguda industria cinematogràfica barcelonina. La simplificació respecte al que diu Cercas no significa que sigui en absolut un film trivial. Perviuen molts elements que són a la novel·la, malgrat ser delinqüents la dignitat moral de la Tere i el Zarco és indubtable només pel seu respecte a l'amistat, i és del tot clara en el seu discurs sobre la desigualtat social, l'elefant a l'habitació que precisament en aquella època l'esquerra començava a entrenar-se a no veure.

Un deute impagat

 

Allò que jo soc, ho dec fonamentalment al meu Institut, el Milà i Fontanals.  Sé que possiblement des d’un punt de vista social i objectiu no és gaire cosa, però m’ha estat prou per haver tingut una bona vida. Sé també que això és conseqüència en una bona part d’una sort històrica. Haver estat en el moment just, el període de llibertat que vam viure entre la mort  de Franco i la consolidació del nou règim en el segon mandat de Felipe González, i a la classe social justa, ni massa baixa per quedar sense possibilitat d’estudiar ni prou alta com per què l’opció fos indefectiblement l’escola religiosa, que era una altra cosa i que no donava, ni volia donar, el que jo vaig rebre a l’institut. En altres termes les circumstàncies foren, com sempre, decisives.   Per tot això, em jubilaré amb  una sensació molt forta de dolor i desesperançà per un sentiment, prou objectiu de no haver acabat de complir el que la llei més bàsica de la gratitud assenyalava com el meu deure; perquè no estic acabant de retornar el que vaig rebre.  El problema de l’ensenyament no és que l’ascensor hagi deixat de funciona, hi ha també aquí molt de mite, sinó que la cadena de transmissió s’ha trencat. L’han trencada.

el català, un altre cop

 Tota la vida he treballat amb alumnes provinents de la immersió. Sempre he fet la classe en català quan he treballat a l'àrea metropolitana. En principi, em semblava una bona idea. No només això, sinó una idea noble. Però quan afrontem el fet que  a cap comunitat de l’estat el fracàs escolar dels acabats d’arribar és com  a Catalunya, quan considerem que en cap altre comunitat els alumnes et senten tan poc identificats amb el seu centre i a més considerem que des de fa uns anys el català retrocedeix socialment, la pregunta s’imposa:, per a què dimonis serveix aquesta immersió? És una pregunta retòrica obviament, perquè si alguna cosa em queda clar després de trenta anys és que tot el que pugui perjudicar l’escola pública, pels que manen, no necessàriament la gent que votem, suma

el moment present

 No puc dir que no tingui bons moments a la meva vida. Dimarts vaig gaudir explicant per enesima, potser última, vegada el diàleg entre Sòcrates, Menó i el seu jove esclau. Diumenge  vaig gaudir del talent de Sirk veient Imitation to life al costat de ma mare i acabant tots dos plorant d’emoció. Divendres vaig sopar de manera excel·lent a casa xica amb un gran amic en un magnífic moment. La tranquilitat i el goig, però, passen sempre per no pensar en un futur, que quan no em dona por em fa mandra. Això pensant només en termes individuals quan penso en un àmbit més gran, encara és molt pitjor.

Eva contra Eva

 Vaig a veure Eva contra Eva. L’obra es presenta com una versió teatral inspirada en el film “all about Eve” de J.l. Mankiewicz, amb el qual aquest obtingué possiblement el major èxit de la seva carrera. Hi vaig anar amb certa prevenció perquè la mirada, com a mínim de Gemma Vilarasau l’ànima de l’espectacle reprenent el paper fet per Bette Davis, era una mica condescendent, tot donant a entendre que el film estava una mica antiquat i que  parlava d’un tipus de dones que ja no existeix (afirmació que probablement requeriria ser més desenvolupada). El resultat no em va satisfer. L’obra de Mankiewicz era un treball brillant i en l’adaptació del teatre Goya hi havia poc de brillant. Ni l’escenografia, ni la interpretació, ni el desenvolupament dramàtic de l’obra. Res no deixa de ser correcte, però res és excel·lent. Entenc que l’obra ha estat modernitzada, actualitzada i adequada als gustos d’un públic ideologicament feminista, (tinc la sensació que al teatre hi van més dones. Puc estar equivocat, curiosament en Londres no tenia tan clarament aquesta impressió). El problema és que aquesta modernització és una trivialització. El  tema de l’obra, la pressió que suposa per a les actrius el pas dels anys, també hi era a la pel·lícula, però aquí esdevé  central a canvi de fer pràcticament desaparèixer, o reduir al merament anecdòtic,  el tema central de tota la filmografia de Mankiewicz: el caràcter ficcional de la vida humana; la reducció de l’existència a teatre. Mankiewicz és barroc i en  l’obra del Goya no hi ha res de barroc. Mentre el film  gira sobre set personatges, aquí s’han reduït a cinc desapareixent el matrimoni format per l’amiga de Margo i l’autor teatral. La vida està molt cara i és un canvi comprensible que tampoc  hauria de ser un problema. Més important és el canvi patit pel crític teatral que deixa de ser el campió del cinisme interpretat per George Sanders, per convertir-se en un pare de família. Finalment la visió cínica i quasi nihilista de Mankiewicz es substituida per un punt de vista molt proper al buenisme progre. Resten alguns ecos del talent més peculiar de l’autor de The Sleuth: la seva capacitat d’escriure diàlegs amb una mordacitat i mala baba absolutament extraordinària, que també es fa palesa en prou moments del treball de Pau Miró

Actualitat dels prejudicis

 

Després de trenta anys la conclusió és clara. Mai no havia resultat fer la classe de filosofia com ara, per la pobresa de vocabulari i el desinterès per la realitat de la canalla. Tanmateix mai no havia estat tan necessària. Perquè si com deia  Nietzsche no podem renunciar a desitjar i si ho intentem, acabem desitjant el no res,  si l’escola renuncia a la transmissió del coneixement, pràctica del tot consolidada actualment a L’ESO,  llavors el que es transmet són els prejudicis i per un esser racional no hi ha , no hauria d’haver, prejudicis bons i dolents en funció de les nostres simpaties, és  a dir prejudicis propi. Tots son exactament el mateix: no res.

Imitation to life

 

Diumenge tarda la mare tria veure Imitació a la vida el melodrama dirigit per Douglas Sirk. A finals dels cinquanta. Feia anys  que no la veia i sense cap mena de dubte és de les pel·lícules més interessants mai produïdes per Hollywood. El seu tractament sobre el racisme es difícilment superable.  Sirk no utilitza el recurs fàcil de posar un personatge dolent racista. Els protagonistes blancs de la pel·lícula són bona gent i “oberta” en qüestions racials. Però això no canvia res, sinó més aviat ho empitjora doncs ningú té una resposta a la pregunta que fa Annie al començament quan pregunta com es pot explicar a una filla que el seu destí és patir. Sirk havia estat format a l’escena alemanya a prop de gent com Bertold Brecht i això possiblement es mostra en com capgira tot allò que ofereix en primera instancia. El film mostra l’esplendor de l’american way of life de manera abassegadora, però la brillantor aparent, en un film calculadament comercial, serveix per a fer molt palesa la buidor d’aquesta forma de vida. Potser aquesta tendència a jugar a invertir el cliché tradicional on queda més clara és en el final, un happy end que té lloc en un funeral i serveix per definir la superioritat moral de la protagonista negra i del sentit de la vida per ella defensada. Per cert, al funeral canta Mahalia Jackson en un moment d’una intensitat emocional màxima.

Ida

Veig Ida el film de Pawel Pawilowski que va guanyar l’oscar a la millor pel·lícula estrangera fa sis anys. És la història d’una noia de 18 anys poc abans de prendre vots com a monja es enviada a conèixer la seva tia Wanda, la seva única parent viva. Estem a Polònia a començaments dels anys seixanta, però que ara està bandejada i alcoholitzada. La tieta és una professional del dret que ha estat fiscal a les persecucions polítiques dels anys cinquanta. La trobada entre les dues dones servirà a la més gran per confrontar-se amb el seu passat i a la més jove per prendre consciència de la seva identitat fins llavors ignorada (fent una mica spoiler, el tema clau és que la família originària és jueva). De totes les històries d’Europa cap supera en dramatisme a la dels polonesos i això queda molt clar en aquest film, que a més incideix en un tema poc tractat al cinema, tot i que si està apuntat a Shoa, que generalment prefereix incidir en presentar el nazisme com l’encarnació del mal: la qüestió de com la «bona» gent es va aprofitar del drama patit pel poble jueu. A més de l’interès històric el film té una fotografia en blanc i negre bellíssima i una posada en escena brillant i ajustada, on cada pla dura el que ha de durar. La protagonista Agata Trzebuchowska fa una interpretació excel·lent i personalment em va agradar que l’únic protagonista masculí, el saxofonista que acaba tenint un paper a la història de Ida, sigui un deixeble de John Coltrane, el més espiritual de tots els músics de l’època daurada del jazz. Un film com aquest justificaria considerar Pawilowski com un dels millors talents del panorama cinematogràfic actual, però malauradament no ha estrenat res des de la també excel·lent cold war.

Contra la España vacia

 

El primer dels llibres que vaig llegir aquestes vacances és el que clou aquesta sèrie de lectures estiuenques, que ja val la pena acabar perquè els dies d’estiu es van esvair completament. Es tracta de Contra la España Vacia de Sergio del Molino. Jo en vaig fruir prou del llibre sobre l’Espanya Buida. Vaig fer, si voleu, una lectura ingènua centrada en la barreja que fa el seu text de llibre de viatges i de crítica literària que em fou força plaent.  Recordo un amic independentista que el va llegir com un pamflet perquè l’Espanya subvencionada ho segueixi sent indefinidament. Jo ni vaig veure aquesta proposta, ni em va interessar especialment, però és clar que el llibre no podia ser aliè als debats sobre l’articulació política d’Espanya. Per això, aquest segon llibre és un esforç per fe paleses les posicions teòriques des les que el seu autor veu la realitat.  Per això, comença el llibre amb una reflexió sobre la condició de progre, en la qual intenta no amagar la terrible responsabilitat dels “intel·lectuals” en el gir populista del darrer quinquenni. El segon capítol tracta de la crisi d’estat provocada per l’independentisme català , el qual ha provocat el reviscolament del nacionalisme espanyol, l’anèmia del qual es celebrava en el llibre anterior.  L’autor fa una anàlisi racional, i per això ofensiu en un cert sentit, que deixa prou en evidència les febleses del relat nacionalista, defininint-lo com un moviment paradoxal construït sobre la negació del seu objecte: la retòrica de la construcció de la pàtria nega implícitament la seva existència i, per tant, tota mena de legitimat històrica Tanmateix el seu text no ofereix cap mena d’alternativa que sigui una possibilitat seriosa de bastir una alternativa al populisme dels nacionalismes que es retroalimenten mútuament. El tercer capítol és el més brillant posant en evidència el caràcter utòpic del neoruralisme, molt reforçat després de la pandèmia. El quart assaig parla fonamentalment sobre el caràcter decadent de la vida provinciana espanyola, a partir de una relectura de Regenta, en la que es presenta la ciutat com l’arquetip de la vida de la ciutats de províncies, el lloc on l’absència de futur deixa de ser una metàfora per esdevenir una realitat punyent. En conjunt el primers quatre assaigs són una mena de fenomenologia de diferents menes d’idiotesa que sacsegen el país: pijoprogresia, nacionalisme, pijoecologisme i provincianisme. A la cinquena part intenta mostrar algunes possibilitats de sortida de la idiotesa entre les que hi figuren el llibres de Irene Vallejo o Ana Ruiz Simon (que no he llegit, ni estic massa motivat a fer-ho) o la lenta però constant revindicació de la figura de Azaña des del seu centenari del naixement, quan fou reivindicat en un titular del país dels anys 80 fins l’homenatge oficial que el President Sánchez i el govern espanyol li lliuraren fa dos anys. Finalment la conclusió acaba essent una revindicació de la transició i de l’Espanya fundada en aquell pacte no pas des de cap mena d’entusiasme emocional, sinó des de l’escepticisme de la raó.  No sempre hi estic d’acord però llegiré els propers llibres que del Molino publiqui com assaig, les novel·les són una altra cosa, perquè la riquesa del materials que utilitza i la seva potent erudició són una font de plaer intel·lectual indiscutible, perquè la seva cultura filosòfica és potent i està utilitzada al servei del discurs i no com a fi en si mateix i també perquè  el llibre passa una prova que no tots resisteixen: un cop llegit tot, obrint a l’atzar qualsevol pàgina et tornes a enganxar

El cochecito

 

Veig al Zumzeig el cochecito de Marco Ferreri. A la projecció hi és present el seu productor Pere Portabella amb 94 anys complerts, molt content de trobar-se amb gent amb ganes de veure un treball, que ja té més de seixanta anys a sobre. Jo feia molt temps que no la veia, no des del temps de l'estrena però quasi. Evidentment el referent més proper és el cine de Berlanga,amb el que comparteix guionista i molts actors habituals en aquella època del cineasta valencià entre ells José Luís López Vazquez i el protagonista del film, el gran, José Isbert, aquí convertit en protagonista absolut, molt més que en qualsevol de les pel·lícules de Berlanga on intervingué. El seu Don Anselmo és un personatge inoblidable i capaç de despertar a l'espectador sentiment molt contraposats El film de Ferreri em resultà ben diferent, però, dels de Berlanga. Tota la realització em resulta molt més cridanera, sense la subtilitat que acaba proporcionant el pla-seqüència de Berlanga. L'estil de Ferreri resulta menys divertit i més potenciador dels elements sinistres i sòrdids del relat d'Azcona. Aplicant la meva vessant de professor de sociologia, el film té un interès insuperable com a presentació dels aspectes més sinistres i ombrívols de la institució familiar

Allucinazione americane

  Allucinazioni americane és l’assaig dedicat per Calasso al cine de Hitchcock. Comenta únicament dues pel·lícules, una d’elles molt analitzada pels filòsofs, Vertigo, i l’altra molt menys tot i que també forma part, des del punt de vista cinematogràfic del millor de l’obra de Hitchcock, the rear window. Sembla clar que als filòsofs els agrada més la primera, però potser això ens explica més sobre la manca de sentit de l’humor que molts pateixen que no pas sobre les pel·lícules mateixes. En un cert sentit Calasso apunta que les dues històries són la mateixa: un heroi, en tots dos casos interpretats per James Stewart, en una lluita agònica contra la seva capacitat de representació i una dóna que entén que el domini sobre l’home passa pel domini sobre la seva capacitat de representació. La dona triomfarà a The rear Window i fracassarà a Vertigo. Des d’aquesta lectura la protagonista femenina de Vertigo no és el personatge de Kim Novak sinó el de Barbara Bel Gedes, mentre que l’equivalent al personatge de Kim Novak seria el del pati que el fotògraf contempla amb la seva immobilitat forçada. La visió de Vertigo es fonamenta en la utilitzacio de categories extretes de la Biblia i de Plató, Madeleine és a la vegada ídol i còpia, les dues nocions més estigmatitzades al gran llibre i als diàlegs, pel contrari la primera pel·lícula en ordre cronològica és analitzada des de nocions propies de la filosofia hindú, dels vedes, on la consciència del fotògraf equivaldria a l’atman des del qual es desenvolupa l’univers ( i això és certament amb el que Truffaut va veure quan veié el film i apuntava que es tractava del desplegament d’un univers) Truffaut explica que la primera vegada que veié el film li sembla molt El mónpessimista, però que després moderà el seu punt de vista. Era obvi que la pretensió de Hitchcok no era fer cap desplegament de pessimisme ja que el decantament per la comèdia és obvi. Calasso és òbviament més proper al punt de vista del realitzador britànic emfatitzant sempre el caràcter de comèdia de l’obra. El món és com és i això justifica el sacrifici que el fa possible (el sacrifici és obviament l’assassinat investigat pels protagonistes) Jo tinc un agraïment personal al llibre de Trias sobre Vertigo, lo bello y lo siniestro, que em va donar arguments de pes per defensar la meva afició a gaudir de pel·lícules políticament incorrectes. Ara em distancia una mica la seva tendència a imposar categories i em sento més proper i recomanaria d’entrada, cosa que no exclou la lectura del llibre de Tries, aquest text de Calasso més proper a l’estructura de l’assaig; el gènere literari més adaptat a la situació humana

 

El fin de la educación

 

El fin de la educación ha estat una altra de les lectures d’aquest estiu, El sots títol es la escuela que dejo de ser i això ja ens diu que no és un llibre optimista. L’escola, i molt especialment els instituts com s’han donat, no han existit sempre i com deia el vell savi, tot allò que neix mereix morir, nosaltres estem vivint la mort d’aquesta mena d’institucions, en un procés que atesa la situació ja és irreversible. El llibre de Xavier pertany al que a hores d’ara ja és gairebé un genere literari, però el seu text destaca per dues raons: en primer lloc, perquè fa un esforç reeixit per no caure en el perill inherent a aquest quasi gènere: la caiguda a la «jeremiada», la segona és perquè mostra clarament que tot i que el problema es plantegi en termes merament d’un debat sobre ideologies educatives el problema té altres dimensions molt més importants; polítiques, perquè al capdavall les noves pedagogies no són més que una eina al servei d’interessos molts concrets i finalment filosòfica perquè el tema del que estem tractant finalment es la validesa i la vigència del projecte il·lustrat. Des d’aquestes consideracions Massó analitza totes les qüestion definidores de la nostra situació: l’oblit de la memòria, el impacte de les noves tecnologies, l’alumnocentrisme derivat de Rousseau. Tot això ho fa de manera oportú i enraonada, però allò més important és la seva claredat en mostrar que el rerafons de la nova pedagogia no és hyppisme new age. El projecte més clarament mai basat en les competències és el projecte educatiu del nazis per la Txecoeslovàquia ocupada. De fet, tampoc estava lluny el projecte educatiu de la revolució cultural xinesa.

El missatge de l'última part del llibre la conclusió és terrorífic. El sistema educatiu no col·lapsarà, perquè ja ha col·lapsat. El coneixement s’ha medievalitzat amb una universalització virtual que significa que només les elits tenen un accés real al coneixement en una situació en que, allò que més temia Plató, ja ha esdevingut una realitat paorosa: el triomf suprem de la llagoteria que és el correlat de la mercantilització de l’ensenyament. Res que la meva experiència laboral i les meves investigacions intel·lectuals d’encara més temps puguin mínimament contradir.

Sobre el català

 El senyor que explica això és diu Josep Asencio i ha estat professor de català  tota la vida. Diu el mateix que jo penso des de fa uns anys i pensar que té raó, com penso, no deixa de ser un del més grans dolors de la meva vida.

Soc defensor de la llengua catalana, perquè m’he guanyat la vida fent classes de català. Però és veritat que el català s’ha instrumentalitzat tant políticament, associant-lo al nacionalisme, que acabarà pagant-ho. Quan jo ensenyava català en barris castellanoparlants, hi havia passió per aprendre’l, perquè per a molts significava una manera d’accedir a un altre estatus. D’aquí que la immersió fos recolzada pels immigrants. El mateix Jordi Pujol s’hi oposava a això, perquè temia que el català hi sortiria perdent. Triar la llengua podia contribuir a separar-se. Encara que també és veritat que la bona immersió hauria d’haver estat en una doble direcció, bilingüe. I això no ha passat. El català s’ha assimilat tant al nacionalisme que jo mateix he rebut insults per parlar en català. Quan Laura Borràs diu que no contesta a una pregunta perquè és en castellà, li està fent un pobríssim favor al català.

La fiesta del chivo

 

Al teatre Poliorama veig la representació dirigida per Carlos Saura de la fiesta del Chivo de Mario Vargas Llosa, d'actualitat últimament per haver dit una de molt grossa, mostrant una concepció peculiar de la democràcia. Al mateix teatre havia vist no feia gaire un altre treball de Carlos Saura sobre una obra de Garcia Marquez, que no em feu massa fred ni calor. Aquesta m'ha agradat molt més, ni que sigui per què tot aquí està muntat en funció d'un actor de tanta presència i capacitat d'omplir l'escenari com Juan Echanove, el qual assoleix arrossegar pel camí de l'excel·lència la resta del repartiment. Trujillo era un personatge abjecte, terrorífic però finalment em resulten més terrorífics els seus comparses, els mediocres imprescindibles perquè aquesta mena de monstres siguin possibles. L'obra està molt ben construïda, dosificant perfectament la tensió i fent-te sortir del teatre, de l'única manera possible, amb molt poca confiança en la humanitat

Trois places pour le 26

 

Trois places pour le 26 és el darrer film de Jacques Demy. Està fet completament en funció del seu protagonista, el llavors veterà Yves Montand tres anys abans de la seva mort i dos de la de Démy. Yves Montand fa de Yves Montand protagonitzant l'estrena a Marsella d'un musical basat en la seva vida. Les escenes del musical ens mostren doncs moments de la vida de l'actor i dels seus orígens com immigrant italià, ell era nascut a la Toscana, i treballador a les drassanes de Marsella en els temps de l'inici de la segona guerra mundial. A això s'afegeix una història de recerca i retrobada amb una antiga parella i el descobriment consagració de la nova estrella femenina de l'espectacle, que resulta ser la seva filla. El film suposà el retrobament de Demy i Legrand i la part musical tornà a ser brillant i mostrà la facilitat del compositor per jugar amb estils musicals molt diferents. M'agradaren especialment dos números: el de l'obra de teatre on Montand explicà el que suposà per ell de jove el cine i insereix homenatges a Singing in the rain, top hat, some like hot i les parapluies de cherbourg i l'escena d'obertura on Montand és rebut pels periodistes a l'estació de Marsella en un número on tots canten al més pur estil Demy. De fet, el film té molt del Demy del seixanta i reflecteix la seva particular perspectiva vital alhora emocional i escèptica, la qual cosa li permet aquí una aproximació força original a la qüestió moral de l'incest. Jo no havia sentit parlar mai abans i imagino que no devia tenir gaire èxit, perquè té poc a veure amb la sensibilitat de finals del vuitanta. Però des del meu punt de vista és un film deliciós que no desmereix del reste de la seva obra .

Prendre cura del nens

 

Des de fa molts anys als claustres del meu centre ningú no diu res. Jo tampoc. De fet, no hi ha res à dir doncs ningú no pot tenir especial interès en llegir estadístiques sobre unes notes inventades. Jo, però, tinc ganes de dir alguna cosa i m'agradaria fer-m'ho venir per dir-les. Dir, per exemple, que no hi ha cap finalitat més valuosa i important que protegir els nens de les seves famílies; molt sovint l'única defensa que poden tenir.

La tardor del meu malcontentament

 

La tardor en general no m'agrada gaire. Tot i la calor, soc molt partidari de l'estiu, de la llum de l'estiu. El palès escurçament dels dies accentua la meva tendència a la malenconia. Si a més el curs comença amb mal peu i els meus modestos projectes intel·lectuals han de rebre l'enèsim ajornament, tot empitjora. La represa de l'activitat del sindicat em torna a confrontar amb la realitat malaltissa del país. És per exemple sagnant la comparació entre l'assemblea de directors de Madrid i la de Catalunya. Els madrilenys feren una nota centrada en l'exigència de millores sanitàries i de gestió perfectament assumibles per qualsevol interessat a l'educació, grups del que està exclosa l'administració i l'associació de pares, les úniques reivindicacions dels directors catalans son l'augment del seu sou, la desaparició de les seves hores lectives i l'augment de l'horari de permanència dels professors. Són les coses que passen quan tenim tan poc límits a la llagoteria com hi ha en el país. Un altra símptoma de la nostra malaltia són els botellots de la Mercé. És cert que aquí hi ha símptomes de problemes que són iguals a Madrid o New York. La manca de perspectives que pateix aquesta generació i la consciència difusa, però present, d'haver estat sotmesos a una estafa, d'haver fet veure que se'ls educava sense fer-ho i de condemnar-los a una vida estreta sense més fita que l'entreteniment ni més consol que els narcòtics. A més, aquí gaudim d'una violència gratuïta, d'una crisi de l'autoritat evident, però del tot explicable, si considerem que els nostres governants estan des de fa dècades predicant que no cal obeir les lleis que no t'agraden.

le cercle rouge

Le cercle rouge és un polar francès de 1971 obra de Jean Pierre Melville. El títol al·ludeix a una cita de la tradició budista, entorn de la inevitabilitat del destí. La història narra el periple de tres homes, un que acaba de sortir de la presó, Alain Delon, un fugitiu de la justícia, Gian Maria Volonté i un ex-polícia alcoholitzat, Yves Montand, que intenten un cop audaç a una de les millors joieries de Paris. La història no té res d'original, però el film és indiscutiblement una obra mestra; un testimoni perfectament clar de que allò essencial i diferencial en el film és la posada en escena. Jo no he vist gaire de Neville, cronològicament coincideix amb la Nouvelle Vague, tot i que ell ja era professional abans i a diferència d'un Godard tria molt clarament fer un film de gènere. Tanmateix un film com aquest és molt diferent del noir americà. Hi ha una fixació a l'essencial del tot oposada. Em molts aspectes el film sembla més proper a un dels altres grans mestres del cinema francès Robert Bresson. Tots dos comparteixen aquesta obsessió per mostrar allò essencial, el nucli metafísic i ètic dels personatges, desinteressant-se completament de la seva psicologia. Com a per exemple, Pickpocket, impressiona la precisió amb que ens són mostrades les accions físiques i els moviments dels personatges i tot que els actors fossin grans estrelles del cinema europeu i mundial quan es feu el film, al ja citat cal afegir el policia perseguidor de Volonté interpretat per Bourvil, acaba assolint unes interpretacions no gaire diferents a les que Bresson treia dels seus models. Amagant el talent real dels actors emergeix la veritat del personatge. A més precisament per la seva renuncia al tractament psicològic, Melville acaba fent un dels films més veritables mai fets sobre l'amistat, el millor fonament per resistir contra la precarietat de la situació humana.

 

Money and the early greek mind

 

Per recomanació de  Ramon vaig llegir el llibre de Seaford sobre els diners i l’aparició de la filosofia. El llibre pot d’entrada ser entès, jo l’entenc, com a correcció d’un dels tòpics que jo he anat  repetint durant els darrers trenta anys: l’aparició del diners és una dels factors que expliquen el naixement del pensament filosòfic.  ( i aquí introduïa sempre l’oportuna cita d’Heràclit on comparava l’arkhe amb l’or) La correcció de Seaford consistiria en dir que més que un factor, és gairebé el factor. Un altre tòpic repetit és que un altre factor fou l’aparició de governs democràtics però possiblement l’única explicació d’aquesta insistència és que als filòsofs ens agrada parlar més de democràcia que de diners. Hi ha democràcies més velles que Atenes i , en cap tenim notícies de l’aparició de la filosofia. D’altra banda és també clar que quan es consolida la democràcia a Atenes ja es comptava amb gairebé dos segles de tradició filosòfica. Més important encara és el fet que sabem que a les ciutats jòniques el que hi havia eren règim clarament tirànics, com també a la Sicília Meridional. ( i curiosament l’aparició dels règims tirànica també és un fenomen vinculat a la monetarització)  Hi ha altres factors però a favor de la hipòtesis de Seaford està la coincidència cronològica. L’aparició de la moneda i la reflexió del primers filòsofs estan prou lligades cronològicament com per pensar la segona com a conseqüència de la primera.

Generalment estem massa atabalats buscant diners per plantejar-nos la pregunta de que quina de realitat és. Aquest de fet és l’exercici que cada any intento fer a classe, mostrant alhora el seu caràcter material i abstracte. Per això Seaford comença amb una reflexió sobre els trets que defineixen els diners i que després serà la base de la seva anàlisi dels textos presocràtics. És una part molt interessant i ben valuosa com a exercici d’anàlisi filosòfic. Explicita la quàdruple funció del diner: 

• Emmagatzemament de riquesa
• ●         Mitjà de pagament
• ●         mitjà de canvi
• ●         Mesura de valor

 I defineix la seva peculiaritat ontològica en ser a la vegada substància i signe.Com a signe el diner és capaç de donar un valor extra i un valor uniforme. La capacitat de fer això es recolza en el que ell anomena fiduçariat la confiança col·lectiva en la persistència d’aquest valor. En una societat com la nostra, l'hàbit, el costum, per la majoria de la població és un fonament suficient (cosa que no vol dir ferm) en el seu temps això només es va adquirir  mitjançant una transferència des de la religió. Els primers bancs foren temples i aquest és un  fet que dóna molt a pensar.. De fet, una de les conclusions que penso que es poden extreure de la lectura del llibre és que mentre el diner segueixi corrent, no podrem dir amb tota certesa que Déu hagi mort 

Abans  de la lectura dels presocràtics  dedica uns quants capítols a Homer, tot subratllant un fet obvi que sovint oblidem: la societat homèrica no coneixia els diners; i es regia pels intercanvis , la Iliada es pot llegir així  com una narració de la crisis suscitada en una societat on està col·lapsant el model basat en  el intercanvi. Aquests intercanvis, lligats a l’exercici de la religió tradicional, seran finalment substituïts pel règim monetari. El moment en que això s’esdevé és el moment en que apareixen aquestes veus estranyes que introdueixen punts de vista totalment nous, tot parlant de nocions com l’arkhé.  

La interpretació dels presocràtics és difícil i jo en tinc mala consciència, perquè les meves explicacions no apuntaven tant a a mostrar allò que efectivament deien, sinó a mostrar que deien allò més coherent amb un relat centrar en els posteriors Plató i Aristòtil. Quan el M. A. Granada o l’Antonio Alegre em van explicar aquest període a la facultat, la pluralitat d’interpretacions era prou gran com per poder afirmar que amb certesa no sabem de que està parlant.  En aquest context la hipòtesi de Seaford té una bona fonamentació històrica i pot resultar plausible des de la lectura dels textos. Pensar que es parla de diners té tant de sentit des de la filosofia d’Heràlclit, la qual definiria un dels seus trets més característics la seva capacitat de fluir i de transformar qualsevol cosa en una altra d’oposada, reflectit així una capacitat transcendental per unir els oposats , com la de Parmènides, que podria entendre’s com una celebració de la permanència del seu valor i una sublimació de l’ideal d’autosuficiència econòmica. La seva oposició seria doncs  l’oposició entre dos aspectes del diner: la seva essència com a circulació comunitària ((Heràclit) i la seva essència com valor abstracte deslligat de la circulació (Parmènides)  Els intercanvis monetaris són un perfecte model de les relacions  còsmiques, com es defineixen en Heràclit, doncs són a la vegada actes de discòrdia i de justícia, regits per una necessitat.  En tot cas, la seva hipòtesi no és novadora ja que segueix un camí transitat des de fa temps; pensar que la cosmologia i la reflexió social i política sobre les institucions humanes ni són camins divergents ni estan efectivament separades.  La hipòtesi de Seaford és també confrontable amb èxit amb els textos de la tragèdia i en els testimonis que tenim de l’aparició de la sofistica, la qual des de Plató està vinculada a l’adopció dels diners com element principal de la vida social i impulsor de l’activitat política.  De fet, li dóna especial importància als testimonis sobre Protàgores, el qual seria directament una resposta a la sublimació del valor de Parmènides.  Els sofistes en general il·lustren la paradoxa d’un individualisme ignorant, com ara Cal·licles, el qual expressa la paradoxa de la circulació dels diners, que són fonament de l’autonomia de l’individu tot relligant-lo al sistema

UN TASTET D’EUZKADI

Zugarramurdi

Roncesvalles

Rothko al Guggenheim

La creu de kurtziaga

San Juan de Gaztegalugatxe
 

 El  vaig fer el passat mes de juliol, amb el Jordi i el Toni, els col·legues de l’institut als tan llunyans anys setanta. Parlem d’un tastet perquè van dormir quatre nits, cosa que ens va permetre veure Bilbao, voltar per Biscaia i veure una mica del pirineu navarrés. Com havia sentit dir, Bilbao em va semblar una ciutat molt ben posada que ha resolt bé l’adaptació a la societat postindustrial. El fervor cap al seu equip de futbol em va semblar sense comparació al de qualsevol altre ciutat europea, a jutjar pel que varem veure  pels carrers.També  vaig conèixer el Guggenheim i em va semblar arquitectònicament espectacular. El que hi havia dins em va deixar poca impressió. L’endemà varem comprovar el gran èxit de la costa basca en el temps de pandèmia. No vam poder entrar a San Juan de Gaztegalugatxe ( que sembla té alguna cosa a veure amb Juego de Tronos) ni a Lequeito, que la una del migdia no tenia una plaça d’aparcament lliure en els quatre  dissuasoris de l’entrada del poble) Això però ens va permetre conèixer Durango i la seva creu de Kurutziaga, una peça de significat històric incert i d’una bellesa indubtable. A Navarra  vaig tornar a Ronceesvalles i també a les mítiques Zugarramurdi,on tingué lloc el judici sobre bruixeria més important de la peninsula, un fenomen sobre el que fa poc Ugo Bardi ens oferia una perspectiva nova i suggeridora, aquí