Un deute impagat

 

Allò que jo soc, ho dec fonamentalment al meu Institut, el Milà i Fontanals.  Sé que possiblement des d’un punt de vista social i objectiu no és gaire cosa, però m’ha estat prou per haver tingut una bona vida. Sé també que això és conseqüència en una bona part d’una sort històrica. Haver estat en el moment just, el període de llibertat que vam viure entre la mort  de Franco i la consolidació del nou règim en el segon mandat de Felipe González, i a la classe social justa, ni massa baixa per quedar sense possibilitat d’estudiar ni prou alta com per què l’opció fos indefectiblement l’escola religiosa, que era una altra cosa i que no donava, ni volia donar, el que jo vaig rebre a l’institut. En altres termes les circumstàncies foren, com sempre, decisives.   Per tot això, em jubilaré amb  una sensació molt forta de dolor i desesperançà per un sentiment, prou objectiu de no haver acabat de complir el que la llei més bàsica de la gratitud assenyalava com el meu deure; perquè no estic acabant de retornar el que vaig rebre.  El problema de l’ensenyament no és que l’ascensor hagi deixat de funciona, hi ha també aquí molt de mite, sinó que la cadena de transmissió s’ha trencat. L’han trencada.