Money and the early greek mind

 

Per recomanació de  Ramon vaig llegir el llibre de Seaford sobre els diners i l’aparició de la filosofia. El llibre pot d’entrada ser entès, jo l’entenc, com a correcció d’un dels tòpics que jo he anat  repetint durant els darrers trenta anys: l’aparició del diners és una dels factors que expliquen el naixement del pensament filosòfic.  ( i aquí introduïa sempre l’oportuna cita d’Heràclit on comparava l’arkhe amb l’or) La correcció de Seaford consistiria en dir que més que un factor, és gairebé el factor. Un altre tòpic repetit és que un altre factor fou l’aparició de governs democràtics però possiblement l’única explicació d’aquesta insistència és que als filòsofs ens agrada parlar més de democràcia que de diners. Hi ha democràcies més velles que Atenes i , en cap tenim notícies de l’aparició de la filosofia. D’altra banda és també clar que quan es consolida la democràcia a Atenes ja es comptava amb gairebé dos segles de tradició filosòfica. Més important encara és el fet que sabem que a les ciutats jòniques el que hi havia eren règim clarament tirànics, com també a la Sicília Meridional. ( i curiosament l’aparició dels règims tirànica també és un fenomen vinculat a la monetarització)  Hi ha altres factors però a favor de la hipòtesis de Seaford està la coincidència cronològica. L’aparició de la moneda i la reflexió del primers filòsofs estan prou lligades cronològicament com per pensar la segona com a conseqüència de la primera.

Generalment estem massa atabalats buscant diners per plantejar-nos la pregunta de que quina de realitat és. Aquest de fet és l’exercici que cada any intento fer a classe, mostrant alhora el seu caràcter material i abstracte. Per això Seaford comença amb una reflexió sobre els trets que defineixen els diners i que després serà la base de la seva anàlisi dels textos presocràtics. És una part molt interessant i ben valuosa com a exercici d’anàlisi filosòfic. Explicita la quàdruple funció del diner: 

• Emmagatzemament de riquesa
• ●         Mitjà de pagament
• ●         mitjà de canvi
• ●         Mesura de valor

 I defineix la seva peculiaritat ontològica en ser a la vegada substància i signe.Com a signe el diner és capaç de donar un valor extra i un valor uniforme. La capacitat de fer això es recolza en el que ell anomena fiduçariat la confiança col·lectiva en la persistència d’aquest valor. En una societat com la nostra, l'hàbit, el costum, per la majoria de la població és un fonament suficient (cosa que no vol dir ferm) en el seu temps això només es va adquirir  mitjançant una transferència des de la religió. Els primers bancs foren temples i aquest és un  fet que dóna molt a pensar.. De fet, una de les conclusions que penso que es poden extreure de la lectura del llibre és que mentre el diner segueixi corrent, no podrem dir amb tota certesa que Déu hagi mort 

Abans  de la lectura dels presocràtics  dedica uns quants capítols a Homer, tot subratllant un fet obvi que sovint oblidem: la societat homèrica no coneixia els diners; i es regia pels intercanvis , la Iliada es pot llegir així  com una narració de la crisis suscitada en una societat on està col·lapsant el model basat en  el intercanvi. Aquests intercanvis, lligats a l’exercici de la religió tradicional, seran finalment substituïts pel règim monetari. El moment en que això s’esdevé és el moment en que apareixen aquestes veus estranyes que introdueixen punts de vista totalment nous, tot parlant de nocions com l’arkhé.  

La interpretació dels presocràtics és difícil i jo en tinc mala consciència, perquè les meves explicacions no apuntaven tant a a mostrar allò que efectivament deien, sinó a mostrar que deien allò més coherent amb un relat centrar en els posteriors Plató i Aristòtil. Quan el M. A. Granada o l’Antonio Alegre em van explicar aquest període a la facultat, la pluralitat d’interpretacions era prou gran com per poder afirmar que amb certesa no sabem de que està parlant.  En aquest context la hipòtesi de Seaford té una bona fonamentació històrica i pot resultar plausible des de la lectura dels textos. Pensar que es parla de diners té tant de sentit des de la filosofia d’Heràlclit, la qual definiria un dels seus trets més característics la seva capacitat de fluir i de transformar qualsevol cosa en una altra d’oposada, reflectit així una capacitat transcendental per unir els oposats , com la de Parmènides, que podria entendre’s com una celebració de la permanència del seu valor i una sublimació de l’ideal d’autosuficiència econòmica. La seva oposició seria doncs  l’oposició entre dos aspectes del diner: la seva essència com a circulació comunitària ((Heràclit) i la seva essència com valor abstracte deslligat de la circulació (Parmènides)  Els intercanvis monetaris són un perfecte model de les relacions  còsmiques, com es defineixen en Heràclit, doncs són a la vegada actes de discòrdia i de justícia, regits per una necessitat.  En tot cas, la seva hipòtesi no és novadora ja que segueix un camí transitat des de fa temps; pensar que la cosmologia i la reflexió social i política sobre les institucions humanes ni són camins divergents ni estan efectivament separades.  La hipòtesi de Seaford és també confrontable amb èxit amb els textos de la tragèdia i en els testimonis que tenim de l’aparició de la sofistica, la qual des de Plató està vinculada a l’adopció dels diners com element principal de la vida social i impulsor de l’activitat política.  De fet, li dóna especial importància als testimonis sobre Protàgores, el qual seria directament una resposta a la sublimació del valor de Parmènides.  Els sofistes en general il·lustren la paradoxa d’un individualisme ignorant, com ara Cal·licles, el qual expressa la paradoxa de la circulació dels diners, que són fonament de l’autonomia de l’individu tot relligant-lo al sistema