LOSERS

De jove conformaren la meva mitologia i la d’altres desgraciats com jo, devoradors de la literatura i la filmografia que construïen la mística del perdedor.  Mai potser no es vam aturar gaire a pensar perquè, però possiblement podríem haver arribat a aquesta conclusió que ens ofereix l’assagista Mary Gaitskill:

To be human is finally to be a loser, for we are all fated to lose our careffully constructed sense of self, our physical strength, our health, our precious dignity and finally our lives

Les quatre últimes coses són més o menys obvies de la que més costa d'adonar-se és de la primera

Sobre la por a la mort

 

Llegint Hume, el budisme i Gray, entre d’altres coses ajuda a no tenir por a la mort. El problema de la mort ve motivat per la por a saber que hi ha més enllà. Però el problema depereix des de la consideració del caràcter epifenomènic del nostre jo, de la nostra consciència. No cal torturar-se  pensant que hi ha en el més enllà, quan constatem que no hi ha gaire aquí mateix.  En tot cas, i en conseqüència, les lectures esmentades impossibiliten l’acció feble i poc elegant d’una conversió a última hora

Filosofia felina

 

Vaig començar a llegir Gray, sense saber res sobre ell, el primer any de la meva estada a Londres. Des de llavors, no m’he perdut cap dels seus llibres. Gray no és especialment popular, més aviat al contrari, entre el gremi filosòfic britànic i és evident que com ens passa a tots, no s’ho ha llegit tot i, per tant, algunes de les interpretacions que fa són discutibles, perquè, també com tothom, li agrada ser el guionista de la història del pensament. Certament, però si l’he seguit no ha estat pas per casualitat i em sembla que els nostres pensaments han tingut una trajectòria convergent, en un camí marcat per l’escepticisme i el desencís envers tota mena d’idealisme i especialment contra el més important i perillós l’idealisme que en du a postular l’existència del jo

El que potser  és el seu llibre més important, Straw Dogs, acaba preguntant-se , si potser el sentit de la vida no consisteix únicament en el fet de veure. Aquesta pregunta retòrica  és la que d’alguna manera desenvolupa el seu darrer llibre Feline Philosophy. Cats and the meaning of life. La tesi és que hi ha més a aprendre sobre el sentit de la vida observant els gats que no pas llegint la major part dels filòsofs. Del tot, tampoc és una observació nova. Un dels autors més citats en aquest llibre és Montaigne, un dels seus referents més utilitzats, amant dels gats i ben escèptic envers la capacitat de raonament humana. I quan parlem de convergència el descobriment que vaig fer en els meus anys d`estudi intensiu de Hume és la importància dels capítols que aquest dedica al raonament animal, els quals no tenen gens d’anecdòtic i constitueixen elements fonamentals de la seva argumentació,

El llibre desenvolupa històries de gats, reals i fictícies provinent d’obres literàries, amb reflexions amb idees recollides d’altres autors.  En un cert sentit allò que ens poden ensenyar els gats és el mateix que podem aprendre de la filosofia de Spinoza, no hi ha millor vida que la viscuda d’acord amb la pròpia natura. La premissa inicial certament és la fragilitat de la ment humana, que fa que la proposta filosòfica vagi molt més enllà de les nostres possibilitats reals. En aquests sentit Gray és el pensador dels límits per excel·lència. Però aquesta no seria l’única objecció contra la filosofia potser, més important encara és que amb la recerca del sentit acaba sent el fonament de la negació real de la nostra  naturalesa. L’aspiració de la lluita contra l’alienació no pot deslligar-se de la justificació de l’alienació

 Gray segueix  parlant de la peculiar relació que tenim amb els gats, animals de domesticitat dubtosa, especialment pel fet que no és del tot clar qui és el que domestica i qui és el domesticat. En un segon capítol la tranquil·litat felina li serveix de contrapunt a la ansietat característica de la vida humana, contra la qual hi ha poc remei des  de la filosofia, fins i tot des de la filosofia epicúria que fou la que potser es va centrar més clarament en aquest problema tot i que la solució a la que arriba fou la d’una proposta vital no gaire atractiva. El tercer capítol dedicat a l’ètica, té una clara fonamentació spinozista, del qual reté la noció de conatus i descarta la seva vessant més racionalista. Si la llibertat és una ficció, la pretensió socràtica de la vida examinada no és una proposta de vida, ni factible ni atractiva.

El quart capítol parla de l’amor i tot que hom retreu als gats el seu egoisme, hom ha de considerar que pel que podem albirar sobre el seus afectes  no semblen tenir mai fonamentació a l’avorriment, la solitud o la desesperació. Per corroborar aquesta impressió Gray es recolza a la descripció del sentiment amorós efectuada per Proust. El cinquè capítol sobre la mort torna a mostrar els gats com un contrapunt al nostre malestar, tan evident que és aquí segurament on rau la raó de la seva divinització en algunes cultures.

Al final del llibre Gray ens ofereix els indicis que ens poden donar els gats sobre com es pot viure bé:

1.      Mai hem de mirar de persuadir altres humans de que siguin  raonables

2.      És d’idiotes queixar-se de què  no tenim prou temps

3.      No hem de cercar significat al patiment

4.      És millor ser indiferent vers els altres que sentir l’obligació d’estimar-los

5.      Si ens oblidem de recercar la felicitat, podríem arribar a ser feliços

6.      La vida no és una història

7.      No cal tenir por a la foscor, molt d’allò que és preciós es troba  a la nit

8.      Dormiu pel goig de dormir

9.      Aneu amb compte amb  qualsevol que vulgui fer-vos feliç

10.  Si no es pot aprendre a viure una mica com els gats, torneu sense remordiment al mon de la diversió ( en el sentit pascalià del terme)

Tots aquests consells són portes vers l’eternitat, entesa l`eternitat no pas com una realitat alternativa, sinó com el mon vist sense ansietat

Adéu a Maradona

 

M’ha tocat avui la mort de Diego Armando Maradona. Per tot arreu llegirem coses sobre el que ha suposat com a futbolista i argumentacions a favor i en contra de considerar-lo com el millor de la història. Es parlarà també del seu pas pel Barça que no feu especialment reeixit, però que sense cap mena de dubte contribuí a la universalització del club.  Sobre tot això ni  cal  ni em sembla que hagi d’afegir res. Potser em toca més el fet que som pràcticament coetanis i sobta el comiat, pel que té d’anunci, a algú de la pròpia generació. Explicat més pràcticament, Maradona fou el primer futbolista que jo no veia com una persona gran sinó com un paio que es situava en unes circumstàncies vitals, no pas en unes possibilitats, properes a la meva.  Des d’aquí sempre ha estat, amb un rol secundari certament, en el meu paisatge. Com molts dels que érem joves als vuitanta la vida de Maradona  ha estat marcada per la seva addicció. Aquest no ha estat el meu cas, però podria haver-ho estat i ha estat el cas de molts amics i companys meus.   Això també me’l fa sentir proper. Hi ha poc dubte que moltes de les coses que feu i digué podrien permetre qualificar Maradona com un idiota, però això no és cap gran objecció. Tots podem esdevenir, i més o menys ho fem, idiotes. Una última cosa queda per dir i és un del motius que em fan sentir una simpatia positiva . Malgrat els molts diners que va guanyar, prou potser per no poder malbaratar-los tots, Maradona és un clar exemple d’heroi de classe treballadora.  Mai no va passar per una altra cosa. Tampoc cal idealitzar la classe obrera, però no podem passar per alt aquest caràcter en un temps fastigosament classista com és aquest i, em temo, seran els anys que vindran,

La LOMLOE i el brahmanisme

 

Des de començaments de curs vaig llegint, quan tinc una estona, el llibre de Piketty, capital i ideologia, que estudia l’evolució de la desigualtat humana i de les seves justificacions ideològiques. Potser algun dia en parlaré més, però hi ha un concepte que m’ha interessat molt dels que empra al llibre pel que té de confirmació de quelcom que ja sospitava, la noció d’esquerra brahman: és a dir el canvi de significat de la noció d’esquerra en els últims cinquanta anys. En el seu origen l’esquerra era la defensora de les gents excloses de la propietat i de rendes més baixes. El nivell d’ingressos baix era el principal tret identificatiu del votant d’esquerra.  Progressivament  aquesta identificació es va perdent i es va reemplaçant pel nivell d’estudis fins a arribar a un punt en què, en el sector més educat, el predomini de l’esquerra sobre la dreta és aclaparador. La part més valuosa del llibre és la corroboració estadística d’aquesta tendència. Les conseqüències que se’n segueixen són evidents: el nostre escenari polític ja no representa tant la lluita entre una elit poderosa  i sectors populars, sinó entre dues menes d’elits. Precisament, per això, aquesta confrontació es centra en temes culturals ideològics que en cap cas es plantegen modificar cap aspecte fonamental, econòmic, del règim existent. L’altra conseqüència és que de fet les classes populars queden excloses del joc polític, refugiant-se en les files dels abstencionistes. Piketty és un continuador de l’esquerra clàssica, però el que explica aquí  no agrada gaire  a la gent d’esquerres, perquè els posa enfront d’un mirall incòmode. El canvi no és però sorprenent.  De la mateixa manera que la població d’origen immigrant d’un país ja assimilada sovint es la  que defensa polítiques més dures contra la immigració, un cop ells ja hi són no tenen res a guanyar amb que vinguin altres com eren ells, també un cop gent d’origen humil ha fet servir l’educació com ascensor social i ja ha pujat, no té cap interès real en que l’ascensor segueixi funcionant. L’anàlisi de Pîketty és prou clar més enllà de Reagan, Thatcher o figures puntuals, la correlació estadística entre canvi de l’esquerra i extensió dels estudis universitaris a un sector més ampli de la població és claríssima.

Tota aquesta reflexió ens pot donar una resposta a la pregunta, molt repetida i que aquesta setmana d’aprovació de la LOMLOE agafa un altre cop actualitat, de perquè l’esquerra recolza propostes educatives, bé de fet sempre és la mateixa proposta i la mateixa llei, que amb retòriques igualitàries i progressistes  acaba afeblint les possibilitats d’educar-se dels sectors menys afavorits. L’esquerra que escriu la LOMLOE podria ser considerada traïdora respecte al que era l’esquerra clàssica, però no respecte a la seva dimensió brahmànica, que defineix el que ara realment és. De fet, batalles com l’establerta contra l’ensenyament religiós no són tant, com jo pensava fins no gaire maniobres de distracció, sinó completament essencials perquè són el veritablement substancial des del seu punt de vista

Si puede, no vaya al médico

 

Si puede no vaya al médico és un llibre del tot necessari per raons essencialment polítiques. En general, pensem poc als metges. Només quan estem malalts i en principi no en tenim mai ganes d’estar malalt. Quan ens passa, sovint no estem en nosaltres mateixos, sinó que podem estar molt alterats per la por o el dolor i sovint per totes dues. En aquesta situació el nostre esperit crític, si en tenim, es relaxa. Volem confiar en el metge i assumim obeir en quant albirem una mínima possibilitat de defugir situacions del tot indesitjades,  Imagino que fa un parell de milers d’anys, quan el metge era el bruixot connectat amb el més enllà, podia ser més fàcil. Actualment els metges no tenen cap connexió amb el més enllà. Són membres d’aquest món i com tothom són víctimes i agents dels problemes estructurals i de les tendències que ens han convertit en una societat tan obertament decadent. A explicar aquesta situació i, per tant, a despertar el nostre sentit crític, es dedica el llibre del Dr. Sitges-Serra, el qual escriu des de l’autoritat que dona una trajectòria mèdica i docent brillant i el fet de ser un competent lector d’autors com Heidegger, Patocka, Arednt, Ellul o Leo Strauss

La problemàtica de la medicina actual es conseqüència dels problemes que no han pogut superar els dos grans models d’organització política del segle XX.  La medicina pública ha estat el gran èxit de la socialdemocràcia, pensem per exemple en el que fins fa molt poc el NHS representava com motiu d’orgull pel ciutadà britànic, però enlloc ha pogut defugir del tot el perill de la burocratització i de la consegüent esclerotització. D’altra banda  la medicina privada entesa com mitjà de lucre, condueix de manera inevitable a un  dispendi excessiu i a la multiplicació d’actes mèdics, profitosos pels que el fan, però amb molt poca incidència real sobre la situació mèdica dels pacients, cosa que  un tecnoadicte, com són bona part dels metges actuals, difícilment pot veure ni considerar. De fet sovint l’allargament de la vida es produeix al preu d’una disminució de la qualitat intolerable, malgrat el que aquest allargament suposi d’èxit estadístic. Quan parla de la tecnoadicció de ls metges introdueix un concepte interessant i significatiu els del VOMIT (victims of modern technology).També és és un factor important que analitza en un dels capítols la influència creixent del lobby medico-farmacéutic

Allò  però que  m’ha resultat més interessant és l’extrapolació que fa  l’autor de dos fenòmens ben coneguts però que, potser per mandra potser per por, no havia pensat la influència que tenen en el desenvolupament de la medicina: la degeneració de la institució universitària i el retrocés cultural implicat per l’esfondrament dels nostres sistemes educatius. Pel que fa la primera l’autor s’estén amb molt detall sobre l’absurditat del sistema de publicacions, en el qual mai no hi ha elaboració qualitativa real i tot acaba anant a l’engròs.  .La diferència entre les humanitats i la medicina és que aquesta última mou molt més diners. També hi ha ha una mirada molt crítica sobre els programes universitaris i la formació que suposa el  MIR.  El retrocés cultural té com a conseqüència la degradació de la mateixa professió mèdica. Això s’esdevé per dues raons fonamentals: la primera és que com ens recorda l’autor,  un metge que tan sols sap medicina, ni tan sols sap medicina i la segona és que amb una formació cultural primeta resulta molt difícil resistir-se a allò que quan parlava dels problemes dels professionals de l’ensenyament designava com el culte a la màquina sabia: la  dependència de enginys tecnològics caríssims i de rendibilitat més que dubtosa . Un altre patologia comuna als mals docents i als mals metges és el culta a la innovació com innovació

El problema però i això el llibre del Dr. Sitges també ho indica prou clarament, és que la nostra societat  no pot aspirar a cap altra mena de medicina. Si seguint Lasch, som una societat narcisisista aleshores som necessàriament una societat hipocondríaca, de fet abans que Lasch això ens ho assenyala Sòcrates a la República,  i la degradació de la medicina esdevé així un fenomen del tot lligat a la nostra impossibilitat d’acceptar els fets naturals de la mort i l’envelliment.

Sobre la immersió

 

Jo havia estat partidari de la immersió lingüística Fa molts anys quan era un professor novell. Llavors em sentia més a prop de l’esquerra que de la dreta i la immersió era la proposta de l’esquerra enfront de la idea general del pujolisme  de fer escoles segregades per la llengua materna. La major part de la població, llavors nombrosa, procedent d’altres parts de l’estat  volia de debò aprendre el català i majoritàriament no percebia aquest aprenentatge com una amenaça a la seva identitat o a la llengua castellana. Trenta anys després els fets han variat i quan varien els fets cal canviar les opinions. Jo n’era partidari i ja no en sóc. La immersió apuntava a una finalitat que era el domini de les dues llengües per part de l’alumnat en acabar el seu cicle d’estudis. Aquesta aspiració ja no es compartida per la major part de la ciutadania catalana i la quasi totalitat de les seves elits públiques. L’ideal monolingüe és aclaparadorament majoritari i es desprèn de la lògica de la seva acció política malgrat que es volguí amagar amb apel·lacions a l’estatut vigent o a una il·lusòria oficialitat del castellà en una Catalunya independent.

El fet més important és però el canvi en el context cultural. Fa trenta anys els alumnes dels institut sortien raonablement capaços de llegir i escriure. És clar que qui pot escriure i llegir en una llengua ho pot fer en una altra. Avui però no és el mateix.  La situació ha canviat radicalment després de vint i cinc anys de promoció de l’analfabetisme funcional mitjançant maquinetes i deliris constructivistes o competencials.  Allò que pretenia la immersió ja és massa,  A qui no sap ni escriure ni llegir en cap llengua, no se li pot demanar el bilingüisme.

Umberto D

 Veig Umberto D, un  vespre  de desvagament i comprovo com és de fàcil recaure en l`error contra el que ens advertia el Jordi Sales a la facultat fa quasi quaranta anys: pensar que els clàssics sempre ens el sabem, perquè tot està dit sobre ells.  Jo mai no havia tingut devoció especial pel neorrealisme perquè, de manera no sempre justa, l’associava a una visió de l’art massa centrada en el missatge. Es evident que als film de De Sica, el treball de Zavattini és essencial, però no ho és menys que De Sica era un artista especialment dotat per narrar una història en imatges o, per ser més exactes, fer construir una història amb imatges. Fa un parell d’anys ho vaig comprovar quan de manera una mica sorprenent per mi, descobrí que els meus alumnes de batxillerat s’interessaven per les peripècies dels lladres de bicicletes, molt més del que ells, i jo mateix,  podíem pensar. Umberto D em sembla, fins i tot, millor. La pel·lícula presenta la vida d’un pensionista, antic funcionari d’un ministeri, que viu en una completa estretor a una casa de dispesa, sense lligams familiars només amb l`afecte del seu gos i l’amistat de la criada de la casa de dispeses: una noia de poble a punt de perdre la feina perquè està embarassada d’un soldat, però no sap ben bé quin. El film retrata una situació sense oferir cap desenllaç que sigui una solució als conflictes plantejats, la solució tots la sabem i De Sica ens l’estalvia. El protagonista es deia Carlo Battisti era un home gran, sense experiència prèvia actuant i que havia estat professor de lingüística comparada a la Universitat de Florència. La seva presència en el film és del tot memorable i indispensable per fer del film allò que em sembla que és: una de les millors apologies de la dignitat humana i un dels millors retrats de la vulnerabilitat a la que aquesta apareix sempre lligada. En el seu temps el fracàs fou absolut, els italians començaven a estar per altres coses, avui setanta anys després, quan els tontos pensen que les maquines serveixen per a superar la vulnerabilitat i la dignitat cotitza poc al mercat, la seva revisió és segurament més urgent que mai

Batxillerat regalat

 

El departament d’educació, independentista com tot el govern, s’ha afanyat a seguir la idea de la ministra d’educació espanyola segons la qual no cal aprovar totes les matèries per passar de curs en batxillerat o tenir el títol.  Hi ha comentaris d’indignació i el meu sindicat haurà fet una nota de protesta que ha estat recollida fins i tot a TV3. És fàcil trobar-ho indignant vist així des de lluny. Des dels centres potser no tant. Jo avui no em sento gaire indignat. Segurament perquè la indignació es reprimida per la consciència de saber que. sempre queda una mica ridícul fer el paper del capità Reynaud a Casablanca (“me sorprende saber que aquí se juega”) Fa molts anys que molta gent aprova el batxillerat amb assignatures suspeses que són regalades a les sessions d’avaluació, sovint després de situacions de gran violència. Personalment  penso que potser sortirem guanyat amb aquesta normativa que ens permetrà estalviar-nos moments de vergonya aliena, com quan els propis companys et pregunten perquè és important que aprovin aquella assignatura, palesant tant la seva ignorància, com el menyspreu per la llei, que caracteritza la nostra vida ciutadana. Celà i Bargalló són impresentables, però no van a les sessions d’avaluació. Els responsables de la nostra degradació no només hem de buscar-los fora.

Llibertat i deute

 

Il·lustració pràctica del deute que paguem amb la llibertat. Comptat i debatut jo he estat fins ara lliure en molts sentits importants: poques obligacions materials, cap cap a la feina, moltes hores per aprofitar o malbaratar en el que volgués. El 5 de gener de 1998 el meu pare va anar a veure la cavalcada de reis. Llavors no tenia cap coartada perquè encara no tenia cap net. Hi anà perquè des de l’any 1945, quan encara era un nen que es podia interessar a veure-la, no hi havia tingut l’oportunitat, sinó que havia estat treballant fins ben entrada la matinada a les diverses botigues on treballà.  Això fou la base de la meva llibertat i mai no vaig acabar de de donar-li prou les gràcies.

La nostra malaltia

 

2020 no ha estat un bon any per a ningú. Entre els que no tenen motius per sentir-se feliços està Timothy Snyder. Un greu procés d’infecció el va posar entre la vida i la mort, després d’un error en el diagnòstic per una afecció hepàtica. La seva recuperació després d’una llarga estada a intensius, coincidí amb l’esclat de la pandèmia als Estats Units. Aquesta és la base del seu nou llibre, nuestra enfermedad, que en un cert sentit és una continuació del llibre sobre la tirania, el qual era també una reflexió sobre el trumpisme, una manera de fer que ha revelat la seva veritat en el tractament d’aquesta pandèmia.

El llibre és una revindicació de la sanitat com dret humà. Això és difícilment discutible, si més no en termes teòrics a Europa, no ho és als EEUU. El llibre en aquest sentit és un testimoni demolidor del que significa un sistema sanitari completament privatitzat on el cos es reduït a una mercaderia, l’enfocament moral que Snyder ha dibuixat millor que ningú en els seus llibre sobre el nazisme. Si el Gulag o els campos d’extermini són la manifestació més radical del mal, el bé ha de ser el comportament invers pensat que tothom té dret a l’assistència sanitària amb independència de que sigui productiu o rendible.

Snyder s’ha definit com un referent fonamentals en els darrers anys per la contundència en la defensa de les veritats més evidents i universals com que la veritat importat, i que sense la veritat i el coneixement  no hi ha llibertat. I que la llibertat és un absolut paradoxal, perquè en tapen d’altres i és un deute que ha de ser retornat. No és un filòsof, però la seva reflexió aporta molt més   que molta de la que ha passat per filosofia a les darreres cinc dècades

Sinfín

 

He estat llegint el darrer llibre de Martin Caparrós, Sinfin, una novel·la, gènere literari que cada cop tendeixo a freqüentar menys. Coneixia l’escriptor argentí d’un assaig que vaig llegir fa tres o quatre anys i em que va agradar força, el hambre, on mostrava les diferents maneres, de vegades oposades, en les que la fam es manifesta als cinc continents. Assaig és la denominació genèrica, però el llibre era una crònica, periodística, en el sentit que podia ser periodístic el treball de Kapuziency. Molt d’aquest esperit es troba en aquesta novel·la que succeeix a diferents continents i que abasta temporalment els proper cinquanta anys. El llibre és la narració del invent més important de la història de la humanitat. La invenció d’un procediment que assegura la vida eterna. La crònica narra com és descobert el procediment i el procés d’implantació, primer a un petit grup de privilegiats i finalment al conjunt de la ciutadania xinesa. El futur que ens descriu Caparrós n’és un en el qual els estats europeus pràcticament han desaparegut, així com el poder estatal en general, només la República Popular Xinesa és una excepció i pot plantar cara a les grans corporacions. Els lligams amb la natura estan del tot trencats, la dependència dels sistemes d’entreteniment és absoluta. Sobreviuen però encara el catolicisme i l’islamisme, més reduïts en parròquia però molt més radicalitzats. En definitiva, més o menys el que quasi tots esperem.

.Parlant de novel·la jo no recordo gaire dels criteris estètic que vaig estudiar de jove i m’atinc al principi que seguia en Joan Sales: una novel·la no ha de caure de les mans. Aquesta no hi cau, de fet, vaig vèncer la meva mandra inicial per acabar enganxat i necessitant llegir més. Si parlem de desconnexió amb la natura cap pot ser més radical que refusar la mort i especialment en aquest cas, on la sortida és la transferència de la ment a una realitat virtual dissenyada pel futur difunt. Caparrrós té una formació humanística ben sòlida i em sembla que aquesta narració fa amb el gnosticisme una cosa molt semblant a la que Cervantes fa amb les novel·les de cavalleries i al final acaba palesant allò que fa uns quants anys començo a pensar que és l’atribut més característics dels animals humans: la seva credulitat

Autònoms

 

Jo tenia clar que el governet menysprea els docents, però era una consideració parcial. No som  pas els únics a ser menystinguts. Avui els mitjans de comunicació en van plens amb l’episodi vergonyós dels ajuts  als autònoms: una quantitat insuficient i que només pot arribar a una part molt petita. Això ja és trist, però el pitjor és la idea brillant de donar els ajuts per ordre d’arribada. Com és d’esperar el col·lapse telemàtic era inevitable i pràcticament immediat un cop oberta la inscripció. L’espectacle recorda massa el dels senyors llançant monedes als pidolaires perquè faci gràcia. A més això s’esdevé al mateix temps que es fa públic que la Comunitat de Madrid té ara per ara uns resultats molt millors sense tenir-ho tot tancat. La resposta dels mitjans del règim és que Madrid menteix. És força probable i estic força convençut. Malauradament sé del cert que també menteix sempre, com a mínim el departament d’Ensenyament. Mentrestant l’absurditat regna pels carrerr. Aquesta tarda  a les cinc hi havia tres persones menjant a la vorera de la Gran Via, menjant àpats preparats que havien comprat a un cafeteria relluent i buida. No només és clar que dins estarien més còmodes, sinó que hi hauria molt menys risc sanitari.

Dos Wilders per alegrar el dia

 

Per atzar, veig aquesta setmana dues de les comèdies que Wilder va rodar consecutivament  a la dècada dels seixanta. Wilder havia començant els seixanta tocant el cel de l’Acadèmia amb The appartement, on s’imposà sobre un film molt més rellevant a hores d’ara com és Psycho. Mai més va repetir aquest èxit, però molt wilderians i jo mateix pensen que aquest és el seu període més interessant, encara que no  li surtis cap film rodó. Els dos films que he vist són Kiss me Stupid  i Irma la douce. Tots dos palesen una mirada sobre la sexualitat diferent de la del Hollywood clàssica, en uns anys ens els que començava a parlar-se de la revolució sexual. Segurament el problema és que no era tan fàcil introduir un punt de vista noum perquè la divisió entre els americans estava començant:la gent jove es sentia molt lluny del Hollywood clàssic i l’instint de les majors era en aquells moment més conservadora que mai. Així, Kiss me stupid, que només cinc anys després hagués passat per una pel·ícula innocent fou massacrada i escarnida per les lligues de moralitat americana i en general fou considera da un monument al mal gust. A més el rodatge no fou fàcil i el protagonista previst, Peter Sellers, hagué d’abandonar el rodatge per un infart  (malgrat la incredulitat de Wilder quan li informaren expressada en l'afirmació de que “cal tenir un cor, per tenir  un àtac al cor”) i substituït per un actor molt menys carismàtic. Jo, personalment, són un gran fan d’aquest film, del qual m’agraden molts tres coses: el sentit de l’ humor de Dean Martin, autoparodiant-se sense cap mena de complex,les cançons dels germans Gerswhin  i finalment el fet que Wilder es deixà anar més del que havia fer mai per a oferir un retrat vidriòlic  de l’Amèrica profunda.  Tot i anys després rebria retrets de misoginia pel seu The fortune cookie, és evident que al film els personatges femenins són molt superiors moralment i intel·lectualment als masculins

Irma la douce era una aposta més segura perquè reunia la parella de The appartement. Wilder rodà en color, cosa poc habitual en ell i assolí un cert èxit, que no igualà el del film anterior. Menys vidriòlica que l’altre, em sembla que per  un espectador contemporani  pot resultar ara molt menys políticament correcte, perquè tot i que ara la prostitució sigui una activitat que genera molt més diners, resulta molt més problemàtic fer un discurs com el del film, amb una mirada amable i condescendent sobre la prostitució. Jo personalment trobo el film massa llarg i prefereixo de llarg Kiss me Stupid, però tant un com l’altre són una prova clara de què Wilder fou el millor escriptor cinematogràfic de la història i que quan més passen els anys, més fàcil em sembla indentificar-me amb un tarannà alhora moralista i escèptic i per tant condescendent amb les febleses pròpies de la naturalesa humana.

Biden president

 

Dissabte tarda els mitjans de comunicació americans donant ja per guanyador Joe Biden, tot i que Trump seguirà fent tot el soroll que pugui fins el proper 20 de gener. Ahir el Ramon comentava que hi havia alguna cosa en la desfeta de Trump, de traïció i de rates que abandonen el vaixell. És però inevitable. La presidència de Trump ha portat grans beneficis a una part significativa de l’oligarquia americana. Per aquests grups Biden no és cap amenaça, doncs no hi ha cap senyal de que vagi a fer rectificacions significatives Potser Trump estaria disposat a una guerra civil, però no s’ho val. La seva desaparició però no serà la del trumpisme. Des del meu punt de vista, la semblança més gran entre el nazisme i el trumpisme és que tots dos tenen com a bressol la por i els motius per a la por estan llunys de minvar. Com que segueixo l’actualitat d’aquella manera,avui me n’he assabentat que BIden serà el segon president catòlic dels EEUU. Inexplicablement em sento content per aquest fet. L’instint gremial surt de vegades per menys un s’ho espera. O, rumiant-s’ho bé, simplement un catòlic mai no és un WASP

Inquietuds docents

 

Reunió d’equip docent telemàtica. El tema fonamental és el com manegar l’angoixa creixent de l’alumnat, especialment en els alumnes de primer de batxillerat. Es parla d’estratègies de coaching i diverses tecnologies emocionals. No es considera la hipòtesi més simple: fer de professors i mirar que n’aprenguin alguna cosa, amb el que desapareixeria el motiu més objectiu i principal d’angoixa. El paradigma indiscutit és el de “pobres nens” i jo és clar he de callar, perquè allò que ja creia quan vaig començar la carrera docent, el temps no m’ho ha desmentit. No es pot ser un bon mestre, sense ser un infanticida.

Totes les mancances dels alumnes són atribuïdes ara als mesos de confinament,    quan el cert és que és difícil veure diferències amb els alumnes dels cursos anteriors. La qüestió no és que les classes hagin esdevingut alienants per a una part molt important dels alumnats, sinó que també ho són pel professorat que viu en una realitat paral·lela. El departament tot posant l’excel·lència en allò merament burocràtic i menystenir la transmissió del coneixement certament hi ajuda. Després es fan creus del nul èxit que  tenen els consells d’orientació. Obliden el fet bàsic que per seguir un consell, l’aconsellador ha de tenir una certa credibilitat i després d’haver perdut l’autoritat, que només en el nostre cas estava legitimada pel coneixement, és impossible tenir credibilitat.

Mort de Sean Connery

 Ahir es va anunciar la mort de Sean Connery, possiblement l'escocès més famós del segle vint.  Obivament és la mort d’una gran figura, des del meu punt de vista més gran que  les seves pel·lícules. De fet hi ha poques que m’agradin molt però ni que fos dolenta, com en algun cas, ell sempre estava bé. Tenia la capacitat, el do, la gràcia, per moltes raons ara ben estranya, d’omplir la pantalla. No comparteixo la dèria per James Bond i de fet fa molts anys que no n’he vist cap, que ell fou el millor, és, però, indiscutible. Per recordar-lo prefereixo l’únic dels seus films pel que sento un afecte especial: la versió hustoniana del relat de Kipling, the man who would be king on compartia pantalla amb un altre actor del mateix carisma: Michel Caine. Certament el relat de Kipling és extraordinari i no calia massa més per a fer un gran film. Però ell i Caine aportaren un sentit de l’humor molt agut que permet assolir ara la glorificació i la desmitificació del sentiment imperialista britànic.