Reprenent el que deia l’altre dia sobre les meves ganes de plorar
quan veig escenes de comèdia musical o
sento determinades cançons em sembla que tampoc és del tot casualitat. Als
cinquanta i en un altre sentit als seixanta molt gent es sentia legitimada i
amb força per defensar la bellesa del
món. Després d’aquelles dècades la moralitat imperant ha estat el pessimisme i
avui en dia costa molt trobar, pel que puc veure a la gent més jove, un moment
diversió que no voregi, de més o menys
a prop, l’àmbit del sinistre. Al clip
deixem la imatge d’un home feliç
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.