Raons i persones (I)

Des de començaments de gener estic lluitant contra una obra major de filosofia, molt poc coneguda pel que sé al nostre país, Reason and Persons de  Derek Parfitt  (existeix traducció castellana, però no pas en la llengua de Pilar Rahola). De moment he acabat la primera part,  que tracta d’un  tema, l’ètica, que no em motiva especialment. El rigor lògic és prou gran i exigeix una lectura molt lenta.  Fonamentalment, el seu propòsit és mostrar el caràcter contradictori, es refuta ella mateixa, de tota doctrina egoista en moral. Evidentment egoisme aquí és sinònim de la forma de racionalitat més estesa, però no està pensant només en filosofies contemporànies. El cristianisme implica una moral que pot conceptuar-se com egoista en quant apunta a una doctrina de salvació personal. (fora un tema a discutir si aquesta valoració seria vàlida per Sòcrates i Plató,  jo crec que no i molta gent pensarà que sí cosa que jo relacionaria amb la lectura errònia i abusivament cristianitzadora que es fa de la qüestió de l’ànima en Plató) La refutació de l’egoisme es fa per vies d’argumentació lògica, però troba una fonamentació metafísica a la tercera part del treball, la qual tracta sobre la noció d’identitat personal.  Parfitt és un reduccionista que nega tota importància a la noció d’ego cartesià, d’identitat personal, la qual considera trivial en ella mateixa.  Evidentment no pot haver cap argument millor contra l’egoisme que pensar que l’ego és una il·lusió. Tot això ho he llegit amb molt interès, perquè si hi ha alguna lectura que m’ha marcat és la secció dedicada a la identitat personal en el tractat humeà. M’impressionà de jove, l’he estudiada després a fons.  Aquesta tercera part segueix sent austera i rigorosa, però em semblà apassionant.  El seu apèndix que no he llegit connecta la seva reflexió amb la de Buddah.  Segurament hi ha aquí un camí que vair començar a recórrer mínimament fa deu anys  i que si , com fora d’esperar, en un futur tinc més temps hauré de retenir

Autoflagel•lació

Avui he tornat a fer classe després de un quants dies que l’organització del centre no ho ha fet possible. Si he de ser sincer com passar-m’ho, m’ho he passat bé. Generalment és així. No soc pas l’únic.  Els meus alumnes no s’avorreixen , i quant més magistral és la classe sovint menys s’avorreixen.   Miro de no pensar gaire en coses d’aquestes, però em consta , per via indirecta i per directa, que la seva valoració és bona Tanmateix, estic profundament insatisfet. Prou com per què aquesta  insatisfacció fos una justificació en ella mateixa per prendre la jubilació quan em sigui possible,  La raó és ben clara. Penso que tot plegat produeix ben poca cosa; té molt poc efecte a la seva vida. En part, perquè les condicions culturals que vivim fan que la meva proposta resulti massa llunyana. Al capdavall, la meva dedicació a la filosofia fou possibilitada per haver un viscut un temps de llibertat que ara és inconcebible, la tan blasmada  transició,   Aquesta llibertat s’ha esvaït completament a tot arreu, i segurament a  Catalunya més. Però també, i això és més greu, perquè íntimament no em sento a l’alçada, no pas per una qüestió de saber, sinó per no haver perseverat en el model que d’una manera coherent hauria d’oferir-los

Escuela o barbarie

Des de les jornades sobre les competències organitzades pel sindicat després de sentir al Enrique Galindo em vaig quedar amb ganes de llegir el llibre del que és coautor.  Escuela o barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda, cosa que finalment he fet aquestes darreres setmanes. Ja vaig explicar fa poc que, bàsicament des de que vaig tornar a Catalunya, el tema educatiu m’havia saturat molt i que tenia poca tirada a tornar-hi. Ser-hi al sindicat m’ha fet canviar aquest punt de vista i en aquest cas ha valgut la pena. La primera sensació que em desperta el llibre és la d’agraïment, perquè el treball dels seus autors confirma empíricament allò que molts fa temps que veiem clar però  que, sense un bon recolzament empíric,  no podíem expressar clarament. El desgavell educatiu no és fruit de cap cadena d’esdeveniments infortunats sinó  la conseqüència d’un pla molt ben meditat per desballestar-ho. La confirmació empírica es troba  mitjançant la lectura de textos que en circumstàncies  normals mai no llegim però que són decisius: els informes de les organitzacions supranacionals, evidentment totalment independents de qualsevol idea democràtica, que constitueixen el nostre govern efectiu.( el tercer capítol és el clau en aquest punt: el nuevo orden educativo mundial)  És un treball inútil parlar d’educació i dels canvis que es volen imposar, que s’estan imposant, sense atendre el context més ampli d’un canvi de model productiu, que substitueix la noció de ciutadà per la de consumidor i la d’emprenedor i on les condicions de treball pateixen un canvi radical, on tots els drets queden esvaïts en paraules del autors :  que llamemos escuela pública  a un inmenso mecanismo gubernamental de coaching para gestionar la estabilidad emocional de grandes masas de población abocadas a una vida de precariedad.. Els autors escriuen des d’una posició que em recorda la de Michéa, tot i que aquest autor no és citat, esquerrana però no progressista, fins i tot capaç de combinar aquest esquerranisme, l’aspiració de posar el bé comú per sobre de l’individual, amb una posició conservadora, per la consciencia d’estar  en una tradició que ha engendrat coses que mereixen perdurar i perquè la revolució en marxa és antropològica i la impulsa la dreta neo-lliberal.. En aquest sentit oposició a una progresia, pseudoesquerra, mefistofèlica que fa bandera del canvi pel canvi, assumint que tot allò que neix mereix perir, d’aquí el títol del llibre perquè la destrucció hagués estat impossible sense el recolzament de l’esquerra, començant pel treball de Foucault rebaixant les institucions educatives a la condició de presons, precisament en el   moment en què per primera vegada a la història les classes treballadores podien accedir massivament.   Molt oportunament però la referència teòrica més decisiva del llibre és Plató, perquè la insistència en prescindir del continguts per centrar-se de manera exclusiva a la metodologia, és en el fons la mateixa discussió que mantingueren Plató i els sofistes ; potser amb la diferència de que els sofistes mai no tingueren tant de poder al seu darrera disposat a recolzar-los o , per dir-ho, en termes actuals, que de manera tan arbitraria i gratuïta els consideressin com a científics. És difícil no oblidar aquí la intensa perplexitat viscuda per molts dels que a la tardor de 1982 començarem la carrera de filosofia quan ens parlaven de la cientificitat de la pedagogia, la qüestió és si ara els que venen dels instituts tenen la possibilitat d’experimentar aquesta perplexitat.

Enumero breument algunes veritats bàsiques que la vida actual dels instituts qüestiona i que ens mereixem que siguin recordades i defensades com fa aquest text:  el saber i l’aprendre poden ser incentius en ells mateixos, l’experiència de l’alumne sovint no és un punt de partida sinó un obstacle del que ha de ser alliberat, una escola centrada en el desenvolupament emocional és necessàriament una escola totalitària, la  formula de l’aprendre a aprendre és una afirmació del tot buida, allò que ens venen com ensenyament bilingüe és una estafa massiva  o que tot i no ser perfecte la condició de funcionari i la noció de concurs públic és infinitament millor que qualsevol alternativa possible. Val la pena afirmar aquestes veritats quan la supervivència dels que cada dia estem als centres, de vegades s’associa a  cometre el pecat d’oblidar-les. La part final es centra en una curiosa paradoxa, malgrat tot l’ensenyament secundari ha resistit millor els intents de desnaturalització que la universitat, abocada a un procés de buidament de continguts que fan la seva degeneració un fet gairebé irreversible.

Enrecordar-se de la universitat

Mentre ahir molts companys del sindicat, i de fora del sindicat, manifestaven la seva indignació per les mostres que el departament d’Ensenyament ha publicat com a guia pels opositors d’enguany. Jo vivia una situació oposada a un institut d’un barri popular de Barcelona. El treball del departament és coherent amb el que fa temps que manifesta. Es tracta de fer una prova on els coneixements no comptin, perquè des del seu punt de vista transmetre coneixements no té res a veure amb el que hem de fer a un institut.  Hi ha professors, vells d’esperit sense dubte, que no ho veuen així i posen el crit al cel. La meva interlocutora tenia un altre punt de vista,; jove, prou per haver fet l’ESO, veia les oposicions com inassequibles  pel seu elevat nivell, el qual,  per preparar-les, l’obligaria a mirar de recordar allò que havia fet a la universitat (cosa que evidentment l’ institut no l’exigia). El seu escenari era completament altre del nostre. Quan fa trenta anys en Pere Solà, director general que remenava el bacallà al departament, sostingué davant meu que si el batxillerat titulava el 80% de la població, tampoc calia que sabessin gaires coses, vaig pensar que plantejava una batalla decisiva. No tan ràpidament com potser ell pensava, és clar que ha guanyat, si més no parcialment: la gent acaba el batxillerat sabent molt poques coses, però tampoc titula el 80% de la població. He sentit veus que criden a lluitar, però en aquella ocasió la SCF ja va posar en marxa una campanya en defensa de la filosofia, que era una defensa de l’educació superior. Llavors acabava de cobrar el primer trienni. Hem estat amb això tota la vida i sempre hem estat sols. Cap recolzament significatiu de cap partit polític, de dreta o esquerra, o d’institucions que haurien d’haver estat compromeses com la universitat (la qual, de fet, ha estat més radicalment desballestada en molts aspectes que l’ensenyament secundari). El punt de vista dels  indignats és finalment que el coneixement és un bé en ell mateix.  El consens social, induït o no, va en sentit contrari.

Fellini

El teatre Akademia funciona des de fa poc en un carrer tan poc teatral en principi com el de Buenos Aires (és clar que a Barcelona, la normativa de manera sorprenent i absurda impedeix  que puguin haver carrers teatrals).  És un lloc molt agradable, ben condicionat per obres de format petit. Hi acudeixo a veure l’homenatge que fan a Fellini doncs 2020 és el centenari del seu naixement. L’espectacle és una evocació molt poderosa de la figura del cineasta de Rimini.  Tenim Mario Gas i Serena Vergano llegint fragments d’entrevistes i textos de Fellini on ens parlan del seu treball i de la seva personalitat, així com la de les figures indispensables sense les quals l’obra felliniana tampoc hagués estat el que és: Marcello Mastroianni, Giuletta Massina o Nino Rota. Entre els dos actors una pantalla projecta imatges dels films de Fellini i de materials audiovisuals sobre la seva obra. Els dos actors llegeixen bé, potser al final millor ella, però Fellini era un cineasta i el meu problema era  que sovint la força de les imatges em treia l’atenció del que estaven dient, malgrat que era prou interessant. El públic tenia una mitjana d’edat alta. Molta gent jove no sap qui era Fellini. Pels vells dinosaures l’espectacle funciona molt bé, fent reviure molts dels sentiments del director possiblement més dotat per fer vibrar de manera simultània i armònica els sentiments de tristesa, alegria i melangia (per exemple, el final de Les nits de Cabiria). Hi ha un moment on Gas diu parlant per Fellini, que havia volgut ser el director més gran del món.  Es pot discutir és clar però hi ha fets. Com Hitchcock, tingué un estil tan propi que definí  un adjectiu (tot i que ell reconeixia que no sabia ben bé que volia dir). A diferència de Hitchcock fou ben valorat per la crítica i l’Acadèmia que el premià quatre vegades amb la millor pel·lícula. També a diferència de Hitchcock no ha deixat seguidors clars, ni ningú pretén conscientment imitar-ho (clar que de fet els imitadors de Hitchcock no se n’han sortit mai). El que no és un fet, sinó la meva opinió, és que segurament no ha estat l’autor de les millors pel·lícules, però si clarament el de les millors escenes de la història del cine ( i per acabar de mullar-me em prounciar´r per una, la del transatlàntic a Amarcord).

Adéu a Kirk Douglas

Tinc moltes coses pendents  d'escriure però avui ha mort Kirk Douglas i no és cap tòpic dir que avui s'ha tancat definitivament una època. Els diaris en van plens i tampoc cal fer-se pesat Tothom parla molt per exemple d'Espartaco, un film que no només va protagonitzar sinó que va produir, assumint la desició de permetre a Dalton Trumbo signar el seu guió. Espartaco va competir aquells any als Oscar amb un altre gran superproducció curiosament també produïda per un actor de primera línia John Wayne, que a més d'actor i productor fou el director, el Alamo. Com diu Hoberman aquella edició dels Oscar fou un primer capítol de la guerra cultural oberta a l'Amèrica dels seixanta i que encara no s'ha clos. Malgrat tot Douglas va tenir sempre bona relació amb Wayne, millor que amb Kubrick al que qualificà com “una merda amb talent”, però tots dos feren paths of glory i com deia avui Manuel Jabois a el Pais, no hi ha cap encarnació millor del mal que els generals francesos del film. Quan el vaig veure a començament dels vuitanta, jo no sabia qui era el Dr. Johnson, o sigui que sempre he associat amb Kirk Douglas allò de que “el patriotisme és l´'últim refugi dels canalles”

Douglas fou un actor fonamental per a Minelli (hi vaig escriure sobre The bad and the beatiful a Londres), fou el crocked man de Mankiewicz, treballà amb Hawks, amb King Vidor, Billy Wilder, Elia Kazan, W. Wyler, feu l'antagonista de Mitchum a Out of the past i moltes més que em dec deixar, sobretot fou el protagonista i l'impulsor del que jo crec que és el millor film d'aventures que s'ha rodat mai (The Vikings on empatava amb Tony Curtis). Vaig gaudir molt de la lectura de les seves memòries, el fill del drapaire, el primer capítol de les qual és un bon escrit i molt interessant relat de la vida de la immigració jueva i on ens rebel·lava la seva frustració perquè realment allò que ell hagués volgut hagués estat triomfar com actor de teatre. El cine però el va justificar, que descansi en pau. No l'oblidarem.

They shall never grow old

They shall never grow old fou projectar un vespre de gener a la filmoteca de Barcelona. Hi vaig anar amb en Ramon. Hi havia motius a priori per estar interessat. El director Peter Jackson és prou conegut per les celebres, i personalment poc apreciades per mi, adaptacions de les obres de Tolkien. Però la tradició documental del cine britànic des de l’època de Jennings és excel·lent i determinant de tots els treballs posteriors del gènere. D’altra banda, sabíem que el material de base eren els arxius del National War Museum, cosa que en ella mateixa constitueix una garantia. Si alguna cosa enyoro cada dia dels britànics és l’honestedat amb la que treballen la història i el seu respecte envers aquesta matèria que aquí menystenim tan obertament. La riquesa de les imatges documentals de l’època és molt ample i generalment tenen un caràcter inèdit, però és escara més sorprenent la dels arxius sonors, veritable monument d’història oral, fruit segurament de molts anys de treball. El film reconstrueix a partir d’una multiplicitat d’històries individuals el relat col·lectiu del que fou la guerra pels tommys, la tropa que fou duta a França i Bèlgica a lluitar contra els alemanys. La part anterior al front i la posterior, la introducció i l’epíleg del film, no han estat acolorides, a diferència del gruix principal de les imatges del camp de batalla. Jo pertanyo al grup de gent que va odiar Turner quan va decidir acolorir els clàssics de Hollywood.  M’agrada doncs el cine en blanc i negre. Però en aquest cas no em posaria pas en contra del treball de Jackson. El blanc i negre i el ritme peculiar del cine primitiu tenen un  caràcter obvi de representació i la finalitat de Jackson és la de fer-nos viure aquell horror en la seva autenticitat. Fer viva una memòria fràgil ara que ja fa uns quants anys que han mort tots els que protagonitzaren aquests fets. El color ens atansa una realitat que el cine de ficció possiblement fora incapaç de recrear ni que fos per la veritat que desprenen els rostres d’aquells soldats. A més ha afegit una banda sonora que incorpora els sorolls de la guerra, un efecte artificial que acaba també reforçant el resultat final.  Era emocionant i imagino quer du resultar encara molt més emocionant per tots els que com el director tenen encara lligams directes amb  aquells soldats, un dels quals era l’avi del director.

31 de gener; brexit

Molt més trist del que em pensava ha estat per mi aquest cap de setmana, el primer amb el Regne Unit fora de la unió. Evidentment hi ha una qüestió de caràcter racional, la consciència de ser al lloc on millor es viu del món i saber que l'única manera de defensar-ho a mig termini passa per la consolidació del projecte europeu tot i els molts defectes que en pot tenir, però un altre d'emocional, jo m'estimo i sento una mica meu, un país on he passat set anys decisius de la meva vida. Crec que de totes les qüestions, que són a debat, jutjar el brexit com una completa bajanada és de les menys debatibles. Ni el mandat popular era clar, la victòria fou prima i s'obtingué després d'una manipulació evident, ni hi ha cap racionalitat econòmica darrera del procés, ni les idees que el sustenten van més enllà d'un nacionalisme xenofòbic i supremacista de la pitjor mena. (McEwan ho explica molt bé aquí) Poca gent han defensat el brexit al nostre país. Una de les poques que he trobat és en un famós blog fet per un defensor del pensament conservador, que veu en el procés la possibilitat de retrobar les virtuts del gloriós passat britànic. Evidentment és passa per alt que ni el passat era tan gloriós i que difícilment és recuperable un cop l'època colonial ha passat. Sempre he desconfiat del progressisme des dels anys de la meva joventut quan vam votar un govern d'esquerres i ens van donar un govern progressista. No em sembla però que aquest nou conservadorisme sigui millor, especialment quan hom fa judicis des d'un coneixement de la història que no té i ens oblidem que al capdavall la memòria és quasi sempre una filla de la imaginació, més relacionada amb les il·lusions que amb res semblant a la realitat. Viure pendent de la il·lusió del futur és possiblement enganyar-se, però mantenir-se a la del passat és estar segur enganyat.