Innatisme

Repensar a fons la qüestió del que vol dir naturalesa per Hume, deixa molt clar perquè no segueix la crítica a les idees innates de Locke. En el fons és defensable afirmar que és el pensador més radicalment innatista de la filosofia clàssica

Escepticisme

L’article sobre l’escepticisme té la mateixa llargària que tots els altes plegats i és l’únic que està escrit en primera persona. El seu punt de partida és el refús de la noció de principi, contradita per la pluralitat que caracteritza la naturalesa, cosa encara més evident, quan l’objecte de la nostra reflexió és la naturalesa humana. L’experiència, però, sempre acaba derrotant qualsevol principi i allò que els venç és la pluralitat i la mutabilitat de la naturalesa. Segurament això és l’element que més clarament marca la diferència entre aquesta posició i les anteriors: el bon escèptic, és el que sap que amb els humans mai no sabem que passarà. En aquest sentit, l’orientació vital depèn de la prudència entesa en un sentit merament instrumental i si hom vol enfrontar-se a la qüestió de la direcció vital filosòficament, l’únic principi plausible és el de la pluralitat causada per l’arrel subjectiva de tota valoració. La consideració teòrica ve recolzada pel tractament efectuat de les passions  i en particular per la seva reflexió sobre la subjectivitat de la bellesa, considerada paral·lelament a la reflexió moderna sobre les qualitats secundàries.

De tot plegat es dedueix que les diferències reals entre els homes consisteixen a la seva capacitat de patir o fruir  i des d’aquí des d’on cal fer-se una concepció de la virtut, la qual no pot consistir sinó en tenir unes determinades disposicions de la ment. El problema és que l’excel·lència en la ment és tan poc freqüent com l’excel·lència en el cos i per això el poder de la filosofia sempre serà necessàriament migrat i a una bona part de la humanitat li és del tot aliena. De fet, fins i tot a una mateixa vida, resulta molt difícil mantenir una determinació d’aquesta mena constant i per això de manera semblant a la que  pensà Montaigne, allò que defineix la relació de l’home amb la veritat és el seu caràcter ondulant. La virtut mai no serà universal. L’educació, però, pot millorar qualsevol i d’aquí neix la utilitat principal de la filosofia, que no es troba pas en les solucions que ofereix, sinó en els hàbits amb els que exercita la ment . La qual cosa però no acaba de servir per poder negar que en general la filosofia és impotent davant de qualsevol afecció. ) i quan en té algun efecte, es refereix tant a les afeccions positives com a les negatives  Des d’aquí  Hume desplega un atac força radical, contra totes les tendències a justificar la filosofia des del seu caràcter de consolació, cosa que per ell només serveix per fer reals, desgràcies hipotètiques. En tot cas, la conclusió que cal extreure és que sembla exagerat pensar que la vida humana és un afer de gaire importància  i que la capacitat de comparació recomanada pels filòsofs només és efectiva després d’una intensa exercitació i quan aquesta no hi és actua més com a remei que com a verí . Cal afegir que allò que fa la situació humana més difícil és que no admet proporcions ni mesures, (això fora la superació del platonisme; la lucidesa que els hi manca) . A la conclusió, l’escepticisme es mostra com la reflexió més subtil sobre la finitud de la vida, perquè és la que es fa des d’una consideració més realista de la ignorància sobre el tot i de la seva contingència essencial .

Platonisme

El platònic és l’home contemplatiu i dedicat a la devoció filosòfica, en contraposició a l’home d’acció representat per l’estoic. Si l’estoïcisme és una superació de l’actitud epicúria a la qual supera per la dimensió social, allò que ell anomena el platonisme és a a la seva vegada una superació de l’estoïcisme, pel que aquest té de glorificació d’un mateix, una tendència que queda anorreada per la comparació amb l’infinit. Com en els altres casos, també la referència és una naturalesa, amb la que ens mesurem no tant des del goig, com des de l’admiració pel seu ordre. El respecte pel disseny intel·ligent és el que defineix el platonisme. L’article és un altre elogi de la finitud, en aquest cas la que brolla de la comparació amb l’infinit.

Estoïcisme

L’estoïcisme fora una altra vessant del naturalisme on la tècnica no és vista en oposició a la naturalesa, sinó  pel contrari com una cosa intrínsecament natural. En aquesta interpretació Hume assumeix la visió mecanicista de la naturalesa, preponderant al seu temps. Ensems, la visió de la naturalesa ara és més nòrdica i calvinista, la naturalesa genera cansament i malaltia i només l’acció ens pot alliberar. La passió predominant en l’home estoic, és la passió per la virtut, fonamentalment, la virtut cívica i és complementària de la il·lusió, al mateix temps natural i falsa, de la participació del Logos humà al logos diví. Finalment,  però atesa que la veritat última de l’estoïcisme és la acceptació d’allò disposat per aquest logos, la veritat de l’estoïcisme en troba també en ser una filosofia de l’acceptació de la limitació.

Epicureisme

Els assaigs de Hume parlen més aviat poc de filosofia. L’excepció són els quatre articles que dedica a figures filosòfiques singulars. Tots estan bastits des de la conclusió del Tractat, la naturalesa, l’instint, determina la vida humana i fins i tot les opcions filosòfiques, però la naturalesa no és uniforme i així queda explicada la pluralitat filosòfica. El primer d’aquests assaigs està dedicat a l’epicureisme que, des del punt de vista de Hume, acaba definint el tarannà més oposat a allò que nosaltres hem vingut a anomenar modernitat. La definició de l’epicureisme és el refús de tota artificialitat i l’essència, per tant, l’ acontentament amb la natura que és allò que pròpiament definiria el plaer. A les seves consideracions, allò oposat a l’epicureisme és la introspecció subjectiva. L’article és una celebració de la immediatesa de la passió, en allò que té com a veu de la naturalesa, i de refús de l’ideal filosòfic de l’autarquia i, en general, de qualsevol mena de fonamentació a la consciència. Com correspon a la manera de fer del XVIII, la reivindicació de la naturalitat troba la seva màxima expressió en la revindicació de la sexualitat. Però atès que és una filosofia, hom no podria definir l’epicureisme humià com un mer abandonar-se al moment. L’element fonamental de gaudí i tranquilitat és la consciència del caràcter temporalment limitat de tot plaer i finalment de l’existència. La saviesa epicúria és, llavors, per Hume una saviesa de la finitud.

només cal tenir por a la por

Aquestes darreres setmanes he estat treballant amb els meus alumnes de ciutadania, la pel·lícula, to kill a mockingbird,  i la veritat és que tot ha sortit molt més bé del que pensava. En aquest país el cine no forma part de l’oci habitual i com a tot arreu, el blanc i el negre és una cosa que sembla totalment fora de temps, una relíquia que a hores d’ara, segons em deien, ni tan sols es veu bé. Però a la projecció el film va guanyar la seva atenció, ningú no es va pràcticament moure i al final la resposta al qüestionari que havien de donar-me, deixa veure que molt del que ha passat aquest tres setmanes ha tingut per ells un caràcter de descobriment. I  certament si estaven atents havia de ser així, perquè el film de Robert Mulligan és un film sobre la virtut i sobre les virtuts, sobre el que significa l’honradesa, la integritat o el coratge. Quelcom del que mai ningú no els ha parlat, però això evidentment no significa que en  siguin insensibles. I així em  va satisfer que tots copsarem molt bé la importància de  l’escena en què el personatge d’Atticus Finch rep l’escopinada de Tom Ewell i simplement s’eixuga amb el seu mocador  mantenint la mirada però sense respondre a la provocació. Un escena on es fa palesa una mena d’heroisme i homenia,  del tot oposada a la dels codis en què aquests nois han estat educats, però per qualsevol ser racional, molt més veritable. Com passa sovint Gregory Peck no era ni la primera, Rock Hudson, ni la segona, James Stewart, opció per fer el paper, però és pràcticament impossible imaginar-se un Atticus Finch diferent. Peck no era un actor especialment expressiu i en aquest cas, fent el paper d’un home que és fàcil imaginar com essencialment estoic, això el va afavorir.  També fa el film especial el treball d’Elmer Bernstein. Possiblement és la seva millor partitura, ja que la música va per davant de la imatge en explicar una història on es fa el trànsit des del terror fantàstic infantil a l’abjecció moral dels adults

Intempestivitat kantiana

Locke a hores d’ara interessa molt poca gent i molt menys que Descartes, Spinoza, Leibniz o Hume. En canvi,  a la critica de la raó pura, si que li interessa a Kant i la major part de les mencions són molt negatives. Aquest és un element fonamental, em sembla, per fer-se una idea dels propòsits finals de Kant, doncs en el període il·lustrat si hi sembla haver un filòsof indiscutible i que expressi el punt de vista de l’època, els il·lustrats són generalment lockians, és precisament l’autor de l’assaig sobre l’enteniment humà.