plantejament i resolució del problema de la inducció

El problema del raonament inductiu no només està plantejat a Hume, sinó des de la seva òptica del tot solucionat. Només cal desfer-se de la il·lusió de que tenim la capacitat de fer deduccions sobre alguna cosa diferent de la que nosaltres mateixos ens hem empescat.

Basie, Ellington i el sentit de la vida

Us amoïna encara la vella pregunta d’algun grec antic com Sòcrates sobre quina és la millor vida per a l’hom?na, compreu-vos llavors algun disc de Count Bassie o Duke Ellington, per exemple, això ens recoma Terry Eagleton i el deixo parlar només afegint que em sembla que l’anglès hi toca

                 Take, as an image of the good life, a jazz group. A jazz group which is improvising obviously differs from a symphony orchestra, since to a larger extent each member is free to expres herself as she likes. But she does with a receptive sensitivity to the self-expressive performances of the other musicians. The complex harmony they fashion comes not from playing from a collective score, but from the free musical expression of each member acting as the basis for the free expression of the others. As each player grows more musically eloquent the others draw inspiration from this and are spurred to greater heights. There is no conflict here between freedom and “the good of the whole” yet the image is the reverse of totalitarian. Though each performer contributes to “the greater good of the whole” she does not so by some green-lipped self-sacrifice but simply by expressing herself. There is self-realization, but only through a loss of self in the music as a whole. There is achievement, but is not a question of self.-aggrandizing success. Instead, the achievement – the music itself – acts as a medium of relationship among the performers. There is pleasure to be reaped from the artistry and – since there is a free fulfiment of realization of powers- there is also happiness in the sense of flourishing. Because this flourishing is reciprocal, we can even speak, remotely and analogically, of a kind of love. One could do worse, surely, than propose such a situation as the meaning of life – both in the sense that it is what makes life meaningful-, and – more controversially – in the than when we act in this way, we realize our natures at their finest.

                       Terry Eagleton. The meaning of life. Pp. 107-108

Actualitat de Hume

L’actualitat de la filosofia de Hume es pot establir des del fer és que comptat i debatut és una filosofia de la religió. No sols els escrits adreçats a temes religiós són els més atractius sinó que el Tractat és, ell mateix, una obra centrada a la religió. Això el podia condemnar a l’ostracisme quan hom creia que les religions eren una relíquia del passat, però el fa interessant en un temps en què la filosofia està desapareixent, mentre que les religions no semblen perdre força i en un país on s’ha esvaït l’hábit de la discussió racional, substituït per l’ostentació sorollosa, i sovint fatxenda, de la pròpia fe

Hume sobre partits polítics i moral

Podem considerar que els homes són generalment més honestos a la seva dimensió pública que no a la seva dimensió privada i són capaços d’anar molt més lluny per a servir a un partit que quan és tracta només del seu propi interès. L’Honor és una considerable barrera per l’acció humana, però on un gran grup d’homes actuen conjuntament, aquesta barrera és, en una bona mesura, suprimida puix l’individu té prou amb l’aprovació del seu propi partit per tot allò que promou l’ interès comú i molt aviat aprèn a menysprear el clamor dels adversaris

Del bon govern

Segons Hume els principis fonamentals del bon govern són tres: la defensa de la llibertat, la recerca del bé públic i, ara cito textualment, refrenar i castigar l’avaricia i l’ambició dels individus particulars. Llibertat més o menys, en funció dels diners que posseïm, en tenim. Del segon punt no diré res, perquè ningú no sabem de què està parlant, però el tercer punt sembla molt lluny la praxi i les intencions dels nostres governants actuals, dels del passat pròxim i els del futur probable. De fet, el principi és tot el contrari que l’avaricia i l’ambició és bona. Recordem que Hume no era cap radical i si un enemic decidit de les virtuts monacals. Clarament era un il·lustrat i això hauria de fer pensar a tots els que han decidit que el trencament entre ètica i política era una gran conquesta.

Allò que ens falta segons Hume

Avui mentre redactava el quart capítol de la monografia sobre Hume (l`’assagista i el filòsof polític) he trobat aquest text que vull incloure en el meu llibre

Tots els governs lliures han de consistir en dues cambres, una més petita i d’altra més gran; en altres paraules, un senat i un poble. El poble, com assenyalà Harrington, mancaria de saviesa sense el senat. El senat, sense el poble, estaria mancat d’honestedat.

Llegint aquest text a hores d’ara sembla que si el vell mestre escocès té raó, ho tenim ben magre. Que no ens governa la saviesa sembla ben clar, els exemples de tota mena són nombrosos, des de les sàvies disquisicions de Lasch fins als còmics discursos de Cospedal, i no cal insistir. Sobre la importància conferida a la honradesa pel poble, les properes eleccions en donaran un altre testimoni i em temo que malauradament servirà per confirmar les tristes conclusions que podríem haver tret de les anteriors i és que la corrupció és quelcom natural, especialment, si ho fan els teus. L’honestedat no cotitza gaire més alt que la saviesa.

Filosofia i persecuciò

Segons Strauss la ciutat antiga veié perillar els seus fonaments amb l’activitat filosòfica i es veié llavors obligada a la seva persecució, més pragmàticament la ciutat moderna ha optat pel suborn, en forma de càtedres, amb un èxit gairebé absolut.