Història i paradoxa

La paradoxa fonamental del seu temps per Hume és que la llavor de la llibertat política de la vida anglesa es degué a la defensa de la seva posició feta pels puritans, els quals, per la seva metafísica inherent, eren més aviat enemics de la llibertat. Això segurament no és una casualitat, sinó la matèria de la que està fet la història. La perplexitat sentida per Hume és la mateixa que vol provocar Zizek quan afirma que fou el Gulag de Stalin qui salvà Occident i, per tant, el lliure mercat

Política i postmodernitat

Diu Michea:

És molt interessant constatar – com ho feu Kristin Ross- que és en el moment precís en que els pobles colonitzats reclamen i s’apropien de l’estatut d’humans quan els intel·lectuals francesos proclamen “ la mort de l’Home”

Les Mystères de la gauche, p. 103

Modernitat i opinió

Allò que comparteixen Hume i Maquiavel és una mateixa consciència, pròpiament moderna i adreçada contra el platonisme convencional, de què a les societat no hi ha cap alternativa real al govern de l’opinió. Res no pot ser més inacceptable per un neotomista, per un nacionalista, (de qualsevol mena) per un marxista o per un liberal ....

Conservadorisme filosòfic

La gran tradició política conservadora comença amb l’obra de Burke, el qual evolucionà des d’una primera adscripció als whig a una oposició aferrissada contra la revolució francesa. Després vingueren tot un seguit de pensadors que compartien amb ell el refús dels esdeveniments que obriren, segons la convenció, l’època contemporània. Hume sovint es posat a un mateix nivell, tot i que ell no conegué la revolució francesa i fou de fet favorable a l’única revolució que pogué viure, l’american. Allò interessant i el que resol la paradoxa, és que el conservadorisme de Hume té una arrel diferent del de Burke i la subsegüent tradició conservadora. N’és plenament intel·lectual i no pas emocional. La seva arrel és el refús al principì d’autonomia de la raó, la destrucció del qual és el propòsit del llibre primer del Tractat. L’arrel del seu conservadorisme és la desconfiança envers la raó humana que té com a conseqüència la desconfiança envers qualsevol aplicació radical d’un principi teòric a la política. Aquesta és essencialment la tesi d’un dels seus millors estudiosos de Hume, Donald Livingston, amb la que clou el seu assaig sobre Hume com a filòsof de la vida comú. Allò deplorable per Hume és la intromissió de la metafísica racionalista  a la vida política.  (una intromissió que troba la seva culminació al pensament de Locke, malgrat la reducció del pensament d’aquest autor a merament empirista). És clar que la conceptualització feta per Hume és aliena a allò que avui qualifiquem com pensament d’esquerres, però també al de dretes, perquè  sovint el punt de partida són abstraccions com Deu o la Naturalesa que es fonamenten als esquemes d’aquesta metafísica.  Per això, òbviament, aquesta mena de conservadorisme no mostra cap afinitat ni cap tirada vers la defensa de l’ordre o els valors de la religió. L’obra on això es fa més palès és al volum de la història d’Anglaterra dedicada als primers estuards, la qual ha ser llegida des de l’observació feta per Hume que els puritans eren tant un moviment religiós com una tendència filosòfica, en el sentit que ell rebutja del terme. La rebel·lió dels puritans tenia una fonament final metafísic i no estava dirigida tant a reformar res de la realitat, com a canviar-la completament. La grandesa de Hume, per Livimgston, és que el seu discurs s’esqueia molt més bé amb el seu futur, el  nostre present i el nostre passat immediat, que no pas amb el seu propi temps, quan aquesta tendència només es podia intuir.

La reflexió de Livingston enllaça amb el treball que alguns férem fa trenta anys quan parlàvem del vessant prudencialista de la modernitat i el veiem com l’arrel del refús a l’esperit totalitari des de la filosofia plantejat per Levinas. La consciència del límit és incompatible amb la idolització de la teoria Sembla que aquesta caracterització de Hume s’escau molt bé amb allò que plantejàvem. Més problemàtica seria la valoració de Descartes que fora el defensor per excel·lència del principi d’autonomia. Hom pot entendre el Discurs del Mètode com el principi de totes les diferents tradicions revolucionàries. És clar i evident que aquest inici es feu contra la voluntat del mateix Descartes. No és del tot clar que això sigui històricament important.

IRRELLEVANCIES

Axiomàtica fonamental; principis complementaris: 1/ el Subjecte és buit. 2/ L’alternativa a la buidor és la mimesi.

Si això és així positivisme, marxisme, Nietzsche, Freud i el post-modernisme són episodis de la purga necessària i llarga de l’episodi d’indisgetió que suposà el kantisme, primer i el hegelianisme després.

Imperatiu categòric

Quan era jove i em vaig deixar seduir per l’imperatiu categòric kantià, no en tenia consciència de la fatalitat d’aquesta decisió. Fa quasi vint anys que estic escrivint, i diguem-ne pensant, des del refús d’aquell moment de feblesa i encara no m’acabo de quedar a gust.

Michéa sobre liberalisme, infantilisme i el joc del F.C. Barcelona

L’ideal d’autonomia no és certament estrany als liberals. Pel contrari, la idea que qualsevol home és prou gran com per decidir per ell mateix la manera amb la que ha de conduir la seva vida, legitima el seu combat econòmic i cultural permanent contra tota intenció “paternalista” de l’estat, les esglésies o la col·lectivitat. El seu problema és que fundant així aquest ideal d’autonomia sobre la natura suposadament egoïsta de l’home (sobre la convicció, en d’altres termes, que la lliure persecució per cadascun del seu interès ben entès, és la clau d’una societat ordenada), el liberalisme es veu forçat a encoratjar el manteniment de les condicions d’una infància eterna (tot percebent l’egoisme inicial del subjecte humà com natural) fent així problemàtic, de fet impossible, l’accés a la maduresa i l’autonomia veritables.

La més petita familiaritat amb el futbol (o amb qualsevol altre esport col·lectiu) seria prou per esvair aquesta concepció simplista de les relacions entre l’individu i la col·lectivitat (Camus deia, és al futbol al que dec les meves idees sobre la moral i els homes). Tothom sap, en efecte que un jugador tindrà molta més capacitat de realitzar-se individualment (un Xavi, un Messi, un Iniesta) quan les seves prestacions s’inscriuen dins d’un col·lectiu organitzat on tothom vol d’entrada jugar pels altres (essent llavors el pas, des d’aquest punt de vista, la forma futbolística del don i la paret la millor il·lustració, del donar, rebre i tornar) (1). És aquesta tota la diferència que existeix entre el meravellós joc del F.C. Barcelona (hereu en aquest punt del “futbol socialista” de Gusztàv Sebes) i el futbol liberal de Raymond Domenech (el qual té clarament la preferència de Mediapart) on cada monada aïllada sembla jugar per ella mateixa amb uns auricular de MP3 sobre les orelles i l´’única obsessió del proper contracte al cap.



(1) És filosòficament interessant fer esment que a l’Anglaterra de finals del segle XIX els clubs de l’èlit aristocràtica i burgesa (que originalment dominaven aquest esport nou) practicaven el dribbling game (un joc fundat només al drible i a la proesa individual). Foren els primers clubs obrers els que varen inventar el passing game (joc fundat, pel contrari, a l’art del pas i de l’organització col·lectiva). El 31 de març de 1883 (pels amants de les coincidències molts pocs dies després del de la mort de Marx), la victòria a la final de la copa del Blackburn Olympic (el club dels obrers del tèxtil i la metal·lúrgia) sobre els Old Etonians (el club de les elits liberals)constitueix, així, una dada simbòlica tant per a la memòria històrica del proletariat anglès com a la història tàctica del futbol.

Extret de le complexe d'Orphée , pp. 293-294