Provincianisme (II)

Fa no gaire parlava del provincianisme “il·lustrat” que caracteritza la producció historiogràfica britànica, però hi ha d’altres versions no anglosaxones del mateix fenomen. Darrerament he estat llegint un llibre de Jean Pierrre Cléro sobre Hume, une philosophie des contradictions, una lectura suggeridora però no sempre clara (acabo de veure que Cléro és un lacanià i això com és habitual, explica molt). Malauradament, Cléro només cita Hume  des de les versions franceses de les seves obres, amb la qual cosa dóna per descomptat que les versions franceses són superiors a les originals (tampoc és del tot descartable que Hume no hagués volgut ser francès) o que és del tot improbable que algun desgraciat aliè al mon universitari francès com  un autor d’assaig català (els quals segons V.P, no existeixen) o simplement un noiet de Valladolid tingui la idea de llegir-se el llibre.

Escepticisme aplicat

Cal desconfiar al màxim de tot llibre que no sigui una mostra d’ignorància i estupefacció. La narració de Sòcrates al tribunal no és una peripècia biogràfica singular, sinó el resum arquetípic de la vida de tot home lúcid. La peripècia, això si, d’una vida ben feixuga, perquè costa molt fer aquest camí, insondable i inexhaurible, de la pròpia ignorància. És tan fàcil arrenglerar-se i trobar escalfor entre la multitud dels que saben molt!

Intel·lecte

Allò més important de la fonamentació humeana de la teoria del coneixement és del que no parla: la desaparició, l’esvaïment, de la noció d’intel·lecte, sense la qual pròpiament, com conclogueren Aristòtil i Plató, pròpiament no hi ha discurs racional. Vist així l’escepticisme d’Hume és una conclusió tan ineludible com l’apropiació que d’aquest autor en fan els darwinistes, perquè sense intel·lecte la definició de l’home com a ser entremig manca de tot sentit.

De la vergonya

Dissabte vaig veure el cartell electoral de la coalició que governa i governarà Catalunya. El component gràfic és penós, però el missatge encara és pitjor. Com que em consta que a l’entorn del president no tothom és completament ignorant de la història recent d’Occident, no hi ha coartada possible. El sentiment de vergonya fou profund, aclaparador. La vergonya és, és clar, un sentiment ben personal. Vist des fora, però quasi sempre resulta interessant. Fa poc, Nussbaum l’ha fet objecte d’un llibre que tinc, més o menys, la intenció de llegir. Mentre tant també poden ajudar a treure l’aigua clara els records d’un altre escriptor que ha tractat la qüestió Rene Girard, pel qual, la vergonya constitueix el sentiment mimètic per excel·lència. La vergonya sempre passa per assumir, mimetitzar, el punt de vista dels altres; encara que quan ens referim a les nostres interioritats aquest punt de vista sigui quimèric i  gens plausible. Vist així és clar que en aquest cas el sentiment de vergonya està lligat a un d’agermanament causat,si més no, pel fet que aquesta gent s’apropien de moltes coses que també són meves (estem recordem-ho a l’àmbit sentimental, de fons públics no en parlem, perquè encara espero que siguin els jutges els que en puguin dir alguna cosa). La intensitat de la vergonya depèn de la legitimitat d’aquesta veu externa que n’ha esdevingut pròpia. Una veu  externa que, si fa no fa, fem correspondre amb el nostre ideal. Prenent aquesta noció com a fil en podem aplegar i fer més entenedors fenòmens ben diversos: la dinàmica d’un diàleg platònic com el Gorgies, on l’habilitat socràtica està formulada en termes de capacitat d’avergonyir, en aquest cas fent que els successius interlocutors de Sòcrates prenguin consciència de la identitat dels seus jos ideals. També de la finesa narrativa dels films majors de John Ford com, per exemple, The Man who shoot Liberty Valance, on el punt culminant de la narració coincideix  amb l’avergonyiment de Stoddard  (James Stewart) per no haver estat a l’alçada moral imposada pel seu ideal dels pares de la pàtria, com faedors dels somni americà i és, també, la clau per entendre el caràcter pervers  dels propòsits dels nacionalistes d’ambdues menes entestats a configurar la vida dels catalans segons uns ideals arnats, empolsegats i anacrònics; a retreure’ns constantment que no som els catalans o els espanyols (tant s’hi val) que hauríem de ser.

Fonaments d'una crítica metafísica del capitalisme

It is this deception which rouses and keeps in continual motion the industry of mankind. It is this which first prompted them to cultivate the ground, to build houses, to found cities and commonwealths, and to invent and improve all the sciences and arts, which ennoble and embellish human life; which have entirely changed the whole face of the globe, have turned the rude forest of nature into agreeable and fertile plains, and made the trackless and barren oceans a new fund of subsistance, and the great high road of communication to the different nations of the hearth

The theory of sentiments

Adam Smith

Del qual modestament crec que podem inferir dues conclussions:

1.      Definit en termes platònics, el capitalisme seria l’art d’endreçar la caverna i l’elogi possible pels capitalistes passats i futurs seria dir que algunes part de la caverna fan goig.

2.      El treball que Hume comença a fer teoritzant el treball de la imaginació en la teoria del coneixement seria el fonament del que després faria al seu àmbit, que propiament dit no és un altra que la filosofia moral., Adam Smith

Dualitat de crirteris

La bibliografia sobre Hume fa pensar de vegades que existeixen dos Hume diferents. El primer d’ells és el que llegeixen els francesos, pels quals la noció bàsica és la de ficció, per entendre’l bé cal llegir Malebranche i el text central del humeanisme és la conclusió del primer tractat. Pels britànics en canvi, Hume és un seguidor de Locke, no es pot discutir la centralitat de la noció d’empirisme i el text central és la primera Investigació. La conclusió del Tractat es reduïda a la condició de mer exercici retòric. El fet cert però és que quan Hume diu els quatre llibre bàsics precedents que cal entendre per llegir la seva obra, esmenta Malebranche, també Descartes, Bayle i l’irlandès Berkeley, però no pas Locke

Provincianisme

Des del punt de vista hegemònic a l’estat és indubtable que son un individu sospitós de ser provincià.  El meu nom em delata. Com a resident a la ciutat de Valladolid també en podria dir alguna cosa sobre provincianisme, però avui  prefereixo parlar d’un molt menys aparent i, en la meva opinió, més malèvol. Tot repassant la nova bibliografia sobre Hume trobo un llibre del professor Kail anomenat Projection and Realisme in Hume’s philosophy. Kail treballa a la universitat d’Oxford, la qual cosa en principi és considerable. La lectura de l’amplíssima bibliografia ens revela no només que pel Dr. Kail ningú no ha escrit res sobre Hume que valgui la pena en un idioma que no sigui l’anglès, això el donàvem per descomptat, sinó que Kail considera que els seus alumnes, els més propers recordem-ho oxfordians, no en saben francès o no en tenen que saber. Kail utlitza com a precedents de la reflexió humeana, Malebranche i Descartes, però mai no els cità des de cap edició original, sinó des de traduccions angleses. Tot i les crítiques a la meva prematurament atrotinada facultat de filosofia, el cert és que allà m’ensenyaren a citar des de les versions originals i preferentment crítiques. Potser fer-ho així és el que a hores d’ara sigui provincià.