Nous temps per a l'ensenyament

 

Aquesta tarda he assistit a un debat i he vist una entrada d’un blog terriblement complementàries. D’una banda, un grup de professors astorats perquè les enquestes sobre les opinions del professorat semblen indicar que aquest està molt més content del que imaginem o sentim la facció més malcontenta. No sembla haver per exemple una gran percepció del problema de l’ordre a les aules. El resultat no m’estranya perquè coincideix amb el que jo percebo i sento per tot arreu. Si hom es dedica a passar el temps no hi pot haver gaire problemes. Des de molts punt de vista és evident que hi ha motius per emprenyar-se i jo mateix he manifestat que és una font de depressió personal la impossibilitat de transmetre el coneixement que em fou transmès. És clar que les institucions educatives perden el sentit sense aquesta transmissió, però segurament la realitat apunta al que avui ens diu Ugo Bardi, aquí, el final d’un cicle que tampoc ha durat gaire, poc més de dos segles, en el que la cultura escrita ocupava el centre. Ja no és així i difícilment revertirem aquest camí, amb la qual cosa les institucions educatives han perdut el sentit que podien tenir per a una cultura humanista o il·lustrada (tot i que són camps de concentració barats i benèvols) És indubtablement divertit que aquest capgirament es pugui llegir com una derrota de Luter i un triomf del catolicisme (triomf pòstum, perquè el que queda del catolicisme és pur catolicisme zombie). Els professors malcontents sembla que som els que ens neguem a acceptar el curs de la història, pura i simplement