Homes dibuixats

 

Novembre s'acaba. No he tingut gairebé ja temps ni d'escriure ni de llegir res. De fet, poca cosa de profit. Dimarts estava a casa i vaig parar-me un moment, allò que no havia fet en tot el mes, per veure el programa que TV3 dedicava a Jaume Sisa. Potser Sisa ha estat la meva companyia més constant durant tota la meva vida. Des de que el vaig descobrir el 1976, al documental sobre la nova cançó, mai no he estat una temporada llarga sense sentir-lo alguna vegada. Fou un moment estrany perquè no feia res i veia TV3. Cansat com estava vaig prendre un mode instrospectiu i vair relacionar el que deia Sisa amb la meva pròpia vida. Fonamentalment hi ha tres coses que em van cridar l'atenció. La primera era la seva problemàtica relació amb la catalanitat, tot i que ell és un arquetip d'una certa manera de ser català. Jo això de la catalanitat tampoc ho veig clar però s'imposa una certa necessitat d'arribar a algun “arreglo”. L'any que ve en faig seixanta i ja s'ha fet segurament tard per esdevenir alguna altra cosa. De fet, havent viscut fora l'oportunitat l'he tinguda i tampoc no m'ha seduït gaire. La segona qüestió és el tema més repetit sobre l'entrevista: la por a descobrir la seva identitat; el temor a no saber qui és. Jo no he fet cançons però és la qüestió que potser darrerament he estat rumiant-me més darrerament i aquí si que potser li porto un cert avantatge, convençut com estic que no hi ha res darrera de la màscara. Cal aprendre a viure sense tenir por del fet de no ser ningú. Finalment em sobtà la seva reflexió sobre el fracàs. Tot fent balanç afirma que la seva vida ha estat un fracàs i que el mon, el públic, l'alteritat ha estat injusta amb ell. Ho diu però amb un mig somriure i sense fer grans escarafalls. El meu punt de partida és el contrari. La meva vida ha estat un fracàs i penso que ningú ha tingut cap culpa. Jo n'he estat l'única causa. Ho puc dir també, però, sense escarafalls i amb un mig somriure. De fet, em semblà que tots dos  discursos eren el mateix. Mirant la vida des d'una perspectiva individual no té molt sentit distingir entre l'èxit i el fracàs. Tots dos pressuposen un substrat del tot il·lusori. Mentre escric això me'n recordo del final del Faust, que llegia en la mateixa habitació on soc ara l'any 1984, i de com aquest troba el moment de felicitat lliurant-se a una causa col·lectiva, fer un pantà o un pont, de fet no me'n recordo gens bé. Goethe no em sembla que anés errat.