Veig a la Filmo a la projecció de Rocco e i suoi fratelli. Ha de fer no menys de trenta anys que la vaig veure per darrera vegada. Llavors Visconti era una peça fonamental del panteó cinematogràfic. Ara els anys semblen haver fet guanyar el que per un temps es constituí com el seu gran rival, Federico Fellini, i la seva obra al capdavall tampoc sembla tenir el rigor intel·lectual i estètic d’un cineasta com Passolini. De fet amb l’excepció de Il Gattopardo des de fa molt de temps no he revist cap de les seves pel·lícules. Dit això, el retrobament amb Rocco va ser del tot gratificant i les seves tres hores em van passar molt més ràpidament que d’altres films més moderns i més breus.
Em sembla que Rocco
és un film que a hores d’ara cal valorar per la seva originalitat i coratge.
Visconti es va atrevir a fusionar dues
tradicions artístiques tan contraposades com l’òpera romàtica i el film social
neorealista amb un resultat que no grinyola gens. Si volem ser crítics, en el mal sentit del terme,
podem veure el pathos operístic fora del seu context, o una traïció als
principis ètics del neorerealisme italià, però a mi en van funcionar i vaig
seguir amb emoció creixent la hiperpassional història. Potser hi ajuda que tot i no ser ni un fanàtic de l’òpera, ni
un entusiasta del neorealisme si que comparteixo amb Visconti una devoció per
Dostoievski , aquest escriptor per degenerats segon Pla, que la pel·lícula fa palesa. Rocco és al
capdavall una reeixida versió proletària i meridional del príncep Mishkin, Com diu Scorsese en una introducció al film fora molt injust oblidar allò que aporten a la pel·lícula el genial Nino Rota i el treball de Giuseppe Rotuno, un de les millors fotografies en blanc i negre mai realitzades de les que la restauració permet gaudir-ne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.