Indicacions sobre textos i la filosofia pràctica en general

El treball de fa quatre anys es va centrar a l’obra d’un pensador alemany anomenat Aschenbach. La seva formació és ben diferent de la línia majoritària del moviment, bàsicament anglosaxona. A Londres vaig fer algun curs molt breu sobre la qüestió de la conselleria filosòfica, el resultat del qual fou considerar que allò ofert per la nissaga de Marinoff és bàsicament un frau. No és fals dir que una molt bona part de la tradició filosòfica ha tingut com objectiu adreçar els homes envers un bé suprem, la felicitat. Però recercar la felicitat prescindint del compromís amb la veritat i la lucidesa, acaba tenint poc a veure amb la filosofia i la major part de les drogues, legals o no però disponibles, ofereixen allò promès de manera molt més ràpida. La reflexió d’Aschenbach però es trobava arrelada a una tradició filosòfica molt més consistent i de fet, moltes de les coses que deia són afirmacions que jo tendeixo a subscriure sense grans vacil•lacions, entre d’altres raons perquè una de les seves motivacions fonamentals sembla ser una crida a la modèstia epistemològica, el refús de les Mathesis Universalis i la consciència de la finitud. Un altra qüestió és la de si resulta lícit o simplement assenyat el voler cobrar per aquesta mena de mercaderia. Sòcrates no cobrava pel seu magisteri i era clar que diners sí que li calien.
Algunes de les afirmacions d’Aschenbach que considero veritats fonamentals foren apreses en el meu cas mitjançant l’experiència de lectura de les Meditacions cartesianes i això, a més del caràcter de les cartes que assenyalava ahir, semblen fer plausible una relectura de la correspondència amb la princesa. Per aquesta tasca de relectura utilitzo dues fonts que presenten el mateix text des de dues perspectives contraposades. D’una banda l’edició dels Beyssade , cosa que ens assegura de la seva solvència dins de l’àmbit dels estudis cartesians. D’altra banda la traducció i edició de Lisa Saphiro publicada per la Universitat de Chicago, la qual està menys interessada a Descartes i més a fer palès l’aportació femenina a la historia de la filosofia, per la qual cosa la seva lectura s’adreça a intentar definir el perfil filosòfic propi d’Elizabeth més enllà del seu caràcter de corresponsal cartesiana.