Ponència sobre Achenbach

Fou durant el curs 2003-2004 quan vaig estar treballant sobre l’obra d’Achenbach. Em vaig llegir el que tenia al meu abast i vaig acordar amb un editor, professor de la Universitat de Vic, fer una traducció del llibre sobre la pau interior, un projecte que no es va concretar després del meu desplaçament a Londres. Tot el que va sortir és un escrit que fou la base de la ponència presentada a la Universitat d’Estiu de la Ramon Llull i que era el fonament per a la introducció del text. Com que ja no n’he de fer res i aquest bloc es fa des d’una posició favorable al reciclatge el penjaré aquesta nit. Com veure no és un text del tot redactat però tinc clar que no em posaré mai a acabar-ho. Vist amb perspectiva entenc prou bé, perquè la meva recepció era favorable, doncs m’era molt fàcil identificar-me amb algunes idees com la reivindicació de la ingenuïtat o la idea de què és millor aprendre a viure entre la incertesa que no pas acontentar-se amb certeses falses, una molt bona manera de definir que és la lucidesa. Un altre element paradoxalment relacionat amb la meva simpatia pel cartesianisme és precisament l’explícit refús del mètode. També, si acceptem la idea de Nietzsche de que la filosofia quan és veritable ha de ser intempestiva, sembla que difícilment podrem trobar una altra visió de la filosofia més intempestiva que definir-la com l’art d’envellir. També em sembla significatiu el refús de la idea de la totalitat que és una de les raons que em dugueren a interessar-me per Levinas i que definí el treball realitzat a la meva tesi


PONÈNCIA SOBRE ACHENBACH
Fonts utilitzades
A/ Die grundregel philosophischenPraxis
B/ Zur Mitte der philosophischen Praxi und Was heisst, Philosophische Praxis ist keine Psychoterapie?
C/ Philosphische Praxis als alternative zu Psycotherapie und Seelsorge
D/ Wozu Philosophie?
E/ Was ist philosphische Praxis?
F/ Warum Ich?
G/ Lebenskunst
H/ Der Philosopher als praktiker
I/ Wer ist Philosoph?
J/ Filosofia com a ofici
K/ Ascens i caiguda del filòsof
L/ Crítica de la raó auxiliar
M/ L’obertura
N/ Alguns problemes de la praxis filosòfica
P/ Filosofia, praxis filosòfica i psicoteràpia
R/ La praxis filosòfica com desafiament a la filosofia acadèmica
S/ Autorealització
T/ Lebenkönnerschaft (Freiburg im Brisgau, 2001)
U/ Das kleine Buch der innere Ruhe (Freiburg im Brisgau, 2000)
Consideració preliminar: la filosofia pràctica no s’escriu. No hi ha cap gran descripció teòrica d’Achenbach sinó conferències i reminiscències diferents de l’oralitat. El lligam amb el socratisme és essencial.
Les regles del joc de la pràctica filosòfica, les seves indicacions
En primer lloc cal considerar l’aspecte més pràctic i descriptiu de la tasca d’Achenbach en aquest sentit malgrat el condicionament general que hem esmentat més amunt hi hem trobat dues versions generals del problema de com establir consell filosòfic, una explicitació de quines són les regles del bon viure i una descripció dels problemes més freqüents tractats en el treball de Conselleria filosòfica.
Achenbah ha tractat expressament aquest tema en un article que precisament té aquest nom. El seu punt de partida és la metàfora dels escacs: el conseller filosòfic és un jugador especialitzat en jugar amb les negres. En aquest article Achenbach esmenta tres regles:
1. renuncia a l’especialitat, cas de l’home preocupat pel desenvolupament del seu matrimoni. En el casos de consulta sobre situacions real els sabers específics juguen un paper limitador, l’avantatge de la filosofia és que pot especialitzar-se en cada cas concret. (B) El filòsof té enfront de l’especialista el privilegi de la ingenuïtat, pot acontentar-se en ser un aprenent en comptes d’un expert.
2. La filosofia només pot ser un ajut, quan tracta els problemes com a filosòfics i mitjançant la filosofia.  Correcció de la tendència a centrar la filosofia en les grans preguntes i recuperació del tarannà socràtic que inquireix filosòficament sobre les pròpies certeses, sovint garantides pel sentit comú. (Was tue ich eigentlich?)
3. La filosofia ha d’estar oberta a totes les formes de manifestació de l’esperit i no només a les científiques. L’esperit filosòfic és que el que aprofita tota observació com a punt de desenvolupament de l’esperit
- L’epíleg apunta dues idees que molt bé podem prendre com a fites per a un treball de pràctica filosòfica:
1. Filosofia és la capacitat de viure millor amb incerteses que no pas amb certeses falses.
2. És un aprenentatge i un exercici de la llibertat que ha de realitzar-se mitjançant l’estimulació de la fantasia intel•lectual.
A B, es donen quatre regles del consell filosòfic:
• Renuncia a la submissió en la generalitat, fins i tot cal tenir present que no tots els homes tenen la mateixa posició enfront de l’argumentació lògica..
• És necessari entendre els altres com casos singulars. Allò que generalment hom busca en el Consellers és ser entesos; per fer això ens cal copsar com entén l’interlocutor, perquè cadascú en té una manera particular d’entendre. La clau de la conversa filosòfica és aprendre a pensar com ho fa l’altre i una conseqüència important és que la conversació no pot esdevenir un interrogatori. Atticus Finch
(Aquest punt serà reprès posteriorment com un dels trets més fonamentals:
T55/ Mostra que hi ha una condició absolutament necessària per que la conselleria filosòfica pugui desenvolupar-se que és el coneixement real de la persona que ha de ser aconsellada,)
• mai no s’ha de voler transformar l’aconsellat. El client no és un mitjà per a la comprovació d’una teoria sinó la causa final del procés.
Kein "Maßstab" befindet über ihn (auch nicht der einer "Gesundheit"), sondern die Frage ist, ob er sich selbst angemessen lebt - mit Nietzsches berühmt gewordenem Wort: ob er wurde, der er ist.
• cal tenir una extremada cura pels detalls que permeten jutjar com es construeix la visió; augmentar les perspectives.
La conclusió és també aquí molt important el conseller filosòfics no treballa amb cap mètode sinó sobre mètodes que només el cas individual determina. Té el dret fins i tot a preguntar si és bo procedir metòdicament. Aquesta idea es repeteix a ©: la cosa pot corregir un mètode, pot haver un protocol, però no té pas sentit parlar de mètode. E insisteix també en aquest tema: Philosophisches Denken bewegt sich nicht in vorgefertigten Bahnen, es sucht den jeweils "richtigen Weg" vielmehr jeweils neu; es bedient sich nicht der Denkroutinen, sondern sabotiert sie, um über sie aufzuklären. Auch geht es nicht darum, den Gast der Philosophischen Praxis auf eine - philosophisch vorbestimmte - Bahn zu bringen, sondern darum, ihm auf seinem Weg weiterzuhelfen.

A aquests consells positius potser caldria afegir-li un altre en un sentit negatiu del terme. La conselleria filosòfica ha de defugir el perill d’esdevenir un saber merament prudencial, com el blasmat per Kant a la Crítica de la Raó pràctica. Quelcom que es fa no en quant resulta immoral, sinó en quant resulta inhumà.
T57/ Reduir la saviesa vital a l’adaptació a les circumstàncies és una possibilitat que cal defugir.

A l’article G (1986) es tracta de definir l’art de viure bé, l’article és interessant perquè presenta algunes fites d’orientació vital que podrien ser útils per un conseller filosòfic:
1. L’art de bon viure implica la superació de la mort en un sentit hegelià del terme.
2. És necessari un cultiu de la mesura per tal de crear apetits més refinats i exactes.
3. Defuig l’el•litisme perquè encara que refusa l’opinió comuna no ho fa per establir diferències.
4. Refús dels consells que plantegen la fixació en la buidor del present ( és a dir cal entendre el veritable sentit del Carpe diem)
5. Consideració de l’harmonia com a bé suprem, cosa que el fa abjurar de la força i la política.
6. La individualitat no ha de ser mai el punt de partidaLa vida per ser plena s’ha de viure en l’altre
7. L’atenció, la capacitat de veure allò que fem, s’ha de posar per sobre de qualsevol noció de moral abstracta
8. Cal entendre la vida com transició i com prova Necessitat d’assumir les pròpies limitacions i contradiccions.
Tot i que probablement en aquest punt si que cal considerar una certa evolució d’Achenbach que a les seves darreres obres es situa un posició més aviat adversa contra el que volen reduir la filosofia a un art de viure. Aquesta evolució evita les connotacions un xic pedants que pot tenir la noció d’art de viure
T88/ ( contraposició entre els conceptes de lebenskunt i lebenskönnerschaft, enumeració dels punts que són a l’article) La contraposició amb l’art de viure és molt aclaridora, allò del que està parlant Achenbach és fonamentalment de la nostra construcció interior. Aquesta contraposició té una filiació eminentment kantiana, el problema de la filosofia pràctica té sentit en relació a la pregunta ètica kantiana i no a la clàssica, ¿com s’és digne de ser feliç?
Tanmateix el llibre sobre la pau interior també ens ofereix unes idees que si bé no constitueixen un art de viure si que determinen una estratègies de recerca de la saviesa i la pau possibles:
• U17/ S’assenyala com a requisit per a la pau interior la justa valoració d’un mateix. Cosa que en el darrer llibre troba una traducció molt concreta: Filosofar significa aprendre a envellir
• U62/ La bona vida passa per establir una relació molt determinada amb el temps, es tracta d’aprendre que el temps no es quelcom a posseir sinó quelcom a fruir. Pensament que el darrer llibre planteja en un sentit platònic com crida a la mesura (21) i reivindicació de la prudència (25).
• U112/ Una altra regla fonamental de la bona vida és la recuperació i la defensa de la innocència.antitesi cinisme: El cinisme és el flaire de l’infern.
• U183/ només s’és mestre de la vida esdevenint un alumne de les penes.

L ens ofereix una llista de les necessitats que cobreix la praxi filosòfica:
• Crisis Vitals individuals
• Vivències insoportables
• Bloqueig en decisions
• Pèrdua de la seguretat en la conducta
• Inhibicions subjectives
• Dubte de consciència
• Manca d’enteniment
• Sentiment de pèrdua
El treball de conselleria filosòfica no consisteix i no pot consistir en l’intent de realitzar pràcticament cap programa teòric. Malgrat tot és possible definir algunes orientacions fonamentals que exerceixen un cert paper de fonamentació, que foren les següents:
1. El caràcter antimetòdic del que hem fet esment més amunt
2. La regla fonamental que es proposa en aquest article (L) és la no subjecció a cap mena de teoria. No hi ha cap metateoria vigilant i totes les seves converses són metalogos perquè cadascuna té un caràcter normatiu (cosa que podem relacionar amb l’especialització en el cas concret de la que hem parlat abans. Hi ha una aposta ontològica pel conret) Pel mateix motiu l’enunciat no pot ser mai enunciats purament teòrics: T63/ La saviesa perseguida no s’assoleix mitjançant un discurs teòric sinó que s’ha d’articular entorn de la noció d’Erfahrungswissen, cosa que de fet es situa en un horitzó no proposicional. La construcció d’un discurs es mostra així com una pràctica típicament sofista i la posició cercada és un learning by doing. El saber sobre la vida només s’assoleix vivint.
3. T126/ En Achenbach existeix un pressupòsit de fons metafísic que resulta del tot determinant si hem d’orientar-nos envers l’individual és perquè no hi és al nostre abast cap concepció de la totalitat, per això no existeixen fórmules predeterminades per tractar de les persones. Darrer llibre (exemple de Montaigne) no hi ha cap consell incondicionalment vàlid
Tot això significa un cert refús de la modernitat i situar a achenbah del costat dels antics pel que fa la querella entre antics i moderns. Tres motius valen aquesta orientació antimoderna d’Achenbach.
1. U178/ Achenbach està contra la filosofia moderna perquè aquesta ha optat per una utopia impossible, alliberar l’home de tot dolor, cosa incompatible amb la vida real, en aquest sentit la finalitat de la conselleria filosòfica ha de consistir també en un cert aprenentatge del dolor
2. U185/ Achenbach reivindica una saviesa oposada a la moderna perquè hem de renunciar al projecte de planificar el mon, cal ser prou humil per saber que la vida fonamentalment és allò que ens sobrevé. El fonament de la vida humana és la confiança, la qual és incompatible amb la necessitat d’establir qualsevol control sobre l’esdevenir (54)Caràcter de condició vital (58) cosa que deriva del nostre caràcter d’éssers incomplets(63).

3. Així mateix també cal considerar entre els elements determinats d’aquesta situació una valoració molt determinada del temps en que vivim i una consciència fonamental de les limitacions de la conselleria filosòfica, la primera idea està reflectida sobretot en el llibre lebenskönnerschaft:
T/ Achenbach pressuposa una anàlisi de la situació que es troba en el començament d’aquest llibre on defineix la nostra època com una època mancada de fonaments per a establir la noció de saviesa i on s’ha produït un deteriorament del prestigi de les nocions tradicionals per a definir una vida bona, com la noció de virtut.
El resultat final i la consciència de la limitació passa per fer una certa reivindicació de la necessitat d’assumir no la necessitat sinó precisament la seva manca:
Una altra idea fonamental (L) és que treballar en la conselleria filosòfica significa aprendre a viure en la incertesa, perquè sempre és incert el procés entre dos pols de comunicació. No podem tenir una seguretat d’on volem anar perquè l’esperit filosòfic significa qüestionar-nos fins i tot allò que la ajuda pot significar. Achenbach remarca que no es tracta de repartir consells, sinó obrir una reflexió que fa un problema de la necessitat de rebre el consell.No hi ha, no pot haver teoria de la capacitat vital o de la saviesa. En el darrer llibre això es tractat mitjançant el desenvolupament de la noció d’humor, la qual apareix com una actitud vital especialment lligada a la filosofia. Achenbach adverteix de l’especial connexió que hi ha entre les nocions de humor i mort, la mort ens impossibilita d’entendre la vida com una totalitat. Ens ajuda així a copsar el valor relatiu de l’existència i ens dóna, una altra mirada que és la de l’humorista, però també la del filòsof que copsa com a còmic, l’anàlisi del dia a dia regit per l’economia en competència, que emfatitza la noció de finitud.


La autointerpretació realitzada per Achenbach de la seva tasca: diferencies amb la filosofia tradicional (ètica) i la psicoanàlisi
Achenbach sempre mostra tenir una clara consciència d’estar ocupant un territori nou, quelcom que fins ara ha constituït una terra de ningú, la qual es situa entre l’espai fins ara ocupat per les psicologies terapèutiques, de la qual es considera com a model privilegiat la psicoanàlisi, i la filosofia acadèmica de la qual comparteix la riquesa conceptual però de la que difereix radicalment en els propòsits. En aquest sentit el seu punt de vista implica prendre una actitud crítica i combativa envers ambdues.
Així pel que fa la psicoteràpia és interessant com d’entrada aquesta sembla presentar-se com un contramodel
A l’article B. Achenbach defineix la filosofia pràctica de manera negativa com a no psicoterapia, a la que s’oposa com l’el•lipse al cercle. El diàleg entre conseller i client ha de tenir com a model el diàleg entre pensadors. (©) És molt revelador de la seva concepció de la psicoanàlisi, el que pensi que la noció religiosa de gràcia constitueix el fonament de la psicoteràpia.
El conjunt dels articles permet fer una petita llista dels retrets que Achenbah dirigeix a la major part de les escoles terapèutiques:
1. Caràcter ocultador del mètodes terapèutics: ©Tot mètode psicoterapèutic en la mesura en què ofereix fixar l’atenció en una cosa ens obliga a passar per sobre de moltes altres
2. F/ En aquest article el retret a la psicoanàlisi és molt clara: cal explicar la pròpia vida des del jo i no el jo des de la pròpia vida.
3. J/ El motiu de la censura de la psicoanàlisi és que la seva pràctica pressuposa la destrucció de la individualitat.
4. E/ També comença amb la definició d’una alternativa al psicoanàlisis, cosa que estableix en funció dels problemes que tracta, els quals poden ser angoixats però mai no són patològics.
5. L/ Incideix en un altres aspecte negatiu de l’oferta terapèutica el seu caràcter selvàtic i l’aventurisme que això implica.
6. M/ Crítica a la terapèutica mèdica que es preocupa només de l’eliminació del símptoma; el signe no és una cosa a ser eliminada sinó un indicador ric en ell mateix.
7. S/ Marca una diferència més concreta amb la noció de psicoteràpia més usuals, per Achenbach no presenta gaire interès la noció d’autorealizació, massa arrelada a la individualitat, cosa que enllaça amb la seva proposta metafísica de reivindicar l’individu concret
Totes aquestes objeccions poden tenir la utilitat de definir i marcar la frontera entre la pràctica realitzada per Achenbach i allò que fan la major part dels psicoterapeutes actuals. De totes maneres la qüestió va molt més enllà del que podria suposar una mera qüestió de delimitació de fronteres. Hi ha una confrontació que en alguns moments és expressada de forma ben radical:
K/ Parteix de la famosa anècdota de Tales i el pou per reinterpretar-la seguint Blumenberg des del context de la lluita entre divinitats celestials i subterrànies i afirmar finalment que el representant de les tendències infernals ja no és Tràcia sinó Viena. La lluita contra la teràpia psicoanalítica és una nova lluita del Logos contra el mite.
La significació última d’aquesta lluita és eminentment moral, aquest aspecte està treballat de manera més decidida als seus llibres:
• T141/ la distància crítica envers les psicoteràpies està establerta moralment perquè la qüestió no passa només per realitzar els nostres somnis sinó que cal també fer una valoració crítica dels nostres somnis.
• U34/ El poder de la teràpia es fonamenta en que l’home modern està pres de la bondat d’un mite: la bondat em pertany per naturalesa i la maldat pertany als altres. El subjecte lliure es converteix en un client potencial de teràpies.
Tanmateix Achenbach no oblida que existeixen lligams reals que no poden deixar de ser tinguts en compte. La psicoteràpia ha assumit una tasca que pertanyé en un principi a la filosofia i que aquesta de manera totalment voluntària va abandonar. Per això col•laboració és un terme més adient i convenient que substitució.
P/ Tracta de fixar la relació entre la seva proposta disciplinar i la noció de psicoteràpia, a la qual s’hi sent més proper que a la tasca de la filosofia acadèmica. Per ell s’ha de superar la divisió existent fins ara, que trobava el seu fonament en una divisió del treball no dialèctica. La filosofia assumia precisament aquelles tasques que es mostraven com mancades de solució ( per les quals tampoc tenia una altra solució que la dispensació d’ideologia). La praxis filosòfica recull aquestes preguntes com a base del seu quefer, el qual no respon les preguntes però els hi restitueix la seva seriositat. Aquesta manera de fer funda una altra relació possible basada en la cooperació i concurrència. Una relació, ara si, dialèctica.
Mentre que la relació amb la psicoteràpia és conflictiva però hom pot entreveure una possibilitat de reconciliació, la confrontació és encara més oberta amb la filosofia acadèmica que s’ensenya a les universitats. La crítica a la institució filosòfica és absolutament radical. H i I constitueixen pel que fa a aquesta qüestió les dues fonts fonamentals:
H és un article centrat totalment en la justificació de la pràctica filosòfica enfront d’altres disciplines:
Problemes que vol superar la filosofia pràctica:
1. Aïllament i esterilització del discurs filosòfic (A J és la filosofia acadèmica qui rep les crítiques d’Achenbah) M/ Crítica a la filosofia acadèmica, com malalta d’agorafobia i autisme.
2. La desorientació psicològica de l’home contemporani. (A J es parla del dèficit cultural del mon contemporani: A un subjecte més fort li correspon un rebaixament del desig i un augment de la grisor de l’existència. La pèrdua de Bildung implica una pèrdua de la capacitat d’estimar
3. Necessitat d’orientar-se envers problemes concrets no teòrics.
Per tractar aquest problemes, l’essència de la pràctica ha de consistir en:
1. Una renuncia explícita a la prescripció. N/ La pràctica filosòfica es defineix en contraposició a l’intent de l’ètica de derivar lògicament les decisions del principis formals, a això es contraposa el procediment de discussió meta-teòric, que no té res a veure amb el que fem, sinó amb el que som.
Paradoxalment és pot dir que la conselleria filosòfica consisteix en no aconsellar.-
2. I/ suposa una reivindicació del filòsof enfront de la filosofia. El problema que intenta tractar és perquè la filosofia ha esdevingut un problema i perquè ens costa reconeixer-nos com a filòsofs. La resposta és la vergonya, la por de no estar a l’alçada d’allò que exigeix la filosofia. Per això la condició de la praxis és superar l’abisme entre la supravalorització de la filosofia i la menysvalorització de nosaltres mateixos.
Atesa aquesta situació la praxi filosòfica no suposa tant un complement com una alternativa
R/ Té un títol molt clar i en ell les afirmacions d’Achenbach són contundents: la praxis filosòfica ha de representar el futur de la filosofia. Un futur que té molt de retorn a un passat ( la sofistica) on la praxi filosòfica consistia sobre tot en un treball de pensar en comú. El desenvolupament històric ha produït un cert segrest i una reclusió de la filosofia a les aules universitàries on ha adquirit un estatut semi-místic. Cal així un canvi institucional on la universitat deixi de ser la institució dels pensaments per passar a ser la institució dels pensadors. La filosofia s’ha de definir com una comunitat de pensadors en diàleg adreçada no a la mirada de l’eternitat sinó a un públic concret format per particulars.
Cal afegir que aquest intent de delimitació no només estableix fronteres amb les dues arrees ja esmentades sinó que Achenbach també considera la necessitat de reflexionar sobre la relació amb la religió:
(©) La praxis filosòfica és una alternativa necessària al consell religiós en un temps de manca de fe, cosa que significa també un acte de justícia històrica veure Hadot i la relació de la filosofia amb el cristianisme. Des d’aquesta consideració té un caràcter fonamental el capítol dedicat al consol al darrer llibre, perquè aquesta és la mercaderia específica de la religió. La qüestió plantejada llavors és “Kann denken trösten?” i la resposta és familiar pels que hagin aprofundit a l’ètica cartesiana, la filosofia pot donar el consell que es deriva de la grandesa d’esperit.
La utilització de fonts filosòfiques
Achenbach no postula, almenys no en som conscients, una defensa de la biblioteràpia. En aquest sentit la referència als autors bàsics de la història de la filosofia que estableix té més a veure amb un intent d’aclariment i fixació de la pròpia posició que no pas amb la descripció de lectures preses com remei pel pacient. En tot cas la relació que de manera immediata ens sembla que cal establir quan es llegeix Achenbach és amb allò que Rosen qualificava com a polèmica entre els antics i els moderns, Achenbach molt clarament prendria partit pels primers. Els autors amb una influència més gran en la seva reflexió són els següents
• Sòcrates, inspirador fonamental de l’activitat en què consisteix la conselleria filosòfica. Cal assenyalar que la font no és únicament el Sòcrates platònic, també ho és el de Xenofont, perquè aquest destaca que l’essència de la filosofia de Sòcrates no estava pas tant en allò que feia com en allò que deia. (T68)
• L’estoïcisme. Moltes de les seves propostes són de fet una reformulació o un intent d’adaptació de les velles màximes estoiques, de les quals es defensa no tan la seva actualitat com la seva permanència.(U12). Achenbach realitza una lectura de l’estoïcisme, en la qual no es subratllen tant els aspectes destacables des d’una lectura moderna (la defensa del determinisme) com elements més relacionats amb la tradició socràtica i de cura de l’ànima. D/ Tria Epitect com a font fonamental per la resposta sobre la utilitat de la filosofia, la qual posa en aprendre a pensar diferent de la majoria.
• En el pensament modern Achenbach mostra, en primer lloc, una predilecció per la filosofia francesa del XVII, fonamentalment Montaigne i Pascal. En el primer (E) veu el continuador més directe de la fundació de la praxi filosòfica feta per Sòcrates, en el segon un dels millors intèrprets de la situació humana, gràcies sobre tot als seus anàlisis sobre l’avorriment.
• Kierkegard és també un dels autors més citats, segurament perquè comparteix amb ell el seu tarannà metafísic. Kierkeggard és un altra cop utilitzat per mostrar com el predomini de la concepció abstracta acaba buidant de sentit les nocions de be i mal aplicades a la vida. N/ Utilitza kierkegaard i les seves descripcions sobre el poder de la decisió per contraposar-la a la buidor que des del seu punt de vista caracteritza una ètica abstracta. De fet, el plantejament d’Achenbach és en molt bona part deutor del refús del hegelianisme realitzat pel pensador danès.
• Achenbach no és alié a la tradició filosòfica del seu país i manifesta estar sota la influència efectiva de les figures cabdals del XIX alemany. En primer lloc, Hegel una font d’inspiració constant pel dinamisme del seu pensament. Aquesta influència es fa palesa en el darrer llibre on es dedica un capítol a la noció de contradicció, la qual es vista com un element fonamental de la condició humana. Schopenhauer també és un autor molt utilitzat per la força de les descripcions existencials, però segurament és Nietzsche qui ocupa un lloc més bàsic; el diagnòstic de la situació present assumeix de manera molt explícita el resultats de la reflexió nietzschiana. Nietzsche hauria copsat les febleses espirituals dels homes del nostre temps (U11,23-24), només des de la noció de mort de Deú es pot entendre la noció de temps de la cultura contemporània i per tant la nostra manera de viure (U48). Fins i tot posarà aquí, a la supressió del mon ideal amb les seves veritats eternes, el començament de les condicions de possibilitat d’una praxi filosòfica. (I) Per això en el darrer llibre es posa com a tasca fonamental de la comprensió filosòfica l’acceptació de la transitorietat (Verganglichkeit). Tots els intents de l’home per establir lligams amb alguna cosa ferma han fet salat (17) En aquest sentit l’aposta vital pels antics es fa des de l’assumpció de la destrucció de la metafísica realitzada per la modernitat. La conciliació d’aquests dos punts de vista no té res de fàcil, ans al contrari.
Aquestes eleccions mostren Achenbach molt lluny d’una de les maneres més alemanyes d’entendre la filosofia, l’articulada enfront de la problemàtica epistemològica, la concepció que es pot identificar amb la noció pròpiament moderna i això no és només perquè Achenbach no tracti aquests problemes sinó perquè aquesta perspectiva té unes connotacions existencials que ell rebutja. La modernitat engendra unes expectatives sobre la totalitat que el pensament d’Achenbah refusa. La situació del seu pensament és en aquest sentit postmoderna: una manera d’entendre la modernitat s’ha deixat enrera però les bases per a establir la saviesa en un sentit antic del terme, també ens manquen.
Achenbach utilitza quatre fonament per descriure la seva noció de pau interna:
1. Plutarc, entès com un mestre de l’art de dir si a la vida (104 que troba un últim i paradoxal fonament a la teoria de la reminiscència de Plató)
2. Stoa
3. Montaigne
4. Schopenhauer
La utilitat de la narrativitat com a recurs.
És un element molt bàsic, la tasca de il•lustració teòrica ha de quedar tancada al conseller filosòfic, però a tothom li agrada sentir històries, les quals tenen una força il•lustradora potent però permeten l’aconsellat no sentir-se sota cap imposició. La narració fa viure el consell (T90)
• Exemple del fracàs de l’advocat, el metge i el psicoterapeuta com consellers matrimonials. El recurs a les històries també és important en Lebenkönnerschaft
El domini de narracions és un recurs i això si que es pot extreure d’Achenbach que un practicant de la conselleria filosòfica sempre ha de tenir al seu abast una eina del tot necessària.
En la mesura en què el punt de partida és la praxi, això ens obliga a parlar d’històries individuals. Una breu observació del darrer llibre serà prou per a il•lustrar el pes que poden tenir les històries:
- La presentació del capítol dedicat a la contradicció es fa des del record d’un cas d’absoluta desorientació, provocada pel contrast entre el seu zel religiós i la situació real.
- La disquisició sobre la felicitat acaba amb una narració de Voltaire sobre el contrast entre un Brahman posseïdor de tots els bens materials possibles però obsedit pel problema del mal en el món i una serventa pobríssima però consolada per una fe molt potent. La conclusió és que la felicitat no val la pena al preu d’ésser tonto.
- El capítol sobre la capacitat consoladora del pensament es tanca amb un fragment de Robinson Crusoe, en el qual el protagonista fa una reflexió racional que li permet valorar de manera positiva la seva actuació.